Era tan magnànim Alfons el Magnànim?

PalmaGairebé tots els monarques han tingut un malnom distintiu –com ‘l’Emèrit’, als nostres temps– i Alfons, sobirà de la Corona d’Aragó i, per tant, de les Balears, entre el 1416 i el 1458, ha passat a la posteritat com ‘el Magnànim’. Ho era, de debò? Ara es compleixen 575 anys de la multa per a l’eternitat que, amb els plens poders del rei, va imposar el governador de Mallorca a la Part Forana, el 9 d’abril del 1451, per revoltar-se contra les injustícies que patien. Molta magnanimitat no ho sembla.

Alfons va arribar a monarca de rebot. Era un príncep castellà, nascut a Medina del Campo el 1396, però no hereu de la corona. Ara bé, el rei Martí ‘l’Humà’ d’Aragó va morir sense descendència. I resultava que el seu parent més pròxim era el seu nebot Ferran, el pare d’Alfons, fill de la seva germana Elionor. Amb el suport decisiu de sant Vicent Ferrer va ser elegit nou sobirà.

Ferran va morir després de regnar només quatre anys. Així que Alfons, a només vint, es va veure convertit en monarca d’Aragó, Catalunya, València, Sicília, Sardenya... I, per descomptat, de les Balears. Els seus començaments no varen ser molt lluïts: a les Corts catalanes del 1416, les primeres del seu regnat, no se li va acudir res més que parlar en castellà, la qual cosa, òbviament, no va ser del gust de la concurrència. Per a les següents, les del 1419, ja havia après català –aquesta mania, de parlar en la llengua pròpia als parlaments!

Pràcticament des del primer moment, Alfons va embarcar-se en empreses guerreres. I això costava un munt de doblers. Ja el 1422, el Gran i General Consell de Mallorca va haver d’aprovar un impost extraordinari per a defensa, per la bonica quantitat de 12.000 lliures. Però com que això no era prou, es va haver d’apujar fins a les 25.000. Ell va ser a Mallorca dues vegades, en totes dues ocasions amb la seva armada corresponent. I, per descomptat, per proveir-se de queviures. Va ampliar les competències del Consolat de Mar, el tribunal de qüestions mercantils, sota multa per a qui no ho complís: una altra manera d’ingressar doblers.

Els suborns dels bàndols

L’objectiu essencial del Magnànim era fer caixa, amb la qual sufragar les aventures exteriors i defensar els seus interessos. La reina Joana II de Nàpols el va adoptar com a hereu i ell va dedicar vint anys d’esforços i despeses a obtenir aquella corona, com si no en tingués prou, de corones. Amb tan mala sort que en una d’aquelles gestes va caure presoner. Per descomptat, foren els seus súbdits els que desembutxacaren el preu del rescat.

Els grups de poder –els lobbies, que en diríem ara– que controlaven les institucions illenques exercien pressió davant del rei per establir o un sistema o un altre d’elecció dels jurats, equivalents als regidors de Palma o consellers de Mallorca, en funció dels seus interessos. En només dos anys, el procediment va variar quatre vegades. Certament, feien servir arguments ben convincents: el 1437, el poderós Pere Descatlar va lliurar 2.500 lliures a Alfons en favor del sistema que desitjava, així que el Gran i General Consell va apujar la quantitat fins a les 2.800 lliures, en favor del contrari. El monarca es va quedar amb tots dos subor... –uep, perdó, donatius.

El 1425, el Magnànim va digitar un governador nou de Mallorca, que havia de ser un dels pitjors de la història: Berenguer d’Oms, persona molt propera a ell. Era del Rosselló, i els privilegis de l’illa establien que no podia exercir aquest càrrec un originari d’aquelles terres. Així que Alfons va establir, simplement, que aquell privilegi quedava abolit. Molts d’anys més tard, quan el monarca va voler que els menorquins li lliurassin el dirigent forà Simó Ballester, que s’havia refugiat a l’illa, aquests al·legaren que una disposició que havia dictat ell mateix li atorgava salconduit. No cal dir que per al Magnànim no va ser cap problema contradir-se i Ballester fou capturat i executat.

Va ser Alfons qui va propiciar la revolta dels forans del 1450, en establir una disposició per la qual s’havien d’exhibir els títols de possessió de les terres: qui no els pogués mostrar, seria castigat amb una multa. Òbviament, es tractava de fer caixa: era ben dubtós que cap d’aquells pagesos, tots analfabets, tinguessin al calaix de casa un paperet que els identificàs com a propietaris.

