El ball tradicional pitiús que Coros y danzas salvà

PalmaAvui, en l’era de la globalització i del turbocapitalisme, una vintena de colles de les Pitiüses (la majoria a Eivissa) reivindiquen més que mai la seva identitat amb un ball ancestral, declarat BIC (Bé d’Intères Cultural). L’investigador i sonador Antoni Manonelles l’ha estudiat a fons, juntament amb Miquel Mayordomo, en el llibre Ball pagès. Orígens (2018). “És absolutament fals –assegura– que provingui de l’època fenícia. Ens arribà el segle XIII amb la conquesta catalana. Formava part dels balls de festeig que nasqueren entre la noblesa centreeuropea de l’edat mitjana. Eren balls que bevien de la idea d’amor cortès que donà un fort protagonisme a la dona”.

En el ball tradicional pitiús, la dona es mou en cercles amb passes curtes i ràpides amb els ulls fixos a terra. Pegant grans bots al seu voltant, hi ha un home que la segueix amb la mirada mentre toca les castanyoles al ritme d’un tambor i una flaüta (de tres forats, pròpia de les Pitiüses). Hi ha dos tipus de ball: ‘la curta’ i ‘la llarga’, i a dins aquesta darrera modalitat, ‘la filera’ i el ‘ball de les dotze o nou rodades’.

Únic a les Balears

A la resta d’Illes, el ball tradicional arribat de Centreeuropa fou substituït per altres. A partir de la Guerra del Francès (1808-1814), des de la Península s’imposaren el bolero, la jota, el fandango i el copeo com a reacció nacionalista davant manifestacions culturals de caràcter més internacional. Rebutjant tot allò francès, Mallorca i Menorca copiaren la música del territori que no havia estat ocupat (el Llevant andalús i Múrcia). “Aquesta evolució –explica Manonelles– segurament no es va donar a Eivissa i Formentera a causa de la nostra orografia. Aquí, llevat de la ciutat d’Eivissa, que vivia d’esquena al camp, no teníem grans nuclis poblacionals ni grans latifundis amb terratinents que fomentassin l’adopció de noves modes de fora”.

El ball tradicional pitiús amenitzava les reunions familiars, matances, noces i les sortides de missa els diumenges. També era habitual durant les festes d’estiu prop d’un pou o d’una font. “És una beneitura, com se sol dir –ressalta l’investigador–, que això respongués a un ritual de culte a l’aigua. Es ballava en aquests llocs perquè eren els punts de trobada més concorreguts, on convergien molts de camins públics”. Tot i que escenificaven el festeig, l’Església mai no s’oposà a aquells balls. “L’alternativa eren els d’aferrat (valsos, polques, masurques...), que eren vistos com el dimoni. A vegades, però, podien acabar malament, amb enfrontaments armats entre els pretendents”.

Ball ‘pagès’, etiqueta pejorativa

La decadència del ball tradicional pitiús s’inicià a principi del segle XX quan la ciutat d’Eivissa agafà embranzida econòmica amb nous sistemes d’exportació industrial de productes com la patata, l’albercoc, l’ametla i la garrova, entre d’altres. “Aleshores s’accentuà l’antagonisme entre la ciutat i el camp. Hi hagué bastanta gent del camp que se n’anà a viure a Vila. Encara, però, hi havia eivissencs que emigraven a l’Amèrica Llatina o a Alger. Tot plegat alimentà el sentiment d’inferioritat i d’autoodi de la gent pagesa, que començà a deixar els seus costums per copiar els de ciutat. És en aquest moment quan s’acabà d’imposar l’etiqueta pejorativa nascuda a Vila de ball ‘pagès’, una etiqueta que mai emprà la gent del camp”.

Als anys trenta Diario de Ibiza ja publicava articles de persones a favor de la ràpida desaparició de la vestimenta femenina tradicional, considerada un signe de primitivisme. Segons Manonelles, però, aquest rebuig també amagava una altra motivació: “Si un jove de classe mitjana es comprometia amb una al·lota que anava vestida de pagesa i era de bona casa, li havia de comprar una anellada, un conjunt d’anells d’or, que era molt costós. Eliminant la indumentària, es llevava de sobre aquest maldecap. Va ser així com el ball tradicional acabà convertint-se en una relíquia del món del camp”. Curiosament, als anys 30 aquell món rural tan vilipendiat fou utilitzat com a reclam turístic pels primers d’empresaris eivissencs decidits a seguir les passes de Mallorca. D’ençà de la inauguració el 1903 del Gran Hotel de Palma, l’illa gran s’havia convertit en la meca turística de la Mediterrània. El 1933 Joan Villangómez promocionà el Grand Hotel Ibiza amb una fotografia d’una pagesa tocant el tambor.

