Cultura 06/03/2020

“Quedar-nos sense aire, sense comoditats, pot ser una situació molt plàstica”

Entrevista a l'artista Antoni Socías

Cristina Ros
4 min
Antoni Socías “Quedar-nos sense aire, sense comoditats, pot ser una situació molt plàstica”

PalmaSempre ha anat per lliure i ara, quan és a punt de fer els 65 anys i diu tenir “el cul pelat”, hi va encara més, si és possible. Així i tot, a Antoni Socías (Inca, 1955) no se’l pot considerar un outsider. Coneix com pocs el “Gran Sistema” de l’art, com el va definir i qüestionar en el seu treball Desierto i va insistir-hi a l’exposició Teoría y práctica del desierto que li dedicà el Centro Galego de Arte Contemporánea (CGAC), el 2016. Ni la seva obra, ni el seu pensament, ni tampoc els seus textos no són acomodaticis - La comodidad puede matar és el llibre d’escrits que publicà Los Sentidos Ediciones. El proper 25 de març ingressarà com a membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià, de Palma. Ho farà amb el discurs ‘Durant molt de temps vaig creure que l’Art era la meva casa’.

“Durant molt de temps vaig creure...”. Per què ho posau en passat?

L’art s’ha convertit, gradualment, en un desert. Potser és el desert més poblat que coneixem, però al cap i a la fi és un desert. Hi ha un embolic gros que no m’interessa. El món de l’art ha suplantat l’art. A mi el món de l’art em fa mandra. En canvi, l’art m’interessa i no me’n fa, de mandra.

Què voleu dir?

És el mateix que passa al camp a Espanya. Tota la intermediació s’ha fet càrrec del que és la labor històrica, atàvica, de l’agricultura, per fer-se-la seva i passant-se pel folre l’ essencial, l’origen de tot, la base, que és la feina dels pagesos, amb tota la cultura i el nivell de perfeccionament al qual s’ha arribat. Que la transacció sigui més important que la cosa en si és el que el món contemporani fa en tots els àmbits. També en l’art.

Això explica que hàgiu tornat a la pintura i que pinteu com ho feis, d’una manera quasi vuitcentista?

No es tracta de la tècnica, sinó de quina és la teva filosofia, com et mous, què t’interessa i què dejectes. És el que conforma una manera de ser i d’actuar. En tot cas, sí, he retrobat l’art, l’he tornat a sentir com un ca meva a través de la pintura, de pintar així, amb tota la càrrega vuitcentista que tenia l’escola de Belles Arts que jo vaig viure i que, dit de passada, em va fer entendre la revolució digital i fer servir les tècniques de la fotografia digital i altres processos diversos. I m’ha fet entendre, però, que la gent que no ha après a fer un clarobscur no sap tractar el Photoshop, ni farà mai bon cinema. Pintar costa molt. Ara milit en el silenci i en la paciència.

És el que requereix la pintura, silenci i paciència?

La pintura és l’eina perfecta per fomentar l’enigma absolut i, alhora, és el camí més idoni que he trobat per mantenir-me al marge de la trivialització que ens imposen aquests temps. Estic convençut que la pintura pot tornar a ser un fet de vital importància, en el moment que hàgim après a separar el gra de la palla.

Per què escriviu Art en majúscula?

Perquè li tenc molt de respecte. Consider que l’art és una pràctica i una argumentació humana, un sentir que està molt emparentat amb la història, amb les religions, amb la filosofia, amb tot allò que som nosaltres, agafat amb pinces. En el món de l’art, veig una destrucció d’aquest valor -no ho dic categòricament, sinó com a percepció meva. El món de l’art es basa en les relacions, que solen ser bastant fictícies; es basa en el comerç, i bastant disfressat de qualsevol cosa.

Disfressat de què?

L’art ho vol ser tot, ara. Vol ser arxivisme, documentació, fer la tasca de les ONG, fer activisme o, fins i tot, vol ser periodístic. Això, senyors, és costumisme! Potser els artistes haurien de donar una volta a tot aquest costumisme i treballar l’art. L’art entronca amb la filosofia més atàvica, però si el que vol és parlar-me de filosofia, jo me’n vaig a Nietzsche, directament.

Semblau descriure l’apocalipsi. I això que una de les vostres grans obres recents és Retablo del Génesis. Retablo del Génesis.

Aquest retaule, basat en un llibre de Basilio Baltasar, Pastoral iraquí, em va dur tres anys de feina. És el Retablo del Génesis, però representa un final perquè el ressorgiment no el veig enlloc ara mateix. I així i tot, som positiu. La destrucció, en l’art, pot ser d’una bellesa absoluta. Quedar-nos sense aire, sense comoditats, pot ser una situació molt plàstica. En tot cas, en som conscient, visc dins la contradicció i, encara que procur que sigui mínima, la tenc ben present.

Entrar a l’Acadèmia també és una contradicció?

Ho és. Però no ho entenc com un regal, ni tampoc gaire com un reconeixement. Si puc aportar-hi alguna cosa alhora que faig feina amb els altres, vull ser-hi.

Sempre heu fet feina amb altres. Què us aporta?

M’agrada fer feina amb gent, n’aprenc moltíssim. I ajuda a apaivagar l’ego del creador, que és una de les coses més fotudes que hi ha i per això és un dels elements bàsics de la meva feina: treballar-lo a la contra.

stats