Internacional 13/09/2021

Alexander García, militar que va perdre una cama a l'Afganistan el 2011: "No vull tornar a reviure-ho tot, estic sobrepassat"

Una mina va fer volar pels aires el blindat que conduïa

3 min
Alexander García
Dossier 20 anys de l'11-S Desplega
1.
11-S: vint anys de l'atemptat que ens va canviar a tots
2.
L'atac que va commocionar el món, en gràfics
3.
Bin Laden, l'home més buscat del món
4.
Estats Units: Conflicte a fora o a dins
5.
Europa, de la fractura post 11-S a l'emancipació transantlàntica
6.
Al-Qaida, una xarxa global per exportar el terror arreu del planeta
7.
Alexander García, militar que va perdre una cama a l'Afganistan el 2011: "No vull tornar a reviure-ho tot, estic sobrepassat"
8.
Adsel Sparrow: "Tota la meva vida hem estat en guerra al Pròxim Orient"
9.
Nadia Ghulam: "Les imatges dels atemptats les vaig veure molts anys més tard, el 2010, quan ja era a Catalunya"
10.
Robert Riley, excònsol dels EUA a Barcelona: “Mai es va tornar al ritme d’abans de l’11-S”
11.
Michael Lomonaco, xef del restaurant de les Torres Bessones: "Ajudar les famílies de les víctimes em va permetre mirar endavant a la vida"
12.
Phyllis Rodriguez, mare d'una víctima de l'11-S: "El meu compromís amb la no-violència i la reconciliació s’ha aprofundit des del 2001"
13.
El plaer de l’apocalipsi
14.
11-S, l’atac que va redefinir l’experiència de volar
15.
Talibanistan: cercle tancat
16.
Terrorisme salafista: Esperant la pròxima onada
17.
Barcelona i Cambrils: El jihadisme autòcton

Alexander García recorda perfectament veure a la televisió les xocants imatges de les Torres Bessones cremant i de l’avió impactant contra un dels edificis. L’11 de setembre del 2001 només tenia 15 anys, però ja tenia clar que volia ser militar. El que no sabia aleshores és que, arran d’aquell atemptat, ell acabaria anant a l’Afganistan i que aquest país canviaria per sempre la seva vida.

L’Alexander va ser destinat a l’Afganistan el 2011. Era la segona vegada que hi anava. En aquella ocasió li va tocar estar a la província nord-occidental de Badghis, on les tropes espanyoles estaven desplegades dins de la missió de l’OTAN per evitar que el país es tornés a convertir en un niu de terroristes després de l’11-S. Era caporal i s’encarregava de conduir un dels vehicles blindats del contingent. Aquell dia, el 18 de juny del 2011, avançava lentament per una carretera de terra. El seu vehicle era el tercer del comboi militar, però va ser l’únic que va trepitjar una mina antipersones que estava enterrada al camí i que va detonar amb gran força. L’explosió el va agafar de ple.

“Em vaig salvar per gansoneria -assegura-. Anava amb la cama i el braç recolzats a la porta del blindat”. En cas contrari, afirma, la detonació li hauria arrencat les dues cames d’arrel. N’hi va destrossar una. “Tot va passar en un obrir i tancar d’ulls”. Recorda que tot es va tornar negre de cop i volta i va cridar: “¡Fills de la gran puta, no em vull morir en aquest país de merda!” Després ja no sap què va passar perquè va perdre el coneixement i només el va recuperar en dos breus instants: quan l’estaven evacuant en un helicòpter a un hospital militar nord-americà a la ciutat de Qandahar, al sud de l’Afganistan, i quan un militar dels Estats Units li va comunicar que li anaven a amputar una cama. “Vaig cridar «nooo, nooo» fins que em vaig quedar afònic”. Va ser en va, l’Alexander va perdre la cama dreta.

De Qandahar el van traslladar a Madrid, on va estar ingressat sis mesos a l’hospital militar Gómez Ulla. Allà el van intervenir quirúrgicament dues vegades més. “El monyó era gros com un cap per la retenció de líquids”, descriu. La primera operació va servir per netejar la ferida. I la segona, per tallar-li la cama encara més, per sobre del genoll, perquè se li havia quedat paralitzada. També tenia ferides en un braç i en un ull, i va haver de fer rehabilitació durant un any perquè es va quedar gairebé sense musculatura.

Mentre va estar a l’hospital, el va visitar dues vegades el llavors príncep Felip, i també la llavors ministra de Defensa, Carme Chacón, i un munt de polítics i militars que ni tan sols sap dir qui eren. També llavors és quan el van ascendir en l’exèrcit -va passar de ser caporal a ser caporal primer-. Li van pagar una indemnització com a víctima del terrorisme i li van assignar una paga mensual que encara en l’actualitat continua cobrant. La seva il·lusió, però, era continuar treballant en les forces armades, però l’únic que li van oferir, lamenta, va ser una feina d’oficina. Ell que sempre ha sigut un remolí, mai no ha sabut estar-se gaire temps en un mateix lloc.

Això és, precisament, el que porta pitjor: estar ancorat a una cama ortopèdica o en una cadira de rodes, perquè quan li surten durícies a les mans per les crosses, no té cap més remei que moure’s en cadira de rodes. Ara, per sort, també fa servir un patinet elèctric. Això, assegura, li ha donat una mica de llibertat.

Com se sent ara que els talibans han tornat al poder? ¿El seu sacrifici no ha servit per a res? L’Alexander diu que ha evitat mirar les notícies durant els últims dies per no saber res de l’Afganistan, tot i que, admet, ha sigut difícil. “L’Afganistan apareix per totes bandes i, quan sento alguna cosa d’aquell país, s’activen tots els records. No ho puc evitar”, confessa. Se sent trist, decaigut, nerviós. “No vull tornar a reviure-ho tot, estic sobrepassat”, afegeix. Per aquesta mateixa raó, explica, sempre va evitar tenir contacte amb altres militars espanyols que van ser ferits a l’Afganistan, perquè, argumenta, l’únic que els unia era aquell malson que ara vol oblidar.

Dossier 20 anys de l'11-S
Vés a l’ÍNDEX
stats