Tota una experiència

PalmaEl llucmajorer claustre de Sant Bonaventura acollí la Cerimònia dels dervixos giròvags, organitzada per la Fundació Toni Catany, qui, com diu el programa de mà, fou un enamorat de les cultures de la Mediterrània, que trepitjà i de les quals deixà testimoni artístic en incomptables sèries fotogràfiques. No és un espectacle, és tota una experiència litúrgica, com molt bé va explicar Halil Bárcena, el director de l’Institut d’Estudis Sufís de Barcelona, poc abans de donar curs a aquest Sêma: El viatge sufí, a càrrec de la Neva Sufi Ensemble. Un grup integrat, d’una banda, per quatre músics amb els seus instruments tradicionals, el ney, el qanun, l’ud i el bendir —més o manco, una flauta, una cítara trapezoidal, un llaüt àrab i un tambor— també encarregats de posar veu als selam, la salutació en turc. De l’altra, els semazens, dervixos balladors, altres quatre, que van repetint els girs, sempre d’esquerra a dreta, amb la mà dreta girada cap al cel i l’esquerra cap a terra, la manera d’establir un lligam entre l’ànima i el cos, entre el diví i l’humà.

Deia Robert Graves al pròleg d’Els sufís, del pensador fundacional Idries Shah, que “el sufisme representava un corrent d’il·luminació interior centrada en l’amor i el coneixement d’un mateix, lliure de dogmes opressius”. Tot això va quedar palès en aquesta representació de la música i els balls de la tradició clàssica sufí mevleví. El recinte, ple; el silenci, absolut, reverencial. Com si es tractàs d’un ofici amb tota la seva càrrega mística. Els ascètics moviments dels dervixos s’encarregaven de marcar la idiosincràsia espiritual de la funció, al mateix temps que exhibien una cadència tant estètica com sòbria i cenobítica.

La música, emotiva i profunda, amb les tradicionals frases melòdiques dels maqamat, les quals, mentre les veus salmodiaven els noms dels profetes, aportaven a la representació l’aliatge pur i transcendent entre uns i altres. Era la sensació que tot plegat era molt més del que els nostres sentits podien arreplegar en una primera instància. Fou un homenatge, adient i emotiu, però també una porta oberta a una altra manera de veure i viure.