L’autor de teatre que va reinventar sa Pobla

PalmaEncara avui, el festival que recorda Alexandre Ballester a sa Pobla, del qual tot just s’ha duit a terme la sisena edició, es diu Albopàs, el nom de la vila al revés: un terme que ell va encunyar, com una mena de recreació màgica poblera, i un país on va ambientar un bon grapat de les seves obres. Recordam aquest creador escènic precisament quan el teatre Principal de Palma és a punt d’estrenar una nova versió d’Un baül groc per a Nofre Taylor, una de les seves obres més destacades.

Bartomeu Mestre deia que, si Alexandre Ballester hagués nascut a la Cotxinxina, “tanmateix seria de sa Pobla”. El cas és que va venir al món a Gavà, al Principat, el 1933, si bé a només un any ja passaria a viure en la vila del Raiguer mallorquí. El seu padrí, Pere Ballester, havia comès la temeritat de casar-se amb Francesca Cortès, una xueta, aquells considerats pels seus llinatges com si fossin els únics descendents dels jueus conversos i sistemàticament discriminats aleshores. Al costat matern eren catalans que havien emigrat a l’Argentina i tornat, cosa habitual a l’època.

El jove Ballester el que volia era ser director o guionista de cinema, però llavors això era talment somiar truites. I el que més s’assemblava al cinema era el teatre. Però de teatre no n’arribava gaire a sa Pobla. Carles Cabrera calcula que, “a tot estirar”, el futur dramaturg hauria vist mitja dotzena d’obres quan es va posar a escriure teatre. El que sí que tenia a l’abast era la revista Primer Acto, tot un referent a l’època, i la col·lecció Alfil de teatre en castellà. Fou així com en va aprendre: agafant una obra, probablement d’Enrique Jardiel Poncela, un autor prou avançat per a la seva època, i calculant la duració d’una peça d’acord amb el nombre de pàgines. No va conèixer gaire cosa més, de textos teatrals; d’aquí que quedàs astorat en ser-li atribuïdes les influències d’autors que no havia llegit.

La profecia d’Alejandro Casona

Una possible sortida per a un jove que escrivís teatre a mitjans dels seixanta eren els certàmens literaris, i als premis Ciutat de Palma del 1963 n’existia una, de categoria de teatre. Ara bé, Ballester no arribava a temps per al termini establert. Així que va lliurar els exemplars en blanc i va prometre al llavors cap del Negociat de Cultura, Román Piña, que li passaria el text autèntic abans que el jurat examinàs els originals arribats. Piña ho va acceptar i ell va complir l’acordat.

Aquella peça era Foc colgat, només que aleshores es titulava El tramvia del pobre Joan. A Alexandre Ballester li atribueix el director escènic Frederic Roda una capacitat excepcional per imaginar títols. Tant, que alguns dels seus textos n’han tingut fins a tres de diferents. De vegades va ser un recurs per esquivar la censura: quan la més que sospitosa Dins un gruix de vellut es va haver d’estrenar a Barcelona, se li va adjudicar un nou títol: Facem comèdia. Abans se n’havia descartat un altre de semblant: Fotem comèdia.

Un altre tret característic de Ballester va ser la seva capacitat per escriure una peça en un tres i no res. De Les llàgrimes del Vienès només tenia el títol, perquè aquell dia plovia, i després la va redactar en deu dies. Per poder disposar del text de Maria Magdalena o la penedida gramatical es va haver de desplaçar fins a Mallorca, el 1971, Josep A. Codina, que l’havia de dirigir, i al bar de l’aeroport, mentre prenia un cafè darrere un altre, va esperar que Ballester li acabàs la peça.

El tramvia del pobre Joan, però, no es va endur el Ciutat de Palma de Teatre. El jurat es va estimar més donar-lo a Gabriel Cortès, perquè era un home gran. Ballester era jove i temps tindria de guanyar-lo. Sí que se’l va endur l’any següent amb un altre text: Jo i l’absent. Al jurat hi era un autor consagrat, Alejandro Casona, a qui un altre membre, Joan Bonet, li va anar traduint la peça al castellà, a mesura que la llegia. A Casona li va agradar tant que va fer una profecia al jove pobler: “Vostè escriurà teatre!”.

Als premis Ciutat de Palma del 1966 va participar en l’especialitat de novel·la, que aleshores era en castellà, amb Los condenados. Relata Cabrera que Camilo José Cela, president del jurat, volia que se l’endugués algú de fora de Mallorca, per donar projecció exterior al guardó. Pel llenguatge emprat, aquell text ho semblava. Així que la sorpresa va ser majúscula en obrir-se la plica i descobrir-se que el guanyador era aquell “cabroncete de sa Pobla”, com el qualificà Cela.

