Sebastià Alzamora: “La poesia no t’evita cap dol”

PalmaUn premi nou s’afegeix a la trajectòria de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), reconegut ja amb guardons com el Carles Riba, el Sant Jordi i els Jocs Florals de Barcelona, entre d’altres. Però en rebre el Josep Maria Llompart a millor obra de poesia en català per Sala Augusta, seguit de Llengua materna (Proa), que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) en el marc dels premis Cavall Verd, l’escriptor considera que és ell que s’afegeix a una llista d’autors que, diu, espera no desmerèixer. Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés i Antònia Vicens, entre d’altres, l’han rebut abans que ell. “Fa una il·lusió especial perquè qui et reconeix la feina són els teus col·legues, la gent amb qui comparteixes ofici”, confessa.

Com heu rebut aquest nou premi?

— Va ser una alegria molt grossa que ha anat en augment amb el pas dels dies. T’atures a pensar en qui l’ha rebut al llarg de la història i esperes no desmerèixer la llista [Riu]. Més enllà dels guanyadors de cada any, aquests premis són per celebrar que tenim una literatura i una poesia vives, amb diversitat de propostes i de maneres d’entendre-la. I això són molts cavalls de força davant d’aquells que voldrien que la nostra llengua i cultura, que són la catalana, estiguessin en decadència o a punt de desaparèixer. És ben al contrari.

Deis “que són la llengua i cultura catalanes” perquè estam en un moment en què s’ha de subratllar que això és així.

— Efectivament, ho he remarcat ben expressament. Ho hem de dir a cada pas perquè n'hi ha que ho volen posar en dubte. I és una vergonya que els poders públics juguin amb això, tot per fer unes maniobres de política baratíssima, que fan servir la llengua i la cultura com a monedes de canvi. Per sort d’aquí un temps ni els recordarem, aquests mals governants, i la llengua, la cultura i la poesia continuaran fent camí.

A Sala Augusta parlau de quan Le Senne va esqueixar la foto d’Aurora Picornell i deis que “volien derogar la llei de la memòria / la trobaven divisiva”. Ja l’han derogada.

— Bé, no l’esment pel nom perquè no ho mereix, és un personatge insignificant. Però els dos poemes que formen el llibre són sobre la memòria i a favor de la memòria, tant la col·lectiva com la personal. Sala Augusta és obertament antifeixista: està escrit contra el feixisme, el que patim a les Balears i arreu d’Europa i d’Occident. Sobre la derogació de la llei, no feia falta ser un gran endevinador per veure que acabaria així. És el joc polític en què ens trobam actualment, on un partit feixista planteja unes exigències que un altre partit, de la dreta suposadament democràtica, accepta.

Al mateix poema recolliu fets reals, amb noms i llinatges, de persones que trobau que no han de ser oblidades. I no són només les víctimes de la Guerra Civil, també els botxins. N’hi ha que volen fer com si no haguessin existit.

Estaven molt orgullosos d’allò que feien; per tant, està bé que els recordem amb l’orgull d’assassinar, intimidar i difamar. No només eren els assassinats, que és la part més tràgica i que més ens crida l’atenció. També hi havia difamació, escarni i mentides contra les famílies dels assassinats, que ho havien d’aguantar en silenci perquè, si no, encara era pitjor. I jo crec que això mereix ser recordat, no per revenja, sinó perquè explica com s’ha configurat la nostra societat. Explica, per exemple, que algunes persones siguin riques avui dia.

Ho deia Jordi Nopca a l’entrevista que us va fer quan vàreu publicar el poemari: si Sala Augusta és un viatge a les tenebres, Llengua materna és un poema lluminós dedicat a la vostra mare.

— Jo no pretenia fer ni un plany ni una elegia per ma mare, perquè quan vaig començar a fer-hi feina era viva. Volia escriure un poema sobre un record d’infància que anava molt vinculat a la seva feina com a rivetera, i l’havia pensat perquè ella el pogués llegir. Però mentre l’escrivia ella va morir i això va trastocar-ne el plantejament. Em va obligar a replantejar-ho tot, també Sala Augusta, perquè perdre ta mare és un moment vital molt fort. Tots hi passam, en un moment o un altre, però és un abans i un després. T’obliga a remirar tot allò que tens entre mans.

I, tanmateix, n’heu tret un poema molt lluminós, que no sé fins a quin punt ha estat travessat pel dol. O si us ha servit, precisament, per passar-lo.

— La poesia no t’evita cap dol. Si de cas pot ajudar-te a afrontar-lo, però per molta poesia que escriguis, si ha mort ta mare, ha mort ta mare. I estàs tan desvalgut davant aquest fet com qualsevol altre. El que passa és que sí que pots tenir l’ocasió de posar en forma de poema uns fets, uns moments vitals, que són teus, però que es poden compartir. Els afectes quotidians que vivim, en aquest cas amb les nostres mares, poden passar inicialment desapercebuts, però són els que acaben construint la nostra identitat, la nostra manera de ser i de veure el món.

“Mumare em va ensenyar a veure els àngels / tot i que, sent rigorosos, no els vèiem”. Va ser ella qui us va ensenyar la imaginació, la fantasia, la poesia?

— Com molta gent del seu temps i de la seva edat, ma mare no va poder estudiar gaire, però tenia una mirada poètica sense pretendre-ho ni proposar-s’ho, com li passa a moltíssima gent. La poesia és un fet més freqüent del que ens pensam. Forma part de les persones, de la manera com entenem el món. I jo record aquestes converses sobre els àngels, on jo feia allò que fan els al·lots, que és demanar. I li demanava què eren els àngels i ella s’inventava una pel·lícula i feia allò que fan els adults amb els infants, que és passar-s’ho bé i explicar-los les coses de la manera més adequada que troben. Físicament no compareixien els àngels, però tant era. Per mi eren absolutament certs. I encara ho són.