Anna Ruiz: “Veia el làser vermell del fusell apuntant als caps de les companyes”

PalmaAnna Ruiz (Montuïri), activista i professional de la nàutica, formava part de la Flotilla Global Sumud, una iniciativa internacional que pretenia dur ajuda humanitària a Gaza i desafiar el bloqueig naval israelià. El 30 d’abril, el seu vaixell, el BribonA, va ser interceptat juntament amb altres embarcacions de la missió en aigües internacionals prop de Grècia. Ruiz es va sumar a la flotilla enmig d’una guerra que, des de l’octubre del 2023, ha causat la mort de més de 72.000 palestins i ha desplaçat la major part de la població de la Franja. Mentre el govern de Benjamin Netanyahu ha anunciat la voluntat d’ampliar fins al 70% el control militar sobre l’enclavament, l’activista mallorquina defensa que no podia quedar al marge del conflicte. En aquesta entrevista, relata com va viure la intercepció, les agressions que denuncia haver presenciat i el paper que, a parer seu, estan jugant els governs occidentals davant la situació que viu el poble palestí.

Com vau decidir participar en la Flotilla Global Sumud?

— Em dedic al món de la nàutica i, quan vaig assabentar-me de la missió, vaig sentir que havia de participar-hi. Veure un genocidi retransmès en directe em va fer entendre que tenia una obligació moral d’actuar.

Heu anat a Gaza amb l’antic vaixell de regates de Joan Carles I, el Bribón. Com acaba un veler dels Borbons immers en una missió humanitària?

— El vàrem comprar. N’hi havia molts a la venda. Amb paraules d’una companya de missió; “Que el Bribón, el vaixell del rei emèrit, navegui cap a Gaza convertit en ‘BribonA’ amb una A anarquista... és senzillament, justícia poètica”. Allò que va ser un símbol de privilegis, d’una monarquia allunyada del poble, avui es transforma en eina de solidaritat, en una missió humanitària per trencar el setge i dur esperança. Potser és això el que sempre hauria d’haver estat. Que el que és del poble torni al poble. Que el que s'ha pagat amb doblers de tots serveixi per defensar la vida i no els privilegis d’uns pocs. De símbol de poder, a símbol de resistència.

Com us va interceptar l’exèrcit israelià?

— La intercepció es podia esperar en qualsevol moment en creuar l'orange zone, una línia imaginària situada a unes 150 milles nàutiques de Gaza, on les forces d’ocupació israelianes exerceixen un bloqueig naval militar il·legal. És a dir, molt més enllà de les 12 milles nàutiques que el dret marítim internacional reconeix com a aigües territorials d’un país. El que ningú s’esperava és que això passaria a 650 milles nàutiques de Gaza, a unes 60 milles de Creta, Grècia. En plena Mediterrània, en aigües internacionals i envoltades de països europeus.

Com varen ser els primers moments?

— Molt confusos. Vèiem drons que sobrevolaven i grans vaixells que ens envoltaven, però costava d’assimilar que les forces d’ocupació israelianes haguessin vingut a segrestar-nos en aigües europees. Molts vaixells varen poder escapar accelerant en direcció a aigües territorials gregues, perquè sentien que així estarien protegits. Més endavant sabríem que aquesta intercepció es va dur a terme amb la complicitat no només del govern de Grècia, sinó també d’Itàlia i Xipre.

L’exèrcit israelià us va maltractar físicament i psicològicament, com han denunciat recentment els 18 activistes catalans que anaven amb la Flotilla?

— Des del moment en què ens varen abordar, ens varen apuntar amb el fusell al cap. Tota la intercepció va ser molt violenta, moltíssim més que l’anterior. Varen acostar-se amb una llanxa ràpida i ens varen ordenar que anéssim a la proa i ens poséssim de genolls i amb les mans enlaire. Aleshores varen pujar a bord i varen prendre control del vaixell. Ens varen amenaçar de disparar-nos i agredir-nos si no els dèiem qui n'era el capità. Vèiem el làser vermell del fusell apuntant als caps de les companyes. Ens varen prendre els passaports, ens varen escorcollar una per una, ens varen fer pujar a la seva llanxa i ens varen dur al vaixell militar. Devia ser cap a la una o les dues de la matinada, crec que vàrem ser un dels darrers velers a ser interceptats.

Un cop allà què va passar?

— El nivell de violència va escalar ràpidament. Ens empenyien, ens agafaven pel braç i ens el retorcien cap enrere. Ens obligaven a caminar ajupides amb el cap avall. De reüll podia veure companyes agenollades a terra. Ens varen tornar a escorcollar una per una més exhaustivament, ens llevaven tota la roba que dúiem i et deixaven únicament en samarreta i pantalons. Seguidament, ens posaven una brida ben junta al canell amb un número, gairebé ens tallaven la circulació i ens feien entrar a la zona que havien preparat per detenir-nos. Moltes companyes varen ser agredides i varen acabar amb cops i ferides per tot el cos, amb costelles rompudes, cares rebentades, agressions sexuals i un tret en una cama. En total, 30 persones varen acabar a l’hospital per ferides greus. I aquest nivell de violència no va ser res comparat amb el que varen exercir durant la següent intercepció, dues setmanes després, contra la resta de companyes; ni, encara menys, comparat amb la violència que pateix cada dia el poble palestí.

Com valorau la resposta institucional?

— La resta de països del món permeten que l’estat sionista d’Israel cometi aquest genocidi. En molts de casos en són còmplices mantenint les relacions comercials i enviant armament que després és utilitzat per exterminar la població palestina. Els governs haurien de protegir activament les ciutadanes i ciutadans que intentam fer alguna cosa per evitar que això continuï passant. I, sincerament, no he vist ni el govern espanyol ni tampoc el de les Balears actuar i posicionar-se clarament en aquest sentit.

Què desconeix la gent sobre el dia a dia a bord?

— Una travessia llarga és un repte complicat perquè cal treballar en equip sense aturar. Ens organitzàvem per torns, alguns dels quals eren de guàrdia. Tenint en compte que podíem ser atacats en qualsevol moment, practicàvem exercicis de “persona a l’aigua”, possibles incendis, abandonament del vaixell en bot salvavides i atacs de drons, entre d’altres. Pràcticament no hi ha temps lliure ni de descans. Després de dies de navegació i de dormir per torns, el cansament s’acumula i es fa cada vegada més feixuc. També molta gent pensa que als vaixells no dúiem ajuda humanitària, quan precisament és la part que més espai ocupa: caixes plenes de menjar, bolquers i llet en pols per a infants. No quedava gaire espai per viure-hi.