Llucia Ramis: “Si tens més doblers que jo pots decidir on puc viure? Per què?”

PalmaEntre un assaig i unes memòries i a mig camí entre un al·legat i una pregunta, amb tant de rigor com perspectiva personal. Aquest és el terreny on se situa el darrer llibre de Llucia Ramis (Palma, 1977), Un metro cuadrado, escrit i publicat gràcies al premi No Ficció de Libros del Asteroide. En ell, el retorn a totes les cases on ha viscut serveix a l’escriptora i periodista de fil conductor per aprofundir en tots els ingredients amb què s’ha cuinat l’actual crisi de l’habitatge. La versió en català, que publica Anagrama, sortirà a la venda el 13 de maig.

Com va ser que vàreu decidir tornar a les cases on heu viscut?

— Hi ha diversos motius. Un era explorar el sentiment de pertinença que tenim respecte de llocs que no ens pertanyen. També volia saber qui hi viu ara, quina relació tenen amb la casa, com ha canviat el barri… I després hi havia tot el tema de l’habitatge i de com aquesta inseguretat s’aplica després a tots els àmbits de la vida. No tenir un lloc que és ca teva et genera una inquietud que afecta tota la resta: la feina, la parella i la vida.

Com ho heu fet per no quedar soterrada per l’allau de dades, informació i notícies sobre la qüestió? Hi ha una feina importantíssima de síntesi i de posar ordre a tot plegat.

— Jo no em veia amb cor de fer una investigació. Hi ha gent molt vàlida que ja n’ha fetes, i també periodistes que fan una feinada sobre aquest tema, i el que volia era trobar un equilibri entre la crònica, l’autobiografia i el periodisme.

Al principi del llibre ja ho avisau: el lector no hi trobarà una solució a la situació actual. Però sí una anàlisi de moltes de les causes. Les principals, quines són?

— En part, del temps de Franco, quan es va voler crear una societat de propietaris i es va confondre propietat amb habitatge. Per això a l’inici del llibre pos els dos articles de la Constitució, el de la propietat privada i el de l’habitatge. La gent confon el dret a tenir un habitatge amb tenir una propietat i fer el que vulguis amb ella. I amb tot això hi ha una percepció social que és molt perillosa.

Quina?

— Que el propietari té més drets que qui no ho és. Que pot fer el que vulgui perquè allò és seu. I aquí oblidam dues parts de la Llei de l’habitatge que són fonamentals: que no pots especular i que s’hi parla d’habitatge digne. Però què vol dir dignitat? Quan et fan fora de ca teva, t’engeguen del teu barri i de la teva ciutat, fins i tot ja veim com ens expulsen d’illes com Eivissa i Mallorca. On és la dignitat? Aquesta sensació d’èxode és real i du a una desfeta del teixit social, que és el que crea cultura, pertinença i identitat.

Un dels protagonistes del llibre és Ca’n Garruví, la finca dels vostres padrins belgues a Mallorca. La seva venda ja us va motivar a escriure Les possessions,i ara hi heu tornat per trobar-vos amb Casa Mariposa, que poc o res té a veure amb els vostres records. La història d’aquesta finca podria servir de resum de la història de l’illa.

— Em va costar 10 anys poder tornar-hi. I quan hi vaig anar em vaig trobar amb un mur, una paret altíssima al voltant de la casa, que m’obligava a demanar-me de què es protegia la gent que hi vivia llavors. És a un camí sense asfaltar, enmig del no-res, sense indicacions. De què es protegeixen? Dels illencs? Per què s’hi tanquen? Per què volen fer com si la resta del món no existís?

Al llibre deis que Mallorca potser ja no és res més que literatura, un territori imaginari. D’aquesta desaparició de l’illa tal com la coneixíem n’ha parlat també recentment el guanyador del darrer premi Sant Jordi, Carles Rebassa.

— Als anys 70 hi va haver autors com Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Antònia Vicens i Biel Mesquida que ja constataren una transformació. Potser encara no es parlava de pèrdua, però sí de transformació. I ara hem tendit a constatar la pèrdua. Pens també en Melcior Comes i Sebastià Alzamora, que també han fet aquest plany per tot el que hem perdut. Crec que va ser Laura Gost que va dir que arribarà un dia que s’escriurà més de Mallorca des de fora de l’illa que des de l’illa. I és cert, aviat serà tan difícil viure-hi que serà impossible que s’escrigui sobre Mallorca des d’allà. Guillem Frontera ho defensava, que almanco se’ns havia de permetre explicar la nostra extinció. No l’evitarem, però l’explicarem.

I això és el que heu intentat fer a Un metro cuadrado.

— Bé, per mi és un llibre que vol parlar d’humanitat. No hi ha res més humà que una casa, ni res més inhumà que et facin fora de ca teva. Estam desposseint les cases d’humanitat. Les cases ara són actius, la intel·ligència és artificial i el turisme és vendre tot allò que no és teu. Ho convertim tot en productes, tot ha d’entrar dins la lògica del mercat, i quan ho fa deixa de ser humà, passa a ser només doblers. Amb el llibre volia reivindicar aquesta idea d’humanitat, de pensar en col·lectiu, i també parlar d’una cosa que potser no està explicada al llibre, però que crec que hi és implícita.

Quina és?

— Que molta gent diu, com una queixa, que tothom vol viure al centre. Però és que tenim dret a viure al centre! Què vol dir que no hi puc viure? Que com que tu tens més doblers que jo tens dret a decidir on puc viure? Per què? Pens en llocs com Santa Catalina, a Palma, on s’ha generat la idea que tot el que hi ha en aquells carrers ja no està adreçat a la gent que hi habita. T’expulsen d’allà on vius, et fan sentir que ja no és per a tu.

Hem arribat a normalitzar que hi hagi gent amb feina que viu a caravanes. El paper de les administracions, en tot això, com el valorau?

— No ha interessat fer res. És millor generar un discurs que faci que els llogaters desconfiïn dels propietaris que lloguen i viceversa. Així tothom té un enemic a prop, amb cara i ulls, i ningú ha de sortir a reclamar uns drets que són de tots. Per això també vaig voler incloure en el llibre la història d’Alfons, que vivia a un caixer automàtic a Barcelona. Són persones que ja ni veim. Feim com si no existissin perquè si miràssim aquesta realitat a la cara, ens veuríem obligats a reaccionar. Estam més a prop d’aquestes persones que dels multimilionaris, però feim com si no fos cert.