PalmaDesprés de recórrer l’exposició retrospectiva de Joan Fontcuberta al casal Solleric, vaig tornar enrere. No em llevava del cap un dubte: què era veritat i què no a Fauna, la gran instal·lació que, signada amb Pere Formiguera, ocupa dues de les sales més grans del centre.
Mirau que en conec la història, que la devia tenir simplement arraconada en algun racó de la memòria. Mirau que sé bé que Fontcuberta ha construït gran part de la seva trajectòria jugant amb les línies finíssimes que separen la realitat de la ficció. Mirau que sé que l’engany és una de les eines que utilitza amb més habilitat per mostrar-nos fins a quin punt vivim envoltats de mentides, simulacions i relats fabricats. Mirau que som conscient que ens parlava de les fake news abans que n’existís l’expressió, que fa dècades que ens adverteix sobre la manipulació de les imatges i sobre la facilitat amb què qualsevol història pot ser presentada com a veritat. I, tanmateix, vaig tornar enrere.
Volia comprovar amb els meus ulls què hi havia de cert i què hi havia de construcció en la història del doctor Ameisenhaufen –‘formiguer’ en alemany– i del seu ajudant Von Kubert, noms que ja delaten el joc. Sabia que tot podia ser una ficció, però alguna cosa em feia dubtar. Potser cercava les costures de l’engany.
El millor de Fontcuberta és que no ens engana perquè sí. Potser ens engana perquè entenguem millor com funcionen els mecanismes de la manipulació i també els de la credulitat. Perquè descobrim fins a quin punt la veritat és vulnerable quan una mentida està ben construïda. Aquesta idea travessa també les altres dues exposicions de Fontcuberta coincidents a Mallorca. Al gran muntatge de Via Làctia a la Fundació Toni Catany de Llucmajor, i a Orquídies i macarres a la galeria Xavier Fiol de Palma. A totes tres compareix la mateixa pregunta: què és real i què és una construcció? Què pertany als fets i què al relat? Què observam i què ens fan observar?
Durant molt de temps vàrem pensar que els enganys prosperaven perquè faltava informació. També vàrem creure que el remei era el coneixement. Avui no n’estam tan segurs. Resulta que podem estar informats sobre un tema, conèixer les estratègies de manipulació i, així i tot, som vulnerables. No basta saber que existeix l’engany per evitar-lo. No basta estar-ne advertit. La sofisticació dels mecanismes de simulació creix més aviat que les nostres defenses.
I això és molt rellevant en un moment en què la intel·ligència artificial és capaç de generar imatges, vídeos, veus i relats cada vegada més indistingibles de la realitat. No menystinguem el que Fontcuberta ens fa veure des de fa dècades. La seva obra no parla només de fotografia ni d’art. Parla de nosaltres i de la utilització que se’n fa, de la nostra necessitat de creure.
Jo vaig tornar enrere per mirar de nou Fauna. Sabia que m’enganaven. Tanmateix, per una estona, vaig dubtar-ho igualment. I això no ha fet més que començar.
