Jèssica Ferrer: "La poesia és inútil i necessària en aquest sistema de guerra"

EivissaL’exoesquelet no és el títol d’un llibre de zoologia. O sí. És el títol del darrer poemari de Jèssica Ferrer, obra guanyadora del premi Maria Mercè Marçal i que acaba d’arribar a les llibreries. Al seu primer llibre, Som aquí, Ferrer descrivia unes matances des del punt de vista del porc; ara, en un exercici que està entre l’entomologia i la metafísica, parla dels límits del ‘jo’ i del ‘nosaltres’ servint-se de l’exoesquelet com a metàfora; l’exoesquelet és l’esquelet extern que tenen, per exemple, les formigues. Entre Som aquí (2022) i L’exoesquelet (2026), Ferrer també ha tingut temps de publicar Fissures (2023), que constitueix una de les carreres més fulgurants de la poesia en català dels darrers temps. Jèssica Ferrer va néixer a Eivissa el 1993; a més d’escriure, actuar amb Ses Honorables Virtuts Il·lògiques i impulsar la publicació de la Revista 078, a l’estiu cultiva l’hort i recull garroves.

L’exoesquelet no és el títol que un espera d’un llibre de poemes.

— És clar. No és que ho faci volent, però tenc la tendència a incorporar a la meua poesia elements d’algun estudi o de la ciència, que no tenen a veure en principi amb la poesia, però tenen a veure amb allò que m’obsessionava en aquell moment. Quan escrivia el llibre era molt aquesta idea mateixa d’un exoesquelet, aquesta part d’un animal que és l’animal mateix: quan mor l’animal, l’exoesquelet sí que continua. M’interessava com a metàfora del vincle entre les persones, entre un individu i qualsevol entitat de la qual formi part: una parella, una família, una comunitat... Això t’obliga a renunciar a parts de tu mateix.

Us presentau sempre com a poeta i com a pagesa, dues activitats molt lucratives.

— Ha ha ha! Sí, he de dir que som més pagesa d’estiu que d’hivern, perquè a l’hivern faig ben poca feina; en canvi, a l’estiu feim hort i aplegam les garroves, que a casa n’hi ha moltes. Les persones hem de poder trobar la manera de dedicar-nos a feines que ens agraden, però que tal vegada no són tan lucratives.

Què ha representat guanyar el premi Maria Mercè Marçal amb L’exoesquelet?

— Moltes coses. Per començar, guanyar qualsevol premi sempre és una injecció de confiança; l’escriptura és una activitat molt solitària, i rebre aquest feedback i aquest reconeixement et dona més força. Per mi, a més, és un premi especial, perquè admir Maria Mercè Marçal i perquè el format del premi ha millorat en els darrers anys; se’n fa molta divulgació i, a sobre, com a mínim la meitat del jurat són dones, i són poetes que llegesc i que admir moltíssim, i això també és molt positiu.

En català, no en falten, de premis de poesia.

— És veritat que n’hi ha molts. Crec que són interessants. Jo som una beneficiària dels premis. Amb Som aquí ja en vaig tenir, i el segon llibre, Fissures, el vaig publicar perquè va quedar finalista d’un altre premi, i així ha anat també amb el tercer. Per a mi els premis han estat la via d’entrada per publicar. Quan cerques editorial i no et coneix ningú, totes et diuen que no. Els premis són la possibilitat que et publiquin sense haver de conèixer gent. Evidentment hi ha tot tipus de premis, n’hi ha que estan molt bé i que no ho estan tant.

És realment difícil seguir el ritme de les editorials. Trobau que es publica massa, en català?

— A veure, no ho crec, al contrari; de fet, crec que una cosa que passa darrerament és que tenim, per exemple, traduccions molt bones. La feina que fan algunes editorials independents és molt bona. Evidentment, en general, el mercat editorial està bastant poblat; tu vas a una llibreria i cada setmana hi trobes un munt de novetats. I sí que és veritat també que vivim tot un esclat editorial, lligat a l’autoedició, que s’hauria de plantejar si realment és necessari.

Heu impulsat la Revista 078, com a alternativa en català als mitjans de comunicació locals tradicionals. Com va la iniciativa?

— És un projecte que ens té molt il·lusionades. Personalment, n’estic molt contenta, perquè quasi tot el que faig són feines solitàries, i la revista és una feina en equip, i en aquest sentit és molt polit, veure que quatre persones es poden posar d’acord i tirar això endavant. Ens serveix per crear autoestima cap a Eivissa, amb una actitud crítica, però també de construir comunitat. La revista ens dona un sentit d’arrelament positiu a la nostra illa. Jo crec que el català i la cultura contemporània independent són complicats, a Eivissa, un lloc petit on la gent que vol fer coses innovadores moltes vegades se n’ha d’anar. Nosaltres tenim una part activista, no volem caure en el pessimisme. Que el català està malament? Potser sí, però ara mateix no ens podem permetre ser pessimistes, així que hem de tirar endavant amb una revista i, sí, que sigui en català.

Al darrer poema de L’exoesquelet heu escrit: “Perquè el món està incendiant-se / perquè l’incendi ens crema els peus”. Quin encaix té la poesia en un món cada vegada més violent?

— A veure, jo crec que la poesia és absolutament inútil, i per això és necessària. No només la poesia, també moltes arts i fins i tot artesanies, qualsevol activitat que es faci avui i que no sigui productiva per a aquest sistema econòmic, per a aquest sistema de guerra. Just pel fet de no ser productiu, ja ens dona una altra mirada. La poesia és una eina molt forta per convidar a pensar diferent; al final crec que la poesia està feta de llenguatge, i amb el llenguatge pots fer el que vulguis de diferent; li obres al lector la possibilitat de pensar d’una altra manera, una clau per imaginar altres mons possibles, diferents d’aquest que vivim.