De l’Iran o d’Algèria: què aporten els músics àrabs a les Illes

PalmaDiu Pegah Khoei, nascuda a l’Iran fa 41 anys, que la Tonada de collir figues va ser una de les melodies que quan va arribar a Mallorca, ara fa sis anys, la varen fer sentir com a casa. “Té unes vibracions que em traslladen als sons de l’Iran, especialment als de l’oest del país”, comparteix, si bé tot d’una matisa que no és, ni de bon tros, l’única. Així ho demostra el fet que Figues de Tadjikistan sigui només un dels vuit temes que conformen Aigua ballant, el primer treball discogràfic del grup Qanat, un trio on Khoei, juntament amb Tomeu Gomila i José Miguel Puigserver, teixeix ponts entre la música tradicional de les Balears i melodies perses i bizantines. Així, al disc es poden sentir temes com Fandango Bandarí o Sant Antoni de Khorasan, que aconsegueixen sonar noves i tradicionals alhora. “Pot semblar que som enfora, però basta escoltar les músiques tradicionals de llocs com Mallorca i l’Iran per adonar-se que les arrels són les mateixes. Tenim més coses en comú que diferències entre nosaltres. A mi em va bastar escoltar les gravacions de la padrina de la meva parella per veure-ho clar. Sentir-la cantar les tonades de feina em va traslladar directament als sons que havia sentit tota la vida a ca nostra”, comparteix.

Aquesta cantant i músic, resident a Lloret de Vistalegre, va sortir de l’Iran quan tenia 17 anys amb la intenció d’ampliar els seus estudis. Després de passar per Turquia, Xipre i València, va aterrar a Mallorca l’any 2020 de manera casual. “Havia conegut un músic a Turquia que va resultar que vivia a Mallorca”, explica, “i com que jo tornava periòdicament a l’Iran, em va demanar que, en un d’aquests viatges, li fes arribar un instrument tradicional. En venir a Mallorca per dur-l’hi va arribar la covid i no vaig poder partir, però tot d’una em vaig adonar que era un bon lloc per viure, que em sentia molt propera a la gent i a la cultura d’aquí”.

Ara ja fa un temps que Pegah Khoei no ha pogut tornar a l’Iran i reconeix que d’ençà de l’esclat de la guerra no ha tingut contacte directe amb els seus familiars, residents a Teheran. “M’he de posar en contacte amb una persona que, si hi ha una mica de sort, pot contactar-hi i fer-me saber que estan bé, però han tallat tots els canals de comunicació que tenia amb ells”, reconeix emocionada. N’hi ha prou amb tornar a pronunciar la paraula música, però, per aferrar-se a la mica d’esperança que encara conserva, tot i la cruesa del conflicte. “Hi ha molta confusió en el poble iranià; ja n’hi havia abans dels atacs de fa deu dies”, comparteix, “però jo crec que estam tots d’acord que no volem ni foc ni guerra, volem pau. Compartir art i cançons pot ser una manera de generar-la, de crear vincles entre les persones. Compartir vida, cultura i bellesa: és l’única manera de construir un futur plegats”.

Casos excepcionals

Tanmateix, l’existència de Qanat és gairebé una excepció dins el panorama musical de les Balears, on poques vegades es reflecteix la diversitat cultural que actualment nodreix l’Arxipèlag. I això que a finals dels 80 existiren formacions pioneres en aquest sentit, com Wonkhaï Palma, grup afromallorquí format per Oscar Pla, Mané Capilla, Michel Sanmartí, Omar Niang, Lansana Soussoko i Samba Gano. La banda va ser una de les participants de la final del concurs Pop-Rock de l’any 1989 i també de la cèlebre Nit de rock illenc que es va dur a terme a la Feixina el gener del 1990, en el marc de les festes de Sant Sebastià. Avui dia, però, la fusió musical i cultural és encara molt limitada a les Balears.

Ho sap bé José Miguel Puigserver, més conegut com Púter. A més de formar part de Qanat, és un dels membres de Muqawama, banda que ell mateix defineix com “una torre de Babel musical”. Formada l’any 2018 a Sineu, entre els seus integrants hi ha músics com Jaume Compte i Àngel Garau, els quals s’afegiren al projecte gestat per Puigserver i Rabah Ourrad, músic i cuiner provinent d’Algèria que havia arribat a Mallorca després de passar per París, Londres i Barcelona. “Jo sempre havia tingut ganes d’experimentar amb el hip-hop, que era un gènere que m’agradava molt, però no ho havia provat mai. Va resultar que, al mateix poble que jo, hi vivia en Rabah, que havia estat el líder de la banda pionera del hip-hop al nord d’Àfrica, MBS. Ens varen presentar i un parell de dies més tard ja érem dins l’estudi, fent proves i mescles, integrant sons que ens interessaven a tots dos i experimentant junts”. El nom del grup, de fet, és ben intencionat: “Muqawama significa resistència en àrab”, explica Rabah Ourrad des d’Alger, on s’ha tornat a establir, sense perdre el vincle amb Mallorca, que defineix com la seva segona casa. “El grup és tant una resistència musical, enfront del mainstream que tot ho domina, que fa que la gent ja ni tan sols es dediqui a cantar, només a posar autotune per tot, però també és una resistència davant l’extrema dreta que intenta tornar a dominar el món. Ens resistim a aquesta idea de neocolonialisme que s’imposa i que vol provocar l’abandonament de tot allò que ens fa humans, des de l’empatia fins a la diversitat passant, evidentment, per la cultura”, explica.

“La música feta a Mallorca passa per un moment de feblesa important”, reflexiona Púter, “perquè no tens possibilitats de tocar enlloc i així és mal de fer incentivar la creació. Però, en general, falta cultura musical i tampoc no hi ha un interès real per conèixer altres cultures. Estam dissociats, com si la música del nord d’Àfrica no tingués res a veure amb nosaltres, quan estam tan enfora, o tan a prop, d’Alger com de Barcelona. El Mediterrani no és una frontera, ens hauria de servir d’autopista cultural, però no sembla que la vulguem aprofitar”.