Mallorquins i catalans: una amistat perillosa?

PalmaSí, mallorquins i catalans, germans, sens dubte… Però, fins i tot a les millors famílies, sovint, les relacions resulten complicades. Entre el maig i el juny del 1936, un Missatge als mallorquins des de Catalunya, i la consegüent Resposta als catalans des de Mallorca, per una cooperació cultural comuna, acabaria complicant la vida a una bona part dels signants, en arribar, tot d’una, el cop d’estat i la victòria dels revoltats a l’illa. Ho recordam quan es compleixen noranta anys d’aquell episodi.

La II República, arribada el 1931 en un clima favorable a les reivindicacions autonomistes, va afavorir l’acostament entre Mallorca i Catalunya, on les forces polítiques d’aquest signe –Lliga i Esquerra Republicana– eren hegemòniques. Però els fets revolucionaris del 1934 i la intervenció de la Generalitat pel govern de l’Estat varen estroncar aquella iniciativa.

Va ser el maig del 1936, ja amb la Generalitat restablerta, quan va aparèixer a la premsa de Barcelona el Missatge als mallorquins, on es proposaven iniciatives per fer més estrets els llaços entre tots dos territoris. Hi donava suport un comitè d’honor, encapçalat pel president Lluís Companys, i un patronat que agrupava les principals entitats culturals del Principat, amb noms com Pere Bosch Gimpera, Francesc Cambó, Pompeu Fabra i Josep Puig i Cadafalch.

En aquella iniciativa jugaren un paper fonamental dos mallorquins residents a Barcelona i molt lligats a la política catalana: el periodista Joan Estelrich i l’antic dirigent estudiantil Antoni Maria Sbert. Havien coincidit com a diputats a Madrid, Estelrich per la Lliga i Sbert per Esquerra Republicana, i aviat se situarien en bàndols oposats: Sbert com a conseller de la Generalitat, ja amb la guerra començada, i Estelrich com a delegat de l’Espanya franquista a la Unesco.

En un entorn polític polaritzat –com deim ara– el Missatge es va voler centrar en l’aspecte cultural i idiomàtic, sense ficar-se en política, per dir-ho d’alguna manera. S’hi subratllaven els noms d’aquells mallorquins destacats per la seva contribució a la llengua comuna i es feien vots perquè aquella consciència de pertànyer a una mateixa comunitat, aleshores només sentida per “les seleccions intel·lectuals de banda i banda de la nostra mar” s’estengués a tota la població.

Els germans Villalonga, a l’atac

La Resposta als catalans, el que des de llavors seria conegut com el Manifest, per antonomàsia, va arribar el juny següent. Seguint la mateixa línia, parlava essencialment de llengua i cultura. Hi va haver intents d’afegir-hi aspectes més polítics, la qual cosa va complicar el fet d’arribar a un text consensuat. Així i tot, s’hi incloïa l’expressió ‘cohesió moral, social i patriòtica’, que podia fer dubtar de quina pàtria es parlava.

El signava el ‘qui és qui’ de la cultura i la vida pública de Mallorca d’aleshores: Pau Alcover de Haro, els dos Gabriels Alomar –el polític i l’arquitecte–, els dos Guillems Colom –el poeta i el geòleg–, Emili Darder, Miquel Dolç, Félix Escalas, Bartomeu i Miquel Ferrà, Gabriel Fuster i Mayans Gafim, Salvador Galmés, la precursora del feminisme Maria Mayol, Francesc de Borja Moll, Joan Mascaró, Félix i Joan Pons i Marquès –pare i oncle del futur president de les Corts–, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Maria Antònia Salvà, Joan Maria Thomàs... En total, 153 signants, 82 dels quals, segons Joan Pons, el probable redactor del text, de dretes, 42 d’esquerres i 29 de centre.

El Manifest, de línia volgudament moderada, no va despertar suspicàcies en aquell moment. Només la molt conservadora Acció Popular Agrària no s’explicava en què consistia allò d’una comunitat cultural catalana-balear, “una mescla híbrida i infecunda”. Això sí, reconeixien que a tots dos territoris es parlava “català”, amb la qual cosa demostraven ser de dretes, sí, però no ignorants –no com alguns, ara.

Tot canviaria en triomfar a Mallorca –no a Catalunya– el cop d’estat del juliol següent, que arribà acompanyat d’una veritable apoteosi espanyolitzadora. Aquell agost, Llorenç Villalonga va obrir la veda, en publicar un article on acusava els signants d’“haver-se deixat enganar com uns vilatans”. Com qui no volia la cosa, donava a entendre que la correspondència a la Resposta als catalans eren aquells avions que, des de Catalunya, feien caure bombes damunt Mallorca.