La revolta va esclatar i per descomptat que els dos bàndols, forans i oligarquia ciutadana, tractaren d’atreure’s el favor reial. Els forans construïren una galera i l’enviaren al Magnànim a Nàpols, perquè la fes servir en les seves guerres interminables: aquesta, contra els florentins. Això de regalar vaixells als monarques, com podeu veure, no és un invent dels nostres temps.

Des de Nàpols, el gran temor del ‘Magnànim’ era que els artesans de Ciutat, que també tenien de què queixar-se, s’unissin als forans en la seva revolta. Així que, com observa Guillem Morro, mentre atorgava als primers pràcticament tot el que demanaven, amb els segons va optar per la política de mà dura. De res va servir el detallet aquell de la galera. Els ciutadans aconseguiren el suport reial, en oferir-li una comissió del 33% del que haguessin de pagar els forans, en concepte d’indemnització per les destrosses de la revolta.

Els efectes de les guerres

El 9 d’abril del 1451, Berenguer d’Oms, que havia rebut plens poders del monarca –com si fos “un altre jo”, havia dit– va pronunciar la condemna: els forans havien de renunciar a cobrar qualsevol deute que se’ls hagués d’abonar, a benefici d’Alfons, que així, un pic més, feia caixa; i haurien de pagar, cada any i per a l’eternitat, la més que respectable xifra de dues mil lliures. És a dir: que encara ara, si les coses no haguessin canviat, els habitants de les viles mallorquines estarien purgant els pecats dels seus avantpassats. A més, dos dirigents de la revolta, Miquel Renovard i Guillem Nadal, foren executats, després de ser sotmesos a tortures –vaja, tot un exemple de magnanimitat.

Allò no va fer sinó encendre encara més els ànims. El Magnànim va enviar a Mallorca un ambaixador, s’entenia que per apaivagar els ànims i per fer de mediador entre tots dos bàndols. En realitat, per tenir els forans entretinguts, fins que arribàs l’expedició de càstig. En efecte: s’hi aplicaren penes de mort i la Part Forana fou condemnada a una multa col·lectiva de 150.000 lliures, una quantitat veritablement desorbitada –més magnanimitat, impossible.

Alfons va aconseguir el 1442 el seu somni: el regne de Nàpols, i s’hi va passar els seus darrers setze anys de regnat, sense mostrar els nassos pels seus territoris originaris. Per a la cort napolitana va contractar el mallorquí Guillem Sagrera, l’arquitecte de la Llotja de Palma, amb l’encàrrec que li reformàs el Castell Nou, on va fer servir pedra de Santanyí per a l’espectacular Sala dels Barons.

Les guerres d’Alfons perjudicaren el comerç mallorquí –us sona, això de carregar-se l’economia per ficar-se en un conflicte forassenyat?–, però no només el comerç. Les costes de les Balears es convertiren en presumible objecte dels atacs dels seus enemics, la qual cosa significava que els illencs vivien en estat d’alarma constant. Ara bé, s’ha de reconèixer que això no era veritablement una novetat: per a uns o per a uns altres, allò era una passada de pena continua.

Nàpols, però, no es va incorporar a la Corona d’Aragó, sinó que se’l va quedar el Magnànim, com una mena de domini personal. En morir, el va succeir en aquest regne el seu fill Ferran. No podia heretar la Corona d’Aragó, perquè era il·legítim, però sí la propietat del pare.

Álvaro Santamaría, que és un defensor d’Alfons el Magnànim, reconeix que en 42 anys de regnat –que es diu aviat: més llarg que la dictadura de Franco, que es va fer eterna–, no va solucionar ni un sol dels problemes que patia Mallorca. Només li queda afegir que en va crear de nous. Per què un individu com aquest té un carrer a Palma al seu nom, i dels més llargs i destacats, és un d’aquests enigmes que de vegades ens planteja la història.

Informació elaborada a partir de textos de Ricard Urgell Hernández, Álvaro Santamaría Arández, Guillem Morro Veny, Pere Xamena Fiol, Miquel Àngel Casasnovas Camps, Jordi Maíz, Maria Barceló, Josep Maria Quadrado, Román Piña Homs i José Luis Martín.