Oblidau el que vaig prometre quan ovulava: ara tenc la regla

PalmaHi ha setmanes en què deman a ChatGPT com és possible que no pugui deixar de plorar i si això m’hauria de preocupar. I hi ha setmanes en què escolt el reggaeton més brut en bucle, tan segura de mi mateixa que em veig capaç de publicar un selfie al mirall del lavabo. Però ni en un moment ni en l’altre som conscient que aquella sensació és producte de les meves hormones. Cada mes em sent estafada per mi mateixa: un altre pic, em sorprenc, com si aquest mateix procés no s’hagués repetit durant gairebé 20 anys. Per això, i per a quan senti que no em puc fiar de mi mateixa, he monitorat què els passa al meu cos i al meu cap en els 28 dies que dura el meu cicle menstrual, segons la meva app del mòbil.

Setmana 1. Per alguna raó, sempre triï el dia que m’ha de venir la regla per anar a la perruqueria (amb resultats desastrosos en el 90% dels casos). Supòs que té a veure amb la necessitat de renovació i de veure’m diferent que, per desgràcia, coincideixen amb unes capacitats nul·les per expressar-me. Aquesta combinació sol provocar, per exemple, que la perruquera em faci un serrell curtíssim, per damunt de les celles, encara que el que jo clarament volia era que fos prou llarg per posar-me’l darrere les orelles. Quan el meu úter està a punt d’expulsar aquesta festa que tenia preparada a la qual ningú no ha acudit, les meves habilitats socials s’enfonsen. No sé què he de dir, tot el que em surt per la boca sona estrany i no tenc filtres. No vull que em facin preguntes, no vull existir. Així que el cap de setmana em despert a ca meva enfonsada, maleint-me a mi mateixa, perquè ahir ja sabia que aquesta ressaca no pagaria la pena. Estic malsofrida i em pos a plorar perquè fa calor i he de sortir de casa per comprar aigua i ibuprofens. L’únic que em consola és que la pena ha substituït els pensaments ruminants que tenia la setmana passada.

Setmana 2. La idea d’escriure aquest article em va venir la segona setmana del cicle. I ara entenc per què. Una cerca ràpida a Google em diu que la fase fol·licular sol ser la de “més energia”. Tota la raó. Fer feina sota els efectes de la cocaïna deu ser una cosa semblant a això. Amb un dia, he fet tot el que tenia pendent de la setmana anterior. Tot entra dins la meva roda de coses a fer: organitzar les vacances, fer 20 cridades i tenir idees per a quatre articles més. De fet, tenc idees tothora. I totes em semblen boníssimes. Res no em preocupa, perquè resolc mentalment tots els problemes i, si no, se m’ocorren plans A, B i C per a tot. Record tot el que m’expliquen els meus amics i deman que em posin al dia: “Com han anat les noces d’aquest cap de setmana?”, “Heu aconseguit el pis que vàreu anar a veure?”, “Com duus la nova feina?”. Vull saber com està tothom, estic fresca i atenta a tot. El meu cap no deixa de funcionar ni quan me’n vaig a dormir i m’aixec amb un titular al cap, que escric tot d’una. Sent que el meu cos està bé, en tots els sentits. És funcional i estic contenta amb ell. M’agrada sentir-lo i ser conscient de totes les seves parts. I això que els pits encara són de la seva mida habitual. Escolt Judeline i Dellafuente. Vull sortir de festa. Què hi ha aquest cap de setmana? Cauran gintònics.

Setmana 3. Tot comença a fluir un poc menys. Començ dilluns amb les rentadores del cap de setmana encara per plegar. No m’he fet el dinar, hauré de comprar alguna cosa. Em toca anar a entrenar, però vaig massa atabalada. Tot i que em faria falta. Tenc cel·lulitis? I aquest braç que em penja? Hauria de pintar-me les ungles i demanar hora a la perruqueria. Començ la fase controladora, obsessiva, intransigent. Intent posar-hi remei escoltant Bad Gyal de camí a fer feina, però acab la setmana escoltant Pablopablo. Res no em va bé i ho faig saber, tot i que no sempre de la millor manera. Potser és culpa meva? Començ a dubtar de tot. Se’m comencen a inflar les mames i pens que també hauria de demanar cita al ginecòleg. Vols dir que és normal que em facin tant de mal? Començ a atapeir-me el calendari. D’aquí a dues setmanes me’n penediré. Però, de moment, la meva hipocondria està desfermada i acab tenint un petit atac d’ansietat al teatre del qual ningú no es tem.

Setmana 4. El ritme dels dies fa que no sigui conscient de com em sent realment. No puc aturar-me a pensar si estic fracassant ni a escoltar les meves veus internes. No tenc temps. Supòs que per això vaig amb el mòbil a la mà escrivint tot això, de camí a l’estació. Entr al bus i obr l’ordinador. Només deix de teclejar per anar a dormir. Mai no n’hi ha prou, res no està bé del tot. Va, un esforç més. Ara que hi pens, no seran aquestes veuetes, sigil·loses, qui em fa fer tot això? No vull escoltar música; només algun pòdcast que em faci estar concentrada en què em diu una altra persona i no pensar en aquesta dismòrfia corporal. És una pena, perquè tenc uns pits preciosos, però no som capaç de mirar-me al mirall. Em comencen a fer mal les cames. Consult l’aplicació del mòbil: “El període pot començar avui”.