Com era, Miquela Lladó, segons el seu amic: “No havia de pegar cap cop damunt la taula perquè l’escoltassin”

PalmaVa sentir les primeres jotes i boleros a Valldemossa, d’on era son pare, un poble que començava, a mitjans dels anys 50, a ser turístic. Ella va néixer el 1948 i es va criar a Palma, d’on era sa mare. A ca seva hi havia una pickup que sempre estava en marxa. Els primers discos que escoltà foren Picolíssima Serenata, de Renato Carosone, i Una Casita en Canadá. La marcaren d’una manera especial la chançon francesa i els cantautors italians, però també desenvolupà el gust per la música clàssica: “Adora profundament Bach”. És la segona de tres germans: el més gran és Biel, advocat; el petit, Rafel, escenògraf. Ella és compositora, una de les veus més reconegudes de Mallorca: parlam de Miquela Lladó. Ens hi acosta Pere Estelrich, matemàtic, musicòleg i col·laborador de diferents mitjans de comunicació.

Es conegueren quan Pere feia poc que havia estrenat la vintena i Miquela tenia uns 27 anys. Eren professors a l’escola Sant Gaietà de Palma. Varen connectar tot d’una: “Va ser, sobretot, gràcies a interessos compartits: la sensibilitat pel patrimoni cultural, la música nostrada i una manera molt viva d’entendre la cultura del país”. Aquella amistat es convertí en una relació fonda i constant, d’aquestes que, diu Pere, “des del dia que connectes no deixes de connectar”.

Recorda Miquela com una dona “fresca, en el sentit d’alegre i apassionada, amb un gran sentit de l’humor i una energia contagiosa”. Es relacionava amb els alumnes amb molta facilitat. “Era una mestra molt estimada, amb una autoritat natural que no necessitava imposar-se. No feia falta que pegàs cap cop damunt la taula perquè l’escoltassin”, explica. Destaca el seu gran caràcter, vigorós i sincer: “Si havia de dir les coses, les deia. Però sempre des d’una disciplina positiva”.

Miquela era una lectora constant de poesia i tots dos compartien moltes complicitats literàries. Pere recorda especialment que ella li regalà Las personas del verbo, de Jaime Gil de Biedma, i també que li agrada molt Miquel Martí i Pol. Potser per això, fins i tot ja jubilada, es va implicar tant als Jocs Florals de Sant Gaietà: “Juntament amb Puri Reus, n’era una de les grans ànimes: aportava idees, ajudava els alumnes i mantenia viva la il·lusió pel certamen”.

Cantar, ballar i fer qualsevol cosa relacionada amb la música era el que més li agradava a Miquela quan era petita. Va aprendre a tocar la guitarra mirant i escoltant el que feien els altres. I d’adolescent descobrí la Nova Cançó. Pere Estelrich diu que, d’aquella època, “li agraden tots els cantautors!”. I ella sempre explica que va ser a un concert de Serrat que va saber i entendre el que volia fer: cantar en català. “La música és la seva vida. I s’emociona amb les noves propostes de música popular mallorquina. Ha tingut una mirada oberta i gens crítica amb les noves generacions. Li encanten les Pitxorines i té debilitat per Aina Tramullas”. De fet, Pere diu que Miquela “sempre ha estat moderna”: “El primer grup de música popular que va introduir el baix elèctric va ser Música Nostra, i també va fer un grup que es deia Siurell elèctric”, explica.

Miquela i Pere s’autoregalaren una rajoleta amb la frase ‘La vida està feta de petits detalls’: ella la du al cotxe i ell la conserva a ca seva. Pere conta també que Miquela col·lecciona pitjapapers de vidre i que, sempre que en troba un d’especial, pensa en ella i li ho compra. Són gestos que expliquen una relació llarga i profunda, sostinguda durant dècades, i que Pere resumeix senzillament: “Ella estima els meus fills i jo estim els seus”.