Necessitava sentir alguna cosa i he anat a una processó de Setmana Santa

PalmaTenc fascinació pels símbols: unitats mínimes de comunicació, que signifiquen coses molt concretes amb molt pocs recursos. El llenguatge s’hi concentra, àcid, explosiu. Els meus sentits hi reaccionen com les papil·les gustatives al glutamat monosòdic. Pur estímul. Són un misteri i el nostre imaginari col·lectiu, la llum ultraviolada que ens permet desxifrar-los. Reconèixer el seu significat és addictiu perquè em xerra de mi mateixa, em recorda les coses que no sabia que sé i que m’ajuden a interpretar el món.

Unes randes, un pa d’or, una trompeta i un tambor, el color lila en contrast amb el color vermell, per exemple: uns elements tan representats que s’han buidat de significat, perquè cadascú els ha circumscrit al seu, a un moment, sentiment o sensació concreta. T’inquieten, t’emocionen, et treuen del solc. O et connecten amb un ‘jo’ passat, antic, que intueixes, però no saps cert si has viscut. Una pel·lícula d’Almodóvar, les mans de la teva padrina, una escultura a Roma. Et fan sentir alguna cosa, que és el que ara mateix vull, necessit. Potser per això em vaig acostar a veure una processó de Setmana Santa.

Mai de la vida se m’ocorreria assistir a una missa per voluntat pròpia, ni batiar les meves criatures, ni encomanar-me a Déu per a res. A vuit anys vaig decidir que no faria la comunió perquè la meva cosina gran ja m’havia fet una review de la catequesi i resulta que era “un avorriment total”. Així i tot, alguna cosa m’empeny a cercar allò primitiu, anacrònic, impassible al pas del temps. Cerc viure, per un moment, alguna cosa que sigui capaç de resistir les envestides dels anys, i de vegades ho trob en una roca; d’altres, en la barra d’acer inoxidable d’un bar i, d’altres, en l’excentricitat d’un pas de Setmana Santa.

I no és una qüestió d’espiritualitat. La darrera vegada que vaig meditar va ser, sense voler, asseguda al Bar Isleño, a Santa Catalina. Les seves cadires d’escai vermell i el seu cafè en tassó de vidre em van induir al trànsit més profund, com engronxant-me, en suspensió. Supòs que és la idea que algú, en algun moment, ja va viure això, que va mirar per aquesta mateixa finestra al carrer d’Anníbal. És la idea que form part d’una cosa més gran, més important, que fa molt de temps que passa. Supòs que és aquesta idea de pertinença, d’identitat, de tradició.

Sent pau quan veig que certes coses sempre han estat així, que s’han negat a canviar, que es mantenen autèntiques. Em dona l’esperança que no, que no tot encara està per inventar ni per arribar, que encara tenim el poder de preservar, de continuar sent el que som, almenys, una estoneta més. M’ajuda a lluitar contra presagis amargs com els d’aquest vers de Maria Jaume a ‘Sonen les campanes’, de Sant Domingo Forever: “Hi haurà un dia que ningú de nosaltres viurà en aquest poble. Un dia, nosaltres serem altres i tot en ordre”.

En definitiva, em fa creure que hi ha una alternativa al ritme frenètic de la globalització i a ser engolits, i a convertir-nos en una d’aquestes imatges que creava la intel·ligència artificial quan encara era imperfecta: una amalgama de coses indesxifrable, un totum revolutum, un puré grotesc on ningú es vol identificar. Nou, artificial, sense ànima: com un Sonny Angel o un Labubu. Efímer per la seva manca de valor, fàcilment reemplaçable.

I és clar que em preocupa que la nostra tendència a lluitar contra això sempre sigui la nostàlgia més rància. Per això parlava dels símbols. Tal vegada C. Tangana va ser el primer de la meva generació a saber-los fer servir. Ell ens va fer veure el folklore popular des d’una altra òptica, com una cosa que ens pertanyia un poc, amb un punt de reconeixement i menys rebuig. El costumisme de sobretaula, el macarrisme, el kistch canyí. No diré amb orgull, però sí amb menys vergonya. Va trobar el codi per acostar-nos-ho i, més que això, perquè ens ho volguéssim fer nostre, sense reticències. Una cosa que no ha aconseguit tant Rosalia. Ella, que ens parla de separar l’artista de l’obra, ha arribat un punt en què no sabem on acaba la seva creació artística i on comença la seva fe.

I això és el que ens fa por: empassar-nos el discurs amb embolcall de cançó. C. Tangana ens permetia ballar un pas de Setmana Santa a ritme tecno sense sentir que estàvem reivindicant res. Ell, punyeter, fins i tot ens va fer creure que érem subversius. En l’obra de Rosalia, Déu ve massa inclòs en el lot. Aquí és on es troba amb la nostra incomoditat. Una cosa és la mostra, el símptoma, el ritual, i una altra la creença, la litúrgia, el confessionalisme. Jo preferesc ser més sorrentiniana en això, i apostar per la performança, la decadència i el sacrilegi: ser una monja sensual a The New Pope o Parthenope vestida només amb les joies de l’església. Jo vull agafar només allò que ens parla de nosaltres per, d’alguna manera, sentir alguna cosa.