Ja no som la neta que estimaves, ni tu la padrina que jo estimava

PalmaVa haver-hi un temps en què vaig estimar molt la meva padrina. I després, un temps en què no, en què vaig sentir que l’havia deixada d’estimar.

La meva padrina em deia ‘pitusa’, perquè vaig ser la primera neta. I crec que encara ara, de tant en tant, m’ho torna a dir, acompanyat de l’anècdota d’alguna de les meves malifetes. La meva padrina em deia ‘pitusa’ i jo l’escoltava des de terra, amb mirada fixa en el penjaroll d’or en forma de gla que ella duia al coll. ‘Extremenya’ és l’adjectiu amb què més li ha agradat presentar-se sempre: com el pernil ibèric i les cireres. Durant una temporada, vaig fantasiejar amb el poder evocador que tindria aquell collar, quan ella no hi fos, sense pensar que el collar partiria abans que ella. Algú de la meva família va fer que l’empenyoràs. Em va fer tant de mal que, anys després, n’hi vaig regalar un altre, de gla d’or. I ara que hi pens, fa estona que no li he tornat a veure.

La meva padrina –com tantes padrines– em va fer de mare i de padrina. Ella no havia après a dir ni una paraula de català, però em feia ‘Serra mamerra’ a la seva butaca de la sala d’estar, els horabaixes sencers que passàvem plegades, quan la resta d’adults partien a fer feina i quedàvem totes soles. Aleshores, miràvem Pasión de Gavilanes, El Diario de Patricia i Pasapalabra. D’una tirada. Fins que sentíem el dringueig de les claus del meu padrí, l’esclat de la porta en tancar-se i les seves passes pel passadís. Volia dir que era hora de parar taula. Dinava i sopava a ca seva i, el vespre, mig adormida, tornava en braços de ma mare a ca nostra.

La meva padrina em duia pertot arreu on anava, és a dir, a comprar i a missa. Els dematins d’estiu i els dies festius, l’acompanyava a l’Eroski i omplíem juntes el carretó amb tot el que el meu padrí li havia dit el vespre abans que li feia ganes menjar. Conill amb ceba, costelletes de me, tumbet. You name it, ella ho feia. En arribar a casa, es tancava a la cuina fins que les seves abraçades començaven a fer olor de moltes hores de feina i all amb salsa de tomàtiga. Després sèiem a taula, un Parenostre i ja havíem dinat. Tornada cap a la cuina: rentaplats, les olles fregades a mà, cafetera al foc i cara de disgust. “Què ha estat, padrina?”, li demanava, assumint –sense saber-ho– la responsabilitat de ser la seva única confessora.

A la meva padrina la vaig estimar tot aquest temps i el temps que va venir després. La vaig estimar fins que la família es va fer més gran que l’amor que jo sentia per ella i el que ella sentia per mi. La vaig estimar fins que tot va caure pel seu propi pes, fins que ja no varen quedar glans d’or per vendre i, així i tot, la culpa mai no era dels qui la feien plorar. Per salubritat mental, la vaig acabar blocant del WhatsApp. “Com ha pogut fer-li això a la seva padrina?”, vaig saber que es demanava.

Deien Desirée de Fez i Layla Martínez, fa uns dies a La Coma, que la família pot ser el millor brou de cultiu per a les històries de terror. Totes dues posen a prova aquesta possibilitat a les seves respectives novel·les, No la dejes sola (Blackie Books, 2026) i Carcoma (Amor de madre, 2021). Xerraven de com podia ser de patològica la relació mare-filla i jo assentia amb el cap, sense poder deixar de pensar en l’enorme casualitat que era tenir Susana al meu costat. Susana Ivorra és la persona que va desfer d’una urpada els meus dubtes en aquells moments. Com se senten alhora l’amor i el ressentiment, la recança i la nostàlgia? “Pensa en Pinochet: abans de morir, havia esdevingut en aparença un padrinet adorable, però no deixava de ser Pinochet”, em va dir a consulta. I ara la tenia allà a devora un altre pic, mentre tornava mentalment a la meva història de terror familiar.

Pensava que la ràbia no m’abandonaria mai. “Ja està, la relació és morta”, em resignava, pensant que potser un dia ella partiria i jo no l’hauria poguda perdonar. Sentia tantes coses, amb tanta força, que ni tan sols sabia si aquest escenari em preocupava. I, en algun moment, varen començar a créixer noves arrels. Enmig de tants erms, era com estar dins un gerro, amb aigua, provisionalment, sota la condició de trasplantar-nos només si els fruits no eren bords. No sabria dir si la nostra relació ha canviat, si ens feim cap bé. El cas és que ara, quan ens acomiadam d’ella, a banda de dir-nos –cada vegada– “i no us oblideu del camí, tornau aviat”, ens fa una darrera besada com si no volgués que acabàs mai. Ens agafa la galta, amb força, intensa, maldestre, intentant recuperar el temps. Ens vol amollar tot el seu afecte així, de cop, condemnant-nos a una única besada i una única abraçada, només quan existeix un motiu o una excusa; mai gratuïtament, mai perquè sí.u