La folklorització

Després de la Guerra Civil el ball tradicional pitiús es reduí a la mínima expressió. “El franquisme considerà sospitosa qualsevol reunió popular. A partir dels anys 50, només es pogué ballar sota l’aixopluc de l’organització Coros y danzas. Estava controlada per la Secció Femenina de la Falange, que potencià la folklorització de la cultura ‘autonòmica’ com a part de la riquesa cultural d’Espanya”. Malgrat aquest control, Coros y danzas salvà el ball tradicional pitiús de la desaparició. “Tingueren –afirma l’investigador– el mèrit de fer que pagesos ensenyassin a ballar a senyoretes de Vila”. Després es crearen les primeres colles fora de la ciutat, la de Sant Josep i la de Sant Miquel de Balansat.

La folklorització impulsada per Coros y danzas imposaria també la indumentària tradicional associada avui al ball pitiús. La dona fou abillada amb un vestit molt vistós, tot mostrant l’‘emprendada’, l’exclusiu conjunt de joies familiars, símbol del seu estatus social. A l’home, en canvi, se li posà una barretina al cap i una camisa i calçons blancs amb una toca vermella. “Abans –recalca Manonelles– els balladors vestien a la moda del moment. Aquella imposició feu que molts d’eivissencs demanassin als seus familiars la roba que feia dècades que tenien amagada a les caixes. D’altres la compraren”.

A principi dels 50, en plena obertura internacional de la dictadura, l’Agrupación Folklórica de Ibiza de Educación y Descanso guanyà certàmens a l’estranger. Malgrat el prestigi que donaven aquests premis, l’autoodi encara era ben viu. “El meu mestre de flaüta i tambor –recorda Manonelles– m’explicava que, quan era jove, sonava a les processons i li tiraven pedres. La gent considerava que eren manifestacions populars passades de moda”. El 1976 el sociòleg britànic Ronald James Cooper arribà a la mateixa conclusió amb una tesi doctoral titulada Una anàlisi d’alguns aspectes de canvi social i adaptació al turisme a Eivissa: “La immensa majoria d’eivissencs (inclosa, interessantment, la gent vella del camp) associava el passat amb ‘la misèria’ i amb l’endarreriment sociocultural”.

Aquella recuperació es completà deu anys més tard amb el boom turístic –a Mallorca passaria el mateix amb el ball compost, en què els balladors, vestits de pagès, representen unes coreografies concretes. Els cartells promocionals de les sales de festa parlaven d’exhibición de danzas ibicencas o danzas típicas de Ibiza. “De ser un ball amb què el poble es divertia passà a convertir-se en un espectacle per als turistes, fent que els dansaires, igual que passava amb el flamenc, pujassin dalt d’un escenari com si fossin moneies de fira. Més d’un va voler aprofitar l’ocasió per treure’s un jornal extra”.

Bona salut

Arran de l’embranzida proporcionada pel turisme, a poc a poc es tornaren a institucionalitzar les ballades populars en les festes patronals. El 1977, dos anys després de la mort del dictador, es dissolia Coros y danzas, l’entitat que havia ressuscitat el gran símbol de la identitat pitiüsa. A partir dels anys 80, havent recuperat l’autoestima, molts de pobles començaren a crear la seva pròpia colla. Va ser en aquella època que Manonelles, a 18 anys, s’animà a fer de sonador. “Des de fa devers 25 anys, com passa a Mallorca amb el ball de bot, aquí també feim ballades amb vestit de carrer en actuacions més informals”.

La bona salut que té avui el ball tradicional pitiús contrasta amb el de la cançó, especialment la coneguda com a cançó redoblada. “És un format –apunta l’investigador– que està més deslligat del món actual, entre altres raons perquè dona més importància a la lletra que a la melodia. Consisteix a recitar, al ritme d’un tambor i de manera monòtona, poemes que es caracteritzen pel so gutural, anomenat redoblada, que es fa al final de cada vers llarg”. Antigament les cantades eren interpretades per un grup de cantadors –podien ser fins a vint, homes i dones–, que, en les cases particulars, s’asseien en una cadira cadascun. En rotlo tancat, mentre cantaven s’anaven passant el tambor. Avui un dels seus grans recuperadors és Vicent Marí, Palermet. La màxima expressió de la cançó redoblada són les caramelles, que se solen interpretar per Nadal i Pasqua.