La pionera lluita ecologista de Menorca

PalmaL a lluita ciutadana té més força del que alguns creuen. Ho saben bé els menorquins, que el 1973, a les acaballes del franquisme, foren els primers a les Balears a alçar la veu contra la destrucció del territori –quatre anys després, el juliol del 1977, a Mallorca, hi hauria la històrica ocupació de la Dragonera; i a l’octubre, a Eivissa, 2.000 persones es manifestaren al crit de ‘Salvem ses Salines’. El 1969 Menorca fou la darrera illa a abraçar el turisme de masses amb la inauguració de l’aeroport de Maó, que substituïa l’antic aeròdrom de Sant Lluís. La historiadora maonesa Laura Piris Coll explica els motius d’aquesta incorporació tardana al boom turístic: “Aquí hi havia una important estructura pròpia del calçat i la bijuteria. El sector ramader també era força rendible. A més, els propietaris estaven molt interessats a mantenir les possessions familiars per un tema de prestigi social. D’altra banda, la dictadura no havia invertit gens en infraestructures a l’illa”.

El 1972 Menorca tenia prop de 50.000 habitants –ara en té gairebé el doble–, que veieren arribar 110.000 turistes, la qual cosa representava el 3,1% del conjunt de l’Arxipèlag –el 2025 l’illa superà la xifra dels 1,7 milions. Amb els nous aires de bonança, els promotors s’animaren a comprar solars prop de la costa per convertir-los en urbanitzacions. Els adquiriren a un preu molt baix, ja que, com que no eren cultivables, eren infravalorats pels mateixos menorquins. Una de les zones més cobejades pel gran capital seria el sud de l’Albufera del Grau, un paratge natural d’unes 5.000 hectàrees, situat a 30 quilòmetres al nord de Maó. Els terrenys foren comprats per l’holandès Sigfrid Federmann amb participació de diferents societats immobiliàries, algunes de Catalunya.

Evitant ser Mallorca

Aquell projecte es batià amb un nom del tot exòtic: Shangri-La. Feia referència al paradís oriental de la novel·la del britànic James Hilton Horitzons perduts, publicada el 1933 i que el 1937 el director Frank Capra dugué al cinema. “Federmann –assegura Piris– insistia que no volia que Menorca s’assemblàs a Mallorca, on la destrucció de la costa havia originat el despectiu terme de balearització. Tenia la idea de construir un complex residencial per a un turisme selecte en sintonia amb estils arquitectònics locals i que fos respectuós amb el paisatge. Tractant-se d’una macroubanització era força contradictori. L’obra duria la signatura de l’arquitecte menorquí Pedro Luis Mercadal”. El Pla parcial, aprovat inicialment per l’Ajuntament de Maó el 1972, preveia vials i parcel·les edificables al voltant de tota la llacuna, amb xalets, hotels i diverses àrees comercials, un port esportiu i un club nàutic. El principal reclam era un camp de golf de primera classe, apte per a la celebració de tornejos d’àmbit internacional.

La sagnant crisi del petroli del 1973 no fou cap impediment perquè Shangri-La tiràs endavant. “Se’n feren –diu la investigadora– promocions publicitàries a la premsa estatal i estrangera. Fins i tot s’organitzaren vols xàrter des de Londres perquè les persones interessades poguessin veure les parcel·les, les quals es vengueren amb facilitats en el pagament amb diferents bancs, internacionals inclosos. Al mateix temps aparegueren anuncis als diaris insulars que sol·licitaven treballadors per a les obres”.

Qui primer posà el crit al cel davant aquell atemptat mediambiental va ser la delegació menorquina de l’Obra Cultura Balear (OCB). El 1972, l’entitat, que havia nascut deu anys enrere a Palma per iniciativa del filòleg ciutadellenc Francesc de Borja Moll, ja havia participat a Mallorca en una campanya contra la urbanització de Cabrera, juntament amb la Societat d’Història Natural de les Illes Balears. A final d’aquell any ja s’activà la lluita conservacionista a Menorca. Va ser a partir d’una carta publicada al diari Menorca, en què es demanava la necessitat de formar un grup ‘menorquí’ que vetlàs per la conservació de la natura i els espais naturals de l’illa. La missiva anava signada pel Grup Menorca del Museu de Zoologia de Barcelona, entre els quals hi havia el català Josep Congost i el mallorquí Josep Muntaner, aleshores estudiants de Biologia.

