ANÀLISI
Internacional 13/09/2021

Europa, de la fractura post 11-S a l'emancipació transantlàntica

3 min
Blair, Bush i Aznar, en la trobada que va encarrilar l'inici de l'atac occidental contra l'Afganistan
Dossier 20 anys de l'11-S Desplega
1.
11-S: vint anys de l'atemptat que ens va canviar a tots
2.
L'atac que va commocionar el món, en gràfics
3.
Bin Laden, l'home més buscat del món
4.
Estats Units: Conflicte a fora o a dins
5.
Europa, de la fractura post 11-S a l'emancipació transantlàntica
6.
Al-Qaida, una xarxa global per exportar el terror arreu del planeta
7.
Alexander García, militar que va perdre una cama a l'Afganistan el 2011: "No vull tornar a reviure-ho tot, estic sobrepassat"
8.
Adsel Sparrow: "Tota la meva vida hem estat en guerra al Pròxim Orient"
9.
Nadia Ghulam: "Les imatges dels atemptats les vaig veure molts anys més tard, el 2010, quan ja era a Catalunya"
10.
Robert Riley, excònsol dels EUA a Barcelona: “Mai es va tornar al ritme d’abans de l’11-S”
11.
Michael Lomonaco, xef del restaurant de les Torres Bessones: "Ajudar les famílies de les víctimes em va permetre mirar endavant a la vida"
12.
Phyllis Rodriguez, mare d'una víctima de l'11-S: "El meu compromís amb la no-violència i la reconciliació s’ha aprofundit des del 2001"
13.
El plaer de l’apocalipsi
14.
11-S, l’atac que va redefinir l’experiència de volar
15.
Talibanistan: cercle tancat
16.
Terrorisme salafista: Esperant la pròxima onada
17.
Barcelona i Cambrils: El jihadisme autòcton

L’11-S va transformar Europa. La nova sensació d’inseguretat que colpejava Occident ho va engolir tot. L’endemà de l’atac, el diari francès Le Monde va titular a portada sencera: “Avui som tots americans”. Aquella declaració de solidaritat absoluta va ser tan efímera com la unitat europea davant la nova realitat global, o la voluntat de George W. Bush de buscar una veritable “coalició” internacional per als seus plans de resposta.

Ben aviat l’anomenada “guerra contra el terror” va arrossegar una Unió Europea en plena esquizofrènia sobre la imposició de noves mesures de seguretat (l’Eurocambra va arribar a comprar un escàner corporal per a l’entrada de l’edifici que no es va atrevir a utilitzar mai) i la protecció de drets i llibertats.

El Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ha condemnat Polònia, Romania i Lituània per haver permès retencions il·legals i tortures en interrogatoris secrets de la CIA al seu territori entre el 2003 i el 2005. Els tres països van acollir presons secretes: forats negres per a la violació de drets i les actuacions extrajudicials de l’espionatge nord-americà en sòl europeu. Disset països de la UE, entre els quals Espanya, van cedir aeroports i espai aeri als avions de la CIA que traslladaven en secret detinguts, presumptament acusats de terrorisme, cap a aquestes presons il·legals.

La por com a nou fil argumental i àncora política també es va instal·lar en una UE que iniciava així una nova dècada d’institucionalització de la política antiterrorista i de tensió transatlàntica pels límits del gran germà nord-americà en la recopilació de dades i informació privada de ciutadans comunitaris; una època també de blindatge de fronteres i de creixement exponencial de l’extrema dreta arreu d’Europa.

L’11-S va reforçar, a més, l’antieuropeisme de l’administració Bush. La visió de Donald Rumsfeld, Richard Perle o Paul Wolfowitz, falcons que havien fet part de la seva carrera política a Europa o a l’OTAN i que desconfiaven d’una UE feble i dividida que havia perdut la seva “brúixola moral”, es va imposar. Per primera vegada, la Casa Blanca institucionalitzava una política de “disgregació” d’Europa: dividir per vèncer. La nova i la vella Europa (segons la terminologia de Rumsfeld) es van enfrontar per la guerra de l’Iraq. El neoconservadorisme d’aquesta banda de l’Atlàntic també va contribuir a la fractura dolorosa de la Unió, fins i tot abans que l’atlantisme declarat de polonesos, bàltics o txecs no hagués entrat encara a formar part de la UE. Tony Blair, José María Aznar i José Manuel Durão Barroso es retrataven a les Açores amb un George Bush a la recerca d’aliats.

El neocon Robert Kagan va decidir teoritzar aquesta nova arrogància nord-americana parafrasejant el llibre d’autoajuda que triomfava en aquell moment per afirmar en un article que “els americans venen de Mart, els europeus són de Venus”. La força marcial d’uns Estats Units en guerra contra l’eix del mal ridiculitzava el poder tou d’una Europa dividida. El món de Hobbes, regit per la força, contra el món kantià del dret i les institucions era la contraposició que Kagan utilitzava per explicar unes diferències estructurals que han quedat gravades en la memòria de les relacions transatlàntiques, malgrat els canvis d’inquilins a la Casa Blanca.

Fins i tot l’enamorament inicial dels europeus amb Barak Obama ha quedat només com un miratge, un parèntesi en un llarg procés d’emancipació forçada per l’unilateralisme nord-americà i el viratge de Washington cap a l’Àsia, que ha acabat portant la UE a intentar construir la seva pròpia “autonomia estratègica”.

Vint anys després dels atemptats a les Torres Bessones, però també de tots els que han vingut després en sol europeu –a París, Brussel·les o Barcelona–, els Estats Units i la UE continuen embrancats en els errors militars i polítics del món post 11-S. Atrapats en el llegat d’unes guerres inconcluses, el món ha canviat i Occident ha perdut l’hegemonia. Mentre els Estats Units paeixen les seves derrotes, una nova fragmentació de poders i amenaces globals ha acabat descol·locant també la Unió Europea, que encara malda per redefinir el seu lloc al món.

Dossier 20 anys de l'11-S
Vés a l’ÍNDEX
stats