Internacional 13/09/2021

Phyllis Rodriguez, mare d'una víctima de l'11-S: "El meu compromís amb la no-violència i la reconciliació s’ha aprofundit des del 2001"

El seu fill Greg, de 31 anys, treballava a la Torre Nord i va morir en l’atac. Poc després, ella es va manifestar contra la intervenció militar a l’Afganistan: “No en nom del nostre fill”

3 min
Phyllis Rodriguez Dues mares,  símbol del perdó
Dossier 20 anys de l'11-S Desplega
1.
11-S: vint anys de l'atemptat que ens va canviar a tots
2.
L'atac que va commocionar el món, en gràfics
3.
Bin Laden, l'home més buscat del món
4.
Estats Units: Conflicte a fora o a dins
5.
Europa, de la fractura post 11-S a l'emancipació transantlàntica
6.
Al-Qaida, una xarxa global per exportar el terror arreu del planeta
7.
Alexander García, militar que va perdre una cama a l'Afganistan el 2011: "No vull tornar a reviure-ho tot, estic sobrepassat"
8.
Adsel Sparrow: "Tota la meva vida hem estat en guerra al Pròxim Orient"
9.
Nadia Ghulam: "Les imatges dels atemptats les vaig veure molts anys més tard, el 2010, quan ja era a Catalunya"
10.
Robert Riley, excònsol dels EUA a Barcelona: “Mai es va tornar al ritme d’abans de l’11-S”
11.
Michael Lomonaco, xef del restaurant de les Torres Bessones: "Ajudar les famílies de les víctimes em va permetre mirar endavant a la vida"
12.
Phyllis Rodriguez, mare d'una víctima de l'11-S: "El meu compromís amb la no-violència i la reconciliació s’ha aprofundit des del 2001"
13.
El plaer de l’apocalipsi
14.
11-S, l’atac que va redefinir l’experiència de volar
15.
Talibanistan: cercle tancat
16.
Terrorisme salafista: Esperant la pròxima onada
17.
Barcelona i Cambrils: El jihadisme autòcton

Al cap de pocs dies de perdre el seu fill de 31 anys, el Greg, en els atacs de l’11-S, Phyllis Rodriguez i el seu marit Orlando van enviar als mitjans una carta oberta al llavors president dels Estats Units, George Bush, titulada “No en nom del nostre fill”. En ella li demanaven que busqués “solucions pacífiques i racionals al terrorisme” en lloc de llançar una resposta militar que, segons ella, causaria sofriment a altres pares i enfonsaria els EUA al nivell inhumà dels terroristes.

Malgrat la seva petició, el 7 d’octubre Bush va ordenar els primers bombardejos contra el règim talibà de l’Afganistan, que es van convertir en l’inici d’una llarga i destructiva guerra de 20 anys. “El dia que van llançar la primera bomba contra l’Afganistan vaig sentir com un cop de puny a l’estómac -assegura la Phyllis vint anys després-. Crèiem que els atemptats eren crims comesos per individus i no per un govern estranger. [El nostre govern] els hauria d’haver considerat crims i no una declaració de guerra”. Aquesta artista, mestra i activista per la justícia social considera que el poble afganès ha patit molt durant aquestes dues últimes dècades. “És cert que nosaltres i els països aliats hem perdut més de 3.500 vides, però també han mort desenes de milers d’afganesos”.

Sense venjança

Per a la Phyllis, la retirada de l’Afganistan ha sigut una acció molt esperada que, malauradament, ha provocat “més violència i penúries al poble afganès”. La guerra, segueix, “només ha beneficiat la indústria militar” i lamenta que el seu país no recorregués a la diplomàcia i a la col·laboració amb els aliats del Pròxim Orient per fer front als atemptats.

Després de la publicació de la carta, els seu marit i ella es van posar en contacte amb altres familiars de víctimes que també demanaven respostes “no venjatives” als atemptats i junts van crear l’organització Peaceful Tomorrows, amb l’esperança de difondre un missatge contra la guerra i promoure el diàleg. “El meu compromís amb la no-violència i la reconciliació s’ha aprofundit des del 2001”, assegura la Phyllis. I és que acceptar la mort del seu fill, que treballava a l’empresa de borsa Cantor Fitzgerald, a la planta 103 de la Torre Nord, no va ser gens fàcil. “No havia estat mai en tal estat de xoc, tant físicament com mentalment. Però teníem responsabilitats i crec que això ens va ajudar d’alguna manera”, recorda.

Entendre els terroristes

Aquell 11 de setembre, quan va arribar a casa després d’un passeig matutí pel riu Bronx, el porter del seu edifici li va dir que hi havia hagut un incendi al World Trade Center. Va pujar corrents les escales, va encendre la televisió i va veure que el Greg havia deixat un missatge al contestador automàtic dient que estava bé. Aquella mateixa nit, però, al no rebre notícies seves, va començar a sospitar el pitjor. “Com milers de famílies, l’endemà vam visitar hospitals i punts d’informació al centre de la ciutat. Teníem l’esperança que estigués ingressat en algun lloc, però a la tarda següent ens vam adonar que no havia sobreviscut”. El Greg es va convertir en una de les gairebé 3.000 víctimes.

Quan van matar el seu fill, la Phyllis va pensar que mai perdonaria els seus assassins. Tanmateix, després d’un procés llarg i dolorós, va arribar a la conclusió que perdonar “és ser capaç d’acceptar una altra persona per ser humana i fal·lible”. “No perdono l’acte, però intentar entendre per què algú ha actuat de la manera en què ho ha fet és part del procés de perdonar”.

La Phyllis i l’Orlando han après a viure amb la pèrdua del seu fill: “Sempre és allà, però cal seguir endavant”. Per això, des del moment que van escriure aquella carta contra una intervenció militar, s’han involucrat en campanyes contra la guerra i en projectes de promoció dels drets humans.

Dues mares, símbol del perdó

Un any després dels atacs de l’11-S, Phyllis Rodríguez va iniciar una amistat amb Aicha El-Wafi, mare de l’anomenat vintè segrestador, Zacarias Moussaoui. “La nostra relació era molt simbòlica. Per a molts, però, era antipatriòtica”, explica. Rodríguez i El-Wafi, que es van entendre “per sobre de barreres de nacionalitat, religió, cultura i raça”, van decidir viatjar per tot el món compartint la seva història de perdó i reconciliació, i oferint un missatge de tolerància. Durant tots aquells anys, van descobrir que hi havia moltes històries com la seva que no sortien en els mitjans de comunicació. “Conèixer l’Aicha em va donar forces i em va apartar de la ràbia i l’amargor”, afirma. El seu marit i ella van demanar el 2006 que no es condemnés Moussaoui amb la pena de mort. Finalment, va ser sentenciat a cadena perpètua.


Dossier 20 anys de l'11-S
Vés a l’ÍNDEX
stats