“Des del començament –afirma Piris–, Muntaner i Congost es varen implicar en la defensa de l’albufera, varen aportar moltes dades relacionades amb la seva importància mediambiental i alhora varen diagnosticar les conseqüències que l’explotació turística podia tenir per a l’avifauna. La Secció de Ciències Naturals de l’Ateneu de Maó també hi digué la seva. Per tal de conscienciar la població, s’impulsaren conferències, taules rodones, exposicions...”. El 1977 ja s’obria a Menorca una delegació del Grup Ornitològic Balear (GOB), nascut a Palma el 1973. La formació ecologista s’implicaria en la protecció d’altres espais amenaçats com Macarella, Cala en Turqueta i Trebalúger.

Arquitectes contra el descontrol

Els mitjans de comunicació varen ser el principal vehicle de difusió de la campanya proteccionista de l’Albufera del Grau. A l’escala insular, el diari Menorca fou el que més ressò se’n feu amb articles d’especialistes i de cartes al director, moltes de les quals estaven signades amb un pseudònim. Membres de l’OCB també es preocuparen d’enviar informació a Diario de Mallorca i a capçaleres de la Península com El Correo Catalán, Tele/eXprés, Destino, Diario de Barcelona i fins i tot al britànic Daily Telegraph. El 1974 Eliseo Bayo publicava a Sábado Gráfico un punyent reportatge titulat Menorca, entre el silencio y la destrucción.

Aquella campanya en premsa disgustà molt Foment de Turisme de Menorca, que, en un comunicat, la qualificaria de perjudicial per a la imatge de l’illa a l’exterior. Mentrestant el moviment en contra de Shangri-La no aturava de sumar suports des del món científic i universitari de Catalunya i de la resta de l’Estat. Entre els noms destacats hi hagué la ferrerenca Maria Àngels Cardona Florit, catedràtica de Biologia Vegetal de la Universitat Autònoma de Barcelona. Tenint l’aval de la comunitat acadèmica, les entitats conservacionistes feren el seguiment, per la via administrativa, de l’expedient de la urbanització de l’albufera d’acord amb la planificació urbanística del municipi de Maó. Presentaren al·legacions, recursos i peticions a les autoritats corresponents.

Fins i tot el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i les Balears es mullà en aquella lluita ecologista. “El gener del 1974 –recalca la historiadora– va enviar un escrit al consistori maonès i al governador civil de les Balears. Els demanava la paralització de les obres i els advertia de la inexistència d’un plantejament urbanístic aprovat que preveiés les possibilitats de desenvolupament urbanístic de la zona”. A partir d’aquest moment el cas va començar a transcendir i es traslladà al Ministeri de l’Habitatge i a altres organismes com l’Institut per a la Conservació de la Naturalesa (Icona), que enviaren delegats a conèixer in situ l’estat de la qüestió. Fruit d’aquelles visites, el febrer del 1974 les obres de Shangri-La quedaven oficialment paralitzades. Per aquells anys, a Valldemossa (Mallorca), sí que es faria realitat una altra urbanització amb el mateix nom evocador d’un paradís oriental.

Final exitós

Al cap de set anys, el novembre del 1981, l’Audiència Nacional ja dictava sentència a favor de la protecció de l’Albufera del Grau. El 1984 el Tribunal Suprem en ratificà la resolució. Encara, però, no se’n podia cantar victòria. El 1985 el Pla general d’ordenació de Maó tornà a qualificar els terrenys com a urbanitzables. El 22 de desembre d’aquell any el GOB va pressionar amb una manifestació amb el lema ‘Salvem s’Albufera des Grau’. Finalment, el 1986, davant l’allau d’al·legacions presentades, l’Ajuntament optà per protegir l’aiguamoll de manera definitiva. Llavors invertiria 500 milions de pessetes per expropiar les parcel·les i tomar gairebé tots els habitatges ja construïts –avui encara en queden uns quants, pendents que se’ls acabi el procés d’amortització. “Hi hagué inversors –apunta Piris– que perderen molts diners”.

El 1986 el Parlament balear va aprovar la declaració de l’Albufera del Grau com a Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI). El 1988 se n’aprovà el Pla especial de protecció, i el maig del 1995, després de dues dècades de mobilitzacions, es convertiria en Parc Natural. Dos anys enrere la Unesco ja havia atorgat a Menorca la distinció de Reserva de Biosfera. “L’èxit final d’aquest cas –conclou la historiadora– va posar de manifest la potencialitat d’unes lluites ciutadanes en defensa del paisatge, que foren tot un desafiament al final del franquisme, quan encara la llibertat d’expressió estava limitada. A més, des d’aleshores el territori fou vist com un tret de la identitat de Menorca”.