Parlam d’una condició o d’una decisió?

PalmaLa biologia classifica els éssers vius en regnes. Aquesta classificació no és arbitrària: descriu formes de vida amb característiques metabòliques i estructurals diferents. A partir d’aquí, la zoologia utilitza termes com ‘herbívor’, ‘carnívor’ i ‘omnívor’ per descriure condicions alimentàries. No hi ha cap judici moral en aquests mots: només descriuen adaptacions fisiològiques.

Una vaca és herbívora perquè la seva biologia ho determina. Un moix és carnívor estricte perquè necessita nutrients que només es troben en teixits animals. Un os bru és omnívor perquè pot digerir fonts vegetals i animals. No hi ha deliberació, ni dilema, ni ideologia. És condició.

Quan algú diu que les vaques són vegetarianes no parla amb precisió. Les vaques són herbívores. No ho han decidit, ho són per condició biològica. Les vaques no trien menjar herba: simplement, així és com la seva espècie ha evolucionat.

Herbívors i carnívors

El mot ‘herbívor’ prové del llatí hĕrba (‘herba’) i vorare (‘devorar’). Els herbívors són organismes adaptats per obtenir energia principalment de les plantes. El seu aparell digestiu, les dents, la flora intestinal i, fins i tot, el comportament alimentari estan orientats a aquesta funció. Dins aquest ordre, els remugants –com les vaques– encara són més especialitzats. La paraula ‘remugant’ deriva de rūmĭgare,(>*‘rumegar’ amb intercanvi de la ‘u’i la ‘e’; metàtesi afavorida per influència del prefix ‘re-’), és a dir, tornar a mastegar. El seu sistema digestiu, dividit en quatre compartiments, permet descompondre la cel·lulosa gràcies a microorganismes presents al rumen –el primer estómac dels remugants–, mot procedent del radical llatí rūma.

Els moixos, en canvi, són carnívors estrictes. El terme ‘carnívor’ també ens arriba del llatí: carnis (‘carn’) i vorare. La seva biologia necessita nutrients que es troben principalment en la proteïna animal. Tenen un intestí curt, dents adaptades per estripar i una fisiologia pensada per metabolitzar carn. Poden rosegar una planta de tant en tant –molts ho fan–, però això no els converteix en omnívors, igual que una persona no esdevé músic perquè xiuli dins la dutxa.

Entre aquests dos extrems hi trobam els omnívors, del llatí omnis (‘tot’) i vorare. Els humans ho som. També els porcs, els corbs o els ossos. Un omnívor és un organisme capaç d’obtenir nutrients tant de fonts vegetals com animals. Això no significa que mengi absolutament de tot ni en qualsevol proporció, sinó que el seu cos té la capacitat biològica d’aprofitar recursos diversos.

Ara bé, que una espècie sigui omnívora no implica que tots els individus mengin igual. I és aquí on entram en el terreny de la cultura, de les creences, dels gustos i de les ideologies. La psicòloga social nord-americana Melanie Joy va encunyar el terme ‘carnisme’ per descriure el sistema de creences que considera normal, natural i necessari consumir determinats animals. La seva aportació és interessant, perquè posa nom a una idea sovint invisible: mentre etiquetam qui és vegetarià o vegà, rarament etiquetam qui menja carn, com si fos una opció neutra. Aquesta contribució terminològica és rellevant: quan posam nom a una pràctica, la feim concebible. I quan la podem concebre, també la podem qüestionar.

Joy sosté que les societats estableixen jerarquies simbòliques entre animals: estimam els cans, menjam porcs i ens vestim amb la pell de les vaques. El ‘carnisme’, segons aquesta teoria, no descriu una necessitat biològica –ja hem dit que l’ésser humà és omnívor– sinó un marc cultural que condiciona què consideram comestible, acceptable o impensable. No hi ha res biològic que expliqui per què a moltes cases europees un conill és dinar, però un moix és família; això pertany al terreny de la cultura.

El DIEC2 defineix ‘vegetarià’ com la persona que practica el vegetarianisme, és a dir, un sistema d’alimentació que exclou els productes carnis –una definició prou minsa. ‘Vegà’, per la seva banda, fa referència a qui adopta un estil de vida que exclou totalment l’ús i el consum de productes d’origen animal. Aquí hi ha una voluntat, una consciència i, sovint, una reflexió ètica al darrere. Per això, un animal no pot ser vegà ni vegetarià: no hi ha una decisió moral o cultural, sinó una adaptació evolutiva.

De la mateixa manera, tampoc no podem dir que una pastanaga sigui vegana. La pastanaga és vegetal. El veganisme és una pràctica humana, no una propietat intrínseca dels aliments. Pot semblar una qüestió anecdòtica, però el llenguatge crea marcs mentals. Quan confonem condició i decisió, també desdibuixam la relació entre natura i cultura.

Hi ha encara un altre matís important: les al·lèrgies i intoleràncies formen part de la condició d’una persona. Qui és intolerant a la lactosa o celíac no ho tria.

Imprecisió lingüística

Si no distingim entre condició i decisió, no estam essent precisos. Aquesta imprecisió lingüística ens duu a una confusió conceptual. Quan el llenguatge és precís, el pensament també ho és. Quan conceptualitzam la realitat, podem decidir.

Les paraules no només descriuen el món: també el construeixen. Confondre condició i decisió no és únicament una qüestió terminològica, sinó també conceptual. La precisió lingüística ens ajuda a ordenar el pensament i a entendre millor allò que som, allò que podem triar i allò que, senzillament, forma part de la nostra naturalesa. Quan afinam els conceptes podem reflexionar amb més claredat i prendre decisions conscients.

En definitiva, menjar no és només ingerir nutrients; és també explicar-nos. Però convé recordar que les paraules importen. Una vaca no és vegetariana: és herbívora. Un moix no fa dietes cetogèniques ni paleolítiques: és carnívor. I una persona pot ser vegana perquè, precisament, és humana i pot decidir.