Els militants que lluiten pel català a Eivissa

PalmaAquest curs és el segon de la posada en marxa del Pla de lliure elecció de llengua a les aules impulsat pel Govern popular de Marga Prohens. El 80,52% de pares dels centres públics de les Balears han triat el català i no el castellà com a llengua del primer ensenyament (4t d’Infantil). La xifra suposa tres punts menys que l’any passat. L’illa amb el major suport al català continua sent Menorca (91,56%), seguida de Mallorca (82,72%). Eivissa i Formentera, en canvi, han baixat cinc punts (60,34%).

El 2023 les Pitiüses també varen quedar a la coa en els resultats de les proves de l’Institut d’Avaluació i Qualitat del Sistema Educatiu (IAQSE), que, tanmateix, varen ser dolents a totes les Illes. Només el 38% dels seus alumnes de 4t de Primària assoliren la competència lingüística en català, enfront del 51% dels de Mallorca i el 55% dels de Menorca. D’altra banda, enguany la Pitiüsa major ha sumat quatre dels seus cinc centres concertats inscrits al Pla de segregació lingüística que l’Executiu balear engegà també fa dos anys. De Mallorca se n’hi han adherit 15, mentre que de Menorca, cap. En canvi, el Pla ha rebut el rebuig frontal de tots els centres públics de les Balears.

Docents desertors lingüístics

La situació lingüística a Eivissa ha estat una gran descoberta per al mallorquí Miquel Àngel Marrero, un jove docent de 27 anys de Can Picafort. “Jo –assegura– som llicenciat en Història. L’any passat em donaren una plaça de català a l’IES Xarc, de Santa Eulària des Riu. És una especialitat amb dèficit de professors. En tot cas, des de fa dos anys estic estudiant la carrera de Filologia Catalana a la UIB. Em va sorprendre molt constatar la salut tan precària que té la nostra llengua a les aules d’allà”. Marrero és fill del conegut Decret de Mínims que el 1997 va aprovar el PP de Jaume Matas. La norma estableix que almenys un 50% de l’ensenyament, tant públic com concertat, s’ha de fer en la llengua pròpia de les Balears. “La meva família és castellanoparlant. Si jo sé català és gràcies a l’escola. A Eivissa, però, la falta de consciència lingüística d’alguns docents fa que el Decret de Mínims no es compleixi. En alguns centres de Mallorca passa el mateix”.

El de Can Picafort aterrà en una illa molt castellanitzada per un model turístic que ha atret molta de gent de fora. Ara té uns 163.000 habitants, gairebé cinc vegades més que els que tenia els anys 60 en esclatar el boom turístic. “A Mallorca igualment hem tingut una forta pressió demogràfica, però hem aconseguit conservar més reductes culturals. En canvi, a Eivissa la identitat ha quedat totalment arrasada”, opina. Davant d’aquest panorama, alguns docents opten per tirar la tovallola. “Molts dels companys a l’institut també eren mallorquins. El primer dia de classe n’hi havia que giraven la llengua en veure que gairebé tots els alumnes els contestaven en castellà. Sent jo de pares castellanoparlants, això m’indignava molt. Com a docents, no podem desertar de la nostra responsabilitat lingüística. Tenim la responsabilitat de prestigiar el català”.

A les classes de català, inicialment a Marrero els alumnes també s’hi adreçaven en castellà. “Lluny de renyar-los, els animava a fer-ho en català. A vegades em trobava que l’exigència provocava rebuig”. Aquella va ser tota una lliçó de sociolingüística. “Tenia pocs alumnes amb llinatges eivissencs: Tur, Marí, Torres... Alguns em deien que contestaven als seus pares en castellà, tot i que ells s’hi dirigien en català”.

‘No m’excloguis’

Marrero defuig qualsevol discurs catastrofista. “El català a Eivissa està molt malament. Picant pedra, però, també podem aconseguir fer estimar la nostra llengua”. El lament, tanmateix, és inevitable en constatar la realitat. “A la cerimònia de graduació de 2n de Batxillerat va ser molt gratificant veure alumnes de procedències diverses que s’esforçaven per fer els discursos en català. Fa molta de ràbia, però, que després, al carrer, els eivissencs es dirigeixin a ells en castellà només pel fet de tenir trets facials diferents. Els mallorquins també actuen igual”. El docent no dubta a qualificar aquesta actitud lingüística de racista. “Així, els nouvinguts acaben arribant a la conclusió que no serveix de res el català que han après a l’escola. Precisament, fa dues setmanes, un grup d’estudiants de l’IES Josep Sureda i Blanes de Palma feu un vídeo de denúncia titulat Ensenya’m en català. No m’excloguis”.

