Escriure en temps de barbàrie

Per a un assaig que estic escrivint, fa uns mesos que estic submergit en l’ascètica obra fílmica de Robert Bresson, un dels mestres del cinema transcendental segons el teòric i cineasta Paul Schrader. Dues de les millors pel·lícules de Bresson, Diari d’un capellà rural i Mouchette, estan basades en textos del novel·lista i assagista francès Georges Bernanos, que ara torna a les llibreries catalanes amb el que probablement és la seva obra mestra: Els grans cementiris sota la lluna. La Nova Editorial Moll publica la traducció completament revisada d’Antoni-Lluc Ferrer, que va haver d’esperar quaranta anys a sortir en la seva edició original, i ho fa amb les notes de l’historiador Josep Massot i Muntaner, que va arribar a declarar que aquest llibre duríssim representa, amb una fidelitat absoluta, els desastres abominables que varen tenir lloc a Mallorca durant la Guerra Civil. 

De fet, Georges Bernanos, que s’havia exiliat a l’illa per fugir de la misèria econòmica, en un principi va ser favorable al bàndol franquista, com a bon monàrquic i conservador i catòlic fervorós que era, però quan va ser conscient de les atrocitats comeses va escriure Els grans cementiris sota la lluna, una novel·la crua i excepcional, però també un pamflet polític, el més important segons Hannah Arendt, ja que es basteix talment una denúncia ferotge de la barbàrie i de la complicitat d’aquells que, en nom de l’ordre, la pàtria o la religió, varen beneir assassinats massius. La grandesa de Bernanos rau en el fet que s’atreveix a qüestionar els seus mateixos correligionaris i a enfrontar-se a la hipocresia de l’Església i de les dretes, convertint la seva decepció ideològica en una exigència moral. La seva prosa –incandescent, furiosa, sense concessions– transforma el mer testimoniatge directe en literatura de combat, i la indignació, en una forma de rebel·lió d’il·luminada lucidesa. Sota el satèl·lit que tant ha inspirat poetes i figures de la literatura universal, els cementiris esdevenen la imatge simbòlica d’una Europa que covava hecatombes futures, i Bernanos, amb una clarividència tràgica, ens recorda que l’horror comença quan s’omplen les fosses i es perpetua quan tothom accepta mirar cap altres bandes i callar.

Estam davant d’un llibre d’altíssima qualitat literària i terriblement incòmode que en aquesta necessària reedició esdevé un gest polític de primer ordre: davant d’aquest retorn de forces orgullosament neofeixistes, enfront de l’auge de partits de dreta i d’extrema dreta que assota Europa talment un eco espantós, convé rellegir o llegir per primer cop Els grans cementiris sota la lluna, de Georges Bernanos, una de les obres majors pel que fa a la representació de genocidis als quals poden conduir ideologies que destrueixen els drets humans i que fereixen de mort els bastions democràtics que tant han costat de construir.