El cant pitiús que lluita contra la folklorització

PalmaEl cant de la Sibil·la, els castellers, el misteri d’Elx, les falles de València, la Patum de Berga i altres manifestacions culturals de les terres de parla catalana són Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. En aquesta llista el gran absent és el cant pitiús. De moment, les institucions insulars no han fet la passa per demanar-ne la protecció. El sociolingüista eivissenc Bernat Joan en té l’explicació: “Aquí, el ball tradicional és BIC (Bé d’Interès Cultural). Sempre se li ha donat més visibilitat perquè és una manifestació molt més innòcua. El cant, en canvi, està relacionat amb la llengua i, per tant, és un símbol identitari d’una comunitat catalanòfona que sovint es vol qüestionar”.

En l’actualitat un dels grans revitalitzadors de cant pitiús és Vicent Marí Serra, Palermet, de 46 anys, artesà d’ofici, natural de Sant Josep de sa Talaia. “Jo –diu– em vaig criar sentint cantar els meus güelos. Avui, per mi cantar és com una espècie d’acte de resistència en una terra amenaçada pel capitalisme més salvatge”. Els orígens de la cançó pitiüsa es remunten als temps de la conquesta catalana del segle XIII. N’hi ha de dos estils: la cançó glosada i la redoblada, que és la més característica i la que predomina a Formentera i al sud d’Eivissa. En ambdós casos, no s’improvisa mai i la mètrica és la mateixa, versos llargs de 7+7 síl·labes. L’única diferència és la posada en escena. La primera conté peces més curtes, no du l’acompanyament de cap instrument i és menys solemne. Servia o bé per entretenir les criatures o bé perquè fos cantada a ple pulmó pels joves quan, de nit, anaven a festejar d’una casa a altra.

Com una sibil·la

La cançó redoblada es diu així pel so gutural que es fa al final de cada vers llarg. Algunes de les seves lletres són de contingut satíric (cançons ‘puntoses’) a través de figures retòriques que eviten l’insult explícit. També n’hi ha que narren un fet tràgic, una història amorosa o qualsevol succés personal. El cantador està assegut en una cadira amb un tambor sobre el genoll esquerre, sempre que no sigui esquerrà. Amb el colze del mateix costat aguanta l’instrument i amb la mà, el cap. Havent escalfat la veu prèviament amb tossides i escurades de coll, arrenca amb una espècie de plany pronunciant un llarg “Aaaa...”. El cant s’executa de manera monòtona i al ritme del so del tambor que es toca amb l’altra mà. És una litúrgia que recorda la de les sibil·les dels oracles del món clàssic, que proferien els seus missatges críptics en estat d’èxtasi. “Quan s’aguanta el cap –apunta Palermet–, el cantador també es tapa la vista o acluca els ulls, sovint amb l’ajuda d’un mocador. És per concentrar-se millor i per no tenir vergonya davant del públic ni per posar-se a riure en veure’n la reacció”.

Antigament les cançons redoblades eren interpretades per un grup de cantadors, que podien ser fins a vint, homes i dones, fadrins i casats. Hi havia dos tipus de cantades: les públiques, al pati d’un cafè o en algun racó de la plaça de l’església, i les que s’organitzaven en cases particulars en haver sopat davant la presència dels veïns convocats per l’amfitrió. Solien ser amb motiu d’una celebració important com Nadal, Diumenge de Pasqua o un dia de matances. Eren vetlades molt esperades i que podien durar vuit hores, fins que es feia de dia. Asseguts un vora l’altre fent un rotlo tancat, cada intèrpret deia una cançó; en acabar, passava el tambor a l’altre i així successivament. També, però, hi podien participar els assistents que sabessin cantar.

“Cada peça –assegura l’activista– podia durar un quart d’hora. Els cantadors se les sabien de memòria en una època en què molta de gent era analfabeta. Els ritmes els ajudaven a recordar tot el que havien de recitar. Es tracta, per tant, d’una tradició que connecta amb els inicis orals de la literatura, amb Homer com a màxim representant”. Calia estar ben atent. “Era habitual que entre homes i dones es dedicassin cançons punyents. Per poder fer la rèplica, com a mínim cadascú s’havia de saber un mínim de 25 cançons. A les feines del camp es cantava no només per passar el temps, sinó també per repassar i estudiar el repertori que després es reproduïa a les cantades”.