Un dels alumnes de 2n de Batxillerat de Marrero va ser Víctor Torres Bustos. A punt de fer els 18 anys, ha començat a estudiar el doble grau de Dret i Economia a València. L’abril passat ajudà a crear una associació de joves d’Eivissa preocupats no només per la llengua, sinó també per altres temes que afecten l’illa com és la turistificació. Treballen en col·laboració amb entitats com l’Institut d’Estudis Eivissencs i la Plataforma per la Llengua. El cas de Torres és un cas de ‘reconversió’. “El meu pare –diu– és eivissenc i ma mare de ben petita va venir de Granada. Ells parlen català, però amb mi i amb els meus dos germans sempre empren el castellà. I entre els germans parlam en castellà. L’única de la família que ens ha transmès la llengua ha estat la güela paterna”.

La consciència lingüística del jove pitiús es despertà a l’institut. “Jo al carrer sempre parlava castellà amb gairebé tots els meus amics. Ho veia normal. A 4t d’ESO, però, gràcies a un professor de català, em vaig adonar de les nefastes conseqüències culturals que ha tingut el turisme a l’illa. Aquí el problema és que als nouvinguts sempre se’ls ha dit que la llengua útil és el castellà”.

Prejudicis

Torres també confirma que el Decret de Mínims a l’ensenyament no es compleix. “Molts dels professors que vaig tenir a l’escola i a l’institut ens feien les classes en castellà. Tenc companys que s’han tret el 2n de Batxillerat sense pronunciar ni una paraula en català i han acabat tenint el certificat B2 [amb 4t d’ESO poden obtenir el B1]”. L’eivissenc lamenta els prejudicis sobre el català que hi ha entre la seva generació. “Creuen que és la llengua de la gent gran, dels pagesos. Em provoca una profunda tristor veure com es perd la identitat de la meva terra. Per contra, m’alegra molt que aquests darrers anys hi hagi hagut una revifalla de les colles de ball pitiús. Molts dels seus integrants són jóvens, alguns de pares de fora de l’illa”.

L’eivissenc és l’únic dels seus germans que ha canviat de llengua. Encara, però, no s’ha atrevit a fer-ho també amb els pares, que decidiren no transmetre-l’hi. “A aquestes altures costa canviar de xip”. A casa, però, s’ha debatut sobre el projecte de segregació lingüística a les aules del Govern balear. “Tot i que ens parlaren en castellà, ma mare i mon pare tenen clar que ara, si els fessin triar, triarien la línia en català. Consideren que aprendre’l sempre és positiu”.

Situacions humiliants

Un altre professor de Torres a l’IES Xarc va ser Jesús Angosto Martínez. De 55 anys, és d’un poble de prop de Cartagena (Múrcia). El 1996 aterrà a Eivissa després d’haver estat destinat dos anys a Mallorca. “Tot i que aleshores no era cap requisit –diu–, em vaig proposar aprendre català. En aquella època molts docents eren de la Península i, com que encara no hi havia cap projecte lingüístic de centre, feien les classes en castellà. Els alumnes, en canvi, eren majoritàriament catalanoparlants. Ara la situació és a la inversa. El problema, però, és que hi ha molts docents que es passen al castellà per inèrcia”.

Angosto lamenta la passivitat d’Inspecció educativa per fer complir el Decret de Mínims a les aules. “L’Administració no vol problemes i menys amb pares vinguts de fora a qui ja els va bé que les classes siguin en castellà”. A les reunions amb les famílies, sovint es viuen situacions incòmodes i fins i tot humiliants. “Sempre n’hi ha que em demanen que parli en castellà. Alguns són prepotents. Jo, però, tenc clar que la meva responsabilitat lingüística és amb els alumnes i no amb els pares”. Aquest professor arribat fa 31 anys de Cartagena confessa que cada cop li costa més ser optimista: “Jo parl català a les meves filles. A casa faig que consumeixin productes culturals en català. Quan surten, però, tot és en castellà. A Eivissa la llengua està sota mínims”.