Jordi Sansó: "El relleu generacional serà complicat, els meus fills no ho volen agafar"

ManacorJordi Sansó i Gabriela Brunet obriren l’any 1974 la Casona Can Jordi, al costat del riuet de Portocristo. Des d’aleshores una cosa va amb l’altre. Les hamburgueses, els perritos i les broquetes són l’especialitat d’una casa que el seu fill Jordi encara conserva. En menys de 10 metres quadrats, un món; en una terrassa, mig poble, i en les fotos, els records de Can Jordiet, Can Jordió o el que l’olor faci venir primer a la memòria.

Quan comença la història de la casona més famosa de Portocristo?

— La va posar mon pare entre l’any 1973 i 1974… exactament no us sé dir quan, però aquests anys. Aquí tenim la data del 1974, per això fa dos anys celebràrem el 50 aniversari, però podria ser que hagués estat a l’estiu del 73. Mon pare [Jordi Sansó] era sastre i va decidir deixar-ho anar. A partir d’aquí, va decidir muntar un negoci de menjar ràpid. Primer tinguérem llogat el de Cala Agulla i després, quan va haver nascut la meva germana petita Xisca, vàrem venir ja a Portocristo. D’aquells dies que ja no ens hem mogut.

Quin és el secret de les hamburgueses? Hi ha alguna recepta que pugueu contar?

— Per a les hamburgueses, amor i tendresa [riu]. Per a les broquetes sí que n’hi ha una, de recepta secreta de mon pare… però evidentment no us la diré!

Sou de família portenya?

— Mon pare era llorencí i ma mare, carrionera. Els meus germans ja són tots nats a Manacor.

—

Per què creis que el vostre pare va deixar la sastreria? Perquè passar a dur un quiosquet no té gaire a veure…

— Si voleu que us digui la veritat, no en tenc ni idea. Hi hagué una petita crisi, la sastreria anava de baixada, les peces ja confeccionades i les botigues de roba es van anar generalitzant… i va decidir que ho deixava anar.

Sempre heu estat aquí devora el Riuet?

— Exactament aquí on som ara no. Primer estiguérem davall les escales de Can Salvador; després, quan jo era nin, al trast del Perelló, on ara hi ha el restaurant Portobello; i després ja vàrem passar aquí. D’aquell temps ençà, sempre aquí.

La vostra mare també hi feia feina?

— Clar, i tots els germans de petits hi hem ajudat en algun moment. Mon pare era qui obria i tancava. Cada dia de l’any.

No tancàveu mai?

— Antigament només tancàvem el dia de Nadal, que era quan ens ajuntàvem tota la família. Només un pic a l’any. Els diumenges també obríem.

Els hiverns supòs que sí que abaixàveu la barrera

— Mon pare no tancava mai, som jo que som un gandul [riu]. És la veritat. No tancava mai, només els dies que plovia.

I la clientela bastava?

— Hi havia dies millors i pitjors. Com és de suposar. 

Heu fet sempre hamburgueses o també altres coses?

— Hamburgueses i perritos, sobretot, i el que veus a la carta. Les patates van venir després; antigament no hi havia patates. Però en general en lloc d’afegir, hem anat llevant. Abans teníem entrepans de xoriç de Revilla, de bacó, de sobrassada, de botifarró… tot això ho he anat descartant.

Vàreu ser la primer hamburgueseria de Portocristo?

— No, a principis dels 70 ja hi havia El Pino, la d'en Nadal, una altra que feia xamfrà al costat de l’església.

I després el Rinconcillo o el Wimpy, que va ser la primera franquícia a Portocristo…

— Tens raó…

Han estat mai competència directa?

— No. Gràcies a Déu, sempre dic que jo he tingut la millor clientela del món.

Clientela mallorquina?

— Sí, sí, mallorquina. Els estrangers sempre han estat ben rebuts com se suposa i els esperam amb els braços oberts, però és l'estatal el que sempre torna i el majoritari… el manacorí, vaja.

I quin horari teniu i de quina data a quina data? 

— Vàrem començar que obríem a les 10 del dematí; però després del covid ja ho passàrem a les 12 h. I la cuina està oberta fins a les 22.30 h- 23h. Al desembre tancam i fins un poquet abans de Pasqua.

La torrentada del 1989 va passar just per aquí.

— Tant, que no en va quedar res. Aquí hi ha una foto de la torrentada on es pot veure com va quedar el quiosc. No se’n va salvar absolutament res. Bé, sí, només una ganiveta i un extintor. La ganiveta encara la tenc, l’extintor no. 

Passau pena quan plou? 

— No estic gaire tranquil, la veritat. La casona està assegurada, però així i tot… [es posa la mà al coll]

És senzill mantenir una llicència per tenir una casona com aquesta en un lloc tan singular?

— En aquells temps ho vàrem demanar a l’Ajuntament de Manacor i no record que hi hagués cap problema. Ara mantenim els permisos. Perquè al final no deixa de ser un terreny privat. Nosaltres pagam un lloguer al Jeroni d'El Pino.

És molt dur aguantar tants d’anys?

— Sobretot físicament, perquè són moltes hores: hi ha gent d’aquella manera. Has de tenir un fetge com la Seu, xerrant clar [riu]. 

Aquí s’hi va rodar una escena de la pel·lícula de culte Jostissi de Carreró. Com va ser l’experiència?

— Vàrem riure molt, la veritat. Hi sortia en Tomeu Penya… va ser molt divertit. El que passa que per gravar dos minuts de pel·lícula va ser necessari tot el capvespre!

Algun personatge famós que recordeu en aquesta terrassa?

— Paloma Lago, Antonio Martín, Héctor Cúper… el Fary, el pare d’Ana Obregón…

El Fary ha dinat aquí?

— Sí, era divertit, petit com jo!

Hi ha clientela de cada dia?

— Sí, clar, n’hi ha que sempre venen a fer la cerveseta, a llegir el diari…

Com veis el futur?

— Ara en tenc 62… el relleu generacional serà complicat. Els meus fills no ho volen agafar. Ja ho veurem.