Àngels Gonyalons: "No hauria iniciat una relació tan d’hora amb una persona més gran"

Àngels Gonyalons (Barcelona, 1963) és actriu, coneguda per musicals tan aclamats com Mar i cel, o la darrera producció de Dagoll Dagom, L’alegria que passa. També ha treballat en cinema, televisió i doblatge. Aquest any celebra el 30è aniversari de l’escola de teatre musical Memory, de la qual és fundadora. Del 9 de maig al 2 de juny la podem veure a l’obra Llegat, al Teatre Akadèmia.

Àngels Gonyalons sempre va saber què volia fer encara que no en fos conscient. “Em van enxampar quan tenia tres anys amb tots els ninos a terra i jo damunt del llit explicant-los coses. L’escenari m’agradava molt”. Malgrat que el seu avi matern era escultor i els cosins de la mare, músics, ella era filla d’acadèmics. “Els meus pares havien fet tots dos humanitats, història de l’art i filosofia, dues carreres, en una època en què no era habitual. Moltes mares eren mestresses de casa. La meva mare es va casar als 19 anys. El meu pare en tenia 32 i li va dir «ja m’ocupo jo de les nenes: fes una carrera, tingues un grup