BarcelonaTres joves vagaregen per una ciutat. Són pàl·lids i esprimatxats, com els vampirs, però en comptes de sang busquen droga: l'addicció a la cocaïna els propulsa d'un lloc a l'altre i enverina les seves relacions. Sona música rock a un volum eixordador. Som a principis dels 90, anys en què la sida va fer estralls arreu del món. Aquest és el còctel d'alta graduació que presenta la primera novel·la de Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973), Bajar es lo peor, que acaba de recuperar Anagrama. Llibres de relats com Las cosas que perdimos en el fuego (2016) i novel·les com Nuestra parte de noche (2019) han convertit Enriquez en una de les veus més sòlides i seguides del panorama argentí actual.
Vas començar a escriure aquesta novel·la quan acabaves la secundària. Hi apareixen alguns dels temes que has anat treballant en altres llibres, com el vampirisme, el gènere fantàstic i la violència latent.
— Aquells anys els vaig viure una mica com els personatges. A l'Argentina d'aquells anys –un país que tenia una inflació del 1.000%– els adolescents estàvem abandonats, buscàvem feina o havíem de treballar en diversos llocs de forma simultània per sobreviure. Van ser anys d'una llibertat fosca. Al davant no hi teníem el futur ple d'oportunitats que ens havien promès.
Els protagonistes del llibre són dos amics homosexuals i una noia que està enamorada d'un d'ells. Les drogues abunden. L'acció arrenca quan un d'ells es desperta i el primer que fa és xutar-se.
— Sí. S'injecta cocaïna. Jo no me'n vaig injectar mai, la prenia esnifada, com gairebé tothom. També recordo que preníem molt d'àcid. I estimulants. Hi havia gent que fins i tot s'injectava vi a la sang! No hi havia tantes morts per sobredosi com als llocs on la gent s'injectava heroïna. La cocaïna ens donava una vida elèctrica. És una droga que t'excita, t'il·lumina i et confon.
Un dels temes de la novel·la és la prostitució masculina.
— En aquella època tenia molts amics gais, però no es prostituïen, i en aquest punt em vaig haver d'inspirar en altres bandes, com la pel·lícula El meu Idaho privat, de Gus Van Sant, amb River Phoenix i Keanu Reeves. La sida no apareix explícitament a la novel·la, però la sobrevola. Pel que fa a l'avortament, només cal recordar que a l'Argentina no va ser legal fins a l'any passat. El sexe implicava perill, aquells anys.
Vas publicar Bajar es lo peor el 1995, als 22 anys. Devia ser un impacte.
— Es va llegir com una novel·la de realisme brut, sense tenir en compte l'herència del gènere fantàstic ni del Romanticisme. Confio que ara canviï aquesta percepció. Jo portava samarretes de grups de black metal i no venia del món de l'escriptura. A les entrevistes em preguntaven com és que sabia tantes coses de droga i de sexe. I per què la joventut era tan violenta.
M'hauria agradat veure què deies als periodistes.
— No responia per no espantar la mare ni l'àvia. Ara en puc parlar perquè és un altre moment i perquè fa anys que no prenc res. Llavors tenia una actitud molt a la defensiva. Aquella novel·la em va fer mal, no estava preparada. De fet, no vaig publicar res més fins gairebé al cap d'una dècada. El panorama havia canviat completament. El 1995 em vaig sentir molt sola, tocant tots aquests temes.
Ja et dedicaves al periodisme, quan vas debutar?
— Sí. Vaig deixar la carrera després de tres anys per començar a treballar. No tenia ni un peso, necessitava els diners. Com que no tenia orella per fer música, el que volia era entrevistar les estrelles del rock.
La novel·la està impregnada de música.
— Facundo, un dels protagonistes, està inspirat en part en Ian Astbury, cantant de The Cult. Al cap d'uns anys el vaig arribar a entrevistar, però no li vaig donar la novel·la: ja havia passat el moment. Narval, l'amic del Facundo, és un personatge molt addicte i enèrgic. Pensava en Iggy Pop mentre l'escrivia.
El vas entrevistar, també?
— Sí. Va ser una experiència. Recordo que estava molt nerviosa i que no vaig arribar a engegar la gravadora. A més, li vaig preguntar a la seva parella si podia fer un petó a l'Iggy i em va dir que sí. Segur?, vaig insistir. I com que em va dir que endavant, li vaig fer cas...
A un dels protagonistes el visiten uns personatges que l'atemoreixen i que no surten de dins seu. Aquest element posa sobre la taula la salut mental.
— És un tema que m'interessa literàriament i personalment. En aquella època, estar una mica boig era cool, sobretot en el món de l'art. A fora se'n parlava poc, de salut mental. I encara ara és així. Quan coneixes algú de seguida t'explica una cirurgia de columna, però t'amaga que pren antidepressius.
La salut mental ha continuat apareixent a la teva ficció.
— Sí. Hi ha noies que s'autolesionen, noies anorèxiques, noies amb angoixa. És important tematitzar la salut mental no únicament des de l'autoficció. Aquest és l'únic camp on apareix: jo en parlo no des del testimoni, sinó amb voluntat narrativa.
Els personatges d'aquell primer llibre arrosseguen l'herència del Romanticisme. Ara, aquest amor total, possessiu i sovint desesperat es posa en dubte.
— El Romanticisme em continua interessant per la foscor que conté. L'amor romàntic és un excés, però no sé si s'ha de proscriure. No tot ha de ser sa, a la teva vida. Hi ha relacions que són maques i d'altres que poden acabar sent tòxiques. A vegades la vida ens fa mal.
La literatura, potser a remolc de la política i la societat, també assenyala el que està bé i el que no.
— En l'autoficció està permès exposar les teves misèries i problemes. Quan els incorpores en una novel·la, en canvi, és com si els estiguessis justificant. Com a autora noto pressió per incorporar la diversitat a les meves històries. La literatura ben educada és un perill per a l'art. Escrivim també per pensar les coses horribles que portem dins.
____________________
Compra aquest llibre
Fes clic aquí per adquirir Bajar es lo peor a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
