Com era Caterina Valriu, segons la seva germana: “Li deien na Patufeta perquè era més petita que les altres”

PalmaJa de ben petita tenia les idees molt clares. “Quan se li ficava una cosa entre cella i cella, havia de sortir-se amb la seva”, conten d’ella. Aviat desenvolupà una habilitat especial per aconseguir allò que volia: “Sabia perfectament com demanar les coses a cada persona. Ho feia amb innocència, però se’n sortia gairebé sempre. Ha tingut molta intuïció per llegir la gent”. Els infants i les històries han estat dues constants al llarg de tota la seva vida. Quan era nina, asseia les pepes i els contava contes. Més endavant estudià Magisteri i exercí durant uns anys com a mestra de Primària abans de dedicar-se plenament a la filologia. Parlam de Caterina Valriu (Inca, 1960), na Catalina Contacontes, i ens hi acosta la seva germana gran, Paula, que li pren set anys.

I a causa d’aquests set anys de diferència, Paula va haver d’assumir sovint responsabilitats de germana gran. La mare treballava moltes hores a la carnisseria familiar i duia també el pes de la casa. Caterina va començar l’escola una mica abans del que li corresponia. Cada dia, dur-la fins a l’escola era una aventura: “No volia anar-hi de cap manera! L’havia d’arrossegar, com aquell que diu, i només plorava i protestava”, conta Paula, encara mig esbufegant només de recordar-ho. Això només passava durant el camí: una vegada arribava a classe, el disgust li passava i s’hi adaptava sense problemes. Conta, també, que a Caterina li deien “na Patufeta, perquè era més petita que les altres”.

El caràcter de la nina va ser fort i ferm des del principi. Una anècdota familiar ho il·lustra: eren els anys seixanta. Els Reis li dugueren una pepa que no era exactament la que ella havia demanat. Caterina volia una nina a la qual li creixien els cabells; en canvi, els patges li deixaren un pepo amb biberó. “Era guapo i hi jugava, però no era el que ella havia demanat i va estar tot l’any repetint-ho. No va abandonar aquella idea ni un moment”, recorda. Amb tanta insistència, l’any següent els Reis li dugueren la pepa desitjada. “Tenia quatre o cinc anys, i que durant un any sencer no canviàs d’opinió diu molt del seu caràcter. Caterina sempre ha estat una persona molt ferma. I per ser tan ferma també has de ser una mica caparruda”, resumeix la germana gran quan recorda la infància de qui amb els anys es convertiria en una de les grans especialistes en literatura popular i infantil de Mallorca.

Encara que va començar a llegir relativament tard, tenia una memòria extraordinària. Cada quinze dies, les germanes anaven a comprar un conte nou. Paula s’encarregava de triar-los i llegir-los en veu alta. Encara ho conta amb certa sorpresa: “Després de sentir-los dues vegades, se’ls sabia de memòria. Si mentre el llegies canviaves una frase, et corregia immediatament”. Quan va aprendre a llegir, ja no va aturar.

La cultura ocupava un lloc important dins la família. La mare, tot i no tenir estudis, era una gran aficionada a la cultura popular i posseïa una memòria prodigiosa. Rondalles, romanços, gloses i cançons formaven part de l’ambient quotidià. “Aquest caliu ens ve d’ella, ens va despertar l’interès per la literatura popular”.

Avui, Paula veu en els ulls de Caterina aquella determinació i fermesa que tant la caracteritza, a més d’una persona “molt fidel als seus principis, implicada en la seva feina, que sempre ho ha donat tot pels seus alumnes i ha conservat les amistats de tota la vida”. Les dues germanes han compartit aficions senzilles: partides de Scrabble i moltes hores a la cuina. “Ella és la reina dels canelons”, declara. I que per molts d’anys en puguin menjar!