Francesc de Borja Moll, un dels objectius de l’atac, considerava molt sospitós que allò es desenterràs, justament, quan als revoltats no els anaven bé les coses: s’havia produït el desembarcament republicà de Bayo a Mallorca i s’havia recuperat Formentera. Era una manera de desviar l’atenció. A Joan Estelrich no el va aturar la militància a un mateix bàndol per qualificar Villalonga de “malvat ressentit”, per aquella andanada. 

Com si fossin un duo dinàmic –de germans ultradretans–, només una setmana després d’aquell text de Llorenç, Miguel Villalonga va treure un segon article, Aviso cariñoso, on advertia als signants que eren, ara, a “un país enemic”. Així que no havien de sentir-se sorpresos, els deia, “Si us succeeix un contratemps desagradable”. Tant de bo que es tractàs d’un ‘aviso cariñoso’!   

El setembre següent es va publicar un altre text, sense signatura, però presumiblement també de Miguel Villalonga, al qual es demanava que aquells que s’havien “equivocat”, en signar la Resposta, havien de reconèixer “noblement el seu error”. Si no ho feien així, l’alternativa era ben senzilla: “Que vagin pensant a evacuar la nostra illa”.

A Valladolid, a aprendre castellà

Els signants del Manifest resultaven ara sospitosos de catalanisme i, el que era molt pitjor, de complicitat amb l’enemic. Per descomptat, els esquerrans eren els més propicis a patir-ne les conseqüències. Haver-hi posat la signatura es va fer servir com un argument més en contra del batle Emili Darder, assassinat el febrer següent. Joan Sanxo Tous es va lliurar pels pèls de ser afusellat i va passar cinc anys al camp de concentració de Formentera. Andreu Crespí es va salvar de la mort gràcies als seus antics alumnes ara conversos al franquisme.

Al mestre Miquel Deià el suspengueren tres mesos de sou i càrrec i l’enviaren a Valladolid, altres tres mesos més, per aprendre castellà. Al capellà Francesc Sureda i Blanes, tot i que havia publicat un article en elogi del nou règim, el traslladaren a Badajoz, sense que servissin de res les protestes del bisbe.

Fins i tot Maria Antònia Salvà, que havia cantat les excel·lències de Franco, es va trobar, a una carta en català adreçada a Miquel Ferrà, un altre dels signants, la següent nota afegida: “A Espanya es parla i s’escriu el castellà, que és l’idioma oficial. El censor militar”. A Ferrà el sotmeteren a vigilància, sota amenaça d’afusellament, situació incòmoda de la qual el va treure, mirau per on, Llorenç Villalonga.

Els sospitosos havien de fer alguna cosa per sortir d’aquella situació incòmoda. I, en efecte, tal com ho havia reclamat el text anònim, el setembre publicaren una rectificació on marcaven distàncies amb “la turba descastada que va violar la nostra terra” i recordaven que, “des del primer dia del moviment nacional” n’havien expressat l’“adhesió i cooperació”. Sense deixar de reivindicar l’“herència ideal” de Miquel dels Sants Oliver, els poetes Joan Alcover i Costa i Llobera volien “col·laborar en una atmosfera pura en l’obra de reconstrucció nacional”. Ho signaven 107 dels 153 que havien donat suport al text d’uns mesos abans.

Semblava que allò havia quedat resolt. Però per al coronel d’Infanteria Ricardo Fernández de Tamarit amb la rectificació no n’hi havia prou –és clar que no: els signants s’havien d’haver fustigat a si mateixos en públic, com els penitents medievals. Bé estava que els pecadors es penedissin, acceptava en un article, però havien demostrat que no eren dignes de confiança. Així que se’ls havia de “posar fora de les fronteres d’Espanya”, per evitar que reincidissin. Llorenç Villalonga li va haver de respondre, tractant de calmar els ànims: justament ell, que era qui havia obert la capsa de Pandora. Els signants, deia, havien estat “més frívols que culpables”.

Algú podria pensar que tot allò no deixava de ser una polèmica interminable, que no se sabia molt bé cap a on anava. Però convé recordar que, en aquells moments, s’estava matant gent a Mallorca. Ni tan sols aquells suposadament adherits –ara– al nou règim podien sentir-se’n satisfets. S’havia estès una boira de repressió i de silenci sobre la llengua i la cultura catalanes, que ells estimaven, que trigaria decennis a desfer-se.

Informació elaborada a partir de textos de Josep Massot i Muntaner, Llorenç Capellà, Gregori Mir, Antoni Janer Torrens i Francesc de Borja Moll.