A Cela el va tractar Ballester a finals dels cinquanta. També va assistir a les mítiques tertúlies de Llorenç Villalonga al desaparegut cafè Riskal de Palma. La Bodega Sant Antoni de Ciutat fou un lloc de trobada d’artistes, entre els quals, el pintor Josep Bover, que recitava Shakespeare, l’escultor Pere Martínez Pavia i el músic Guillem d’Efak. Amb Jaume Vidal Alcover, Antoni Serra i Jaume Adrover va tenir una bona amistat: Adrover, en saber que Serra havia estat detingut, va anar fins a can Ballester i es va fer amb tot el material comprometedor –com el diari del ‘Che’ Guevara– per amagar-lo en lloc segur.

Uns ‘ocupes’ el 1968

Alexandre Ballester va trobar bona acollida a Barcelona. Ja el 1968, a l’Aliança del Poble Nou, li estrenaren Foc colgat. El 1970, Un baül groc per a Nofre Taylor el dirigiria, a Gràcia, un adolescent, un tal Joan Lluís Bozzo, que després seria el nom de referència de Dagoll Dagom.

El 1968, el del maig francès, va ser un any crucial en la trajectòria de Ballester. Aquell gener, la companyia Artis, la de més anomenada de Mallorca, li va estrenar al Principal de Palma Siau benvinguts: la història de dos rodamons que s’instal·len a l’hivern a la casa d’estiu d’una família bona. És a dir, uns ‘ocupes’, tot i que llavors no se’ls deia així. Ha estat, probablement, la seva peça més celebrada, una crítica punyent de la societat de l’època, sota l’aparença amable de ‘comèdia mallorquina’.

Aquell mateix any, Ballester va protagonitzar una iniciativa audaç: dur a la plaça pública la història de sa Pobla, sota el títol Assaig d’espectacle per a una nit d’estiu, a càrrec d’una colla de joves de la vila i dirigida per ell mateix. Ja havia començat a fer feina a l’Ajuntament i tenia la confiança del batle, teòricament franquista, Pere Ventayol. Es lliuraren en cos i ànima al fet que allò fos un èxit, que ho fou. Com que una actriu, que havia de llançar un crit esgarrifós a una de les escenes, no semblava que el pogués pegar, l’autor-director va fer servir un recurs desesperat: clavar-li una agulla a una anca. “Aquella que ha pegat un crit bestial és fantàstica”, li comentà Jaume Adrover. “M’ha fet posar la pell de gallina”.

Allò va ser un gran un esdeveniment. Tant, que se’n va fer una experiència similar, Reis i no reis, aquesta vegada amb la història del naixement de Crist. Ballester tenia dins el cap un tercer espectacle, aquest inspirat en la Setmana Santa. Però no es va arribar a posar en escena. Massa gosadia per a aquells temps.

Alexandre Ballester fou també el recreador d’una sa Pobla mítica en concebre un territori màgic: Albopàs, el nom de la vila al revés. Va ser Josep Maria Llompart qui li ho va suggerir, en plantejar-se la publicació dels seus textos a l’editorial Moll, de la qual ell feia d’assessor literari, en fer servir el poble d’escenari per despistar la censura: allò que passava a un lloc imaginari no podia tenir res a veure amb el món real.

Una de les peces més cèlebres de Ballester, Dins un gruix de vellut, s’ambienta a un Albopàs que de cada vegada es fa més petit. En el seu protagonista, el tirà Adalgot III, a alguns els semblà de veure, per descomptat, una caricatura de Franco. Però, segons Cabrera, ho és de tots els dictadors. On sí que s’al·ludia el cabdill era a Maria Magdalena o la penedida gramatical, en anunciar-se l’actuació d’“el gran Paco. L’equilibrista més sensacional de tots els temps! Sempre s’aguanta!”. Com que es va aguantar gairebé quaranta anys.

Les llàgrimes del Vienès, un encàrrec de la companyia Miramar el 1995, i Un no res d’eternitat, on fantasiava amb una visita del menorquí d’origen Albert Camus a l’illa dels seus avantpassats que mai no va trepitjar, foren els darrers títols destacats de la seva trajectòria. Va morir el 30 de juny del 2011, deixant una contribució cabdal al teatre en català i sa Pobla transformada –o ja ho era?– en un lloc màgic.

Informació elaborada a partir del llibre de Carles Cabrera Alexandre Ballester, de professió dramaturg de Carles Cabrera (Lleonard Muntaner Editor) i textos de Joan Arrom Nadal, Feliu Formosa, Antoni Nadal, Joan-Anton Benach, Josep A. Codina, Tomeu Mestre, Gabriel Janer Manila, Damià Pons i el mateix Alexandre Ballester.