UC

Durant el franquisme el cant redoblat fou bandejat. “La dictadura –afirma Palermet– prohibí qualsevol reunió i la por feia que hi hagués poques ganes de festa. El mateix passà amb el ball”. Ambdues manifestacions es començaren a recuperar a partir dels anys 50 sota l’aixopluc de l’organització falangista Coros y danzas. Fou, però, per potenciar la folklorització de la cultura ‘autonòmica’ com a part de la riquesa cultural d’Espanya. “Més endavant, en les exhibicions per als turistes, Coros y danzas ajuntà per primera vegada balladors i cantadors, quan ambdós abans mai no havien actuat junts”. Fora d’aquestes performances, que es pagaven, el cant anà caient en l’oblit. “Als anys 60, abans de la irrupció de les discoteques, tingué la competència dels guateques, trobades de joves a cases amb tocadiscs que permetien ballar al so de melodies de figures com Manolo Escobar”.

El 1973, dos anys abans de la mort de Franco, la cançó pitiüsa sortí de l’ostracisme amb l’ajuda del grup musical UC, format per Isidor Marí, Joan Marí Murenu i Victorí Planells. Els tres amics es proposaren rescatar tonades a partir d’entrevistes amb pagesos i aprofitant també el material enregistrat en el programa de ràdio Es nostro camp. Aquella tasca d’arqueologia musical serví per dignificar una cultura ancestral que estava sent malbaratada pel moviment hippy i el turisme de masses. Prou reveladora és la lletra de la cançó En aquesta illa tan pobra (1976): “En aquesta illa tan pobra / els que la van governant / tallen per allí on volen / i es queden la millor part; / i a Madrid fan festes grosses / amb el que es va recaptant: / tot són cotxes i carrosses, / diputats i generals, / i el que neix pobre, que es morga / sense un dia de descans”.

Altres cançons populars que reviscolaren amb UC, encara que amb melodies diferents, són Anàrem a sant Miquel, Flors de baladre, Eivissa, petit bocí, Bona nit, blanca roseta i Roqueta, sa meua roca. “Anàrem a Sant Miquel –apunta el cantador– en realitat era Anàrem a can Miquel, la qual cosa remet a la versió original de la cançó redoblada”. La formació d’Isidor Marí, Joan Marí i Víctor Planells agafava el nom d’un crit característic de la pagesia, d’origen onomatopeic. “Els ucs eren una expressió de festa, similars a altres que hi ha a Galícia, l’Aragó i les Canàries. Els proferien ben fort sobretot els joves quan sortien a festejar o per desafiar-se els uns als altres”. UC es va dissoldre el 2019 després de quasi mig segle de vida. La seva tasca de dignificació de la cultura popular seria continuada pel grup Ressonadors, sorgit el 2008. I des del 2024 un altre grup que segueix les mateixes passes és L’arannà, un duet musical de pop electrònic experimental format per la catalana Anna Sala i l’eivissenca Lara Magrinyà.

Impotència i tristor

Avui hi ha una trentena de cantadors que mantenen viva la veu atàvica de les Pitiüses. “Molta de la gent gran que en sabia –diu Palermet– ha mort. Ara hi ha menys practicants, però hi ha una generació de joves potents que han seguit la tradició familiar. En destaquen Vicent Cardona Bonet, Frit, Maria Cardona Torres i Elena Ribas Costa de can Pep Mariano. En tot cas, una possible protecció del cant redoblat per part de la Unesco no n’assegura la pervivència. És més important aconseguir que connecti amb les noves generacions amb lletres que parlin del món d’avui en dia i no de pastors o pescadors de fa un segle. Si no, s’acabarà convertint en una peça de museu”.

El també cantador Antoni Manonelles n'és de la mateixa opinió. Apunta, a més, a la següent dificultat perquè el cant tradicional pitiús arreli entre els joves. “Aquí es fan cursos per ensenyar-lo, però tenim una situació lingüística molt precària. A les aules hi ha joves de pares eivissencs que s’avergonyeixen de parlar en català davant la resta de companys castellanoparlants. Això fa que de seguida es passin al castellà. Els eivissencs catalanoparlants som una minoria [el 22% de la població pitiüsa utilitza normalment el català]”.

Manonelles, que es confessa eivissenc practicant, no pot ser més sincer: “Cal que ens sentim orgullosos de la nostra cultura per poder-la defensar sense complexos. Jo sent molta d’impotència i tristor alhora. En poc temps hem passat de ser una societat agrària a una societat turística, que ha arrasat la nostra identitat. I tot plegat s’ha produït dins del context de la globalització”. El director Roger Cassany acaba de fer una radiografia més extensa del cant tradicional pitiús al documental Eivissa, tresor pagès, produït per la Plataforma per la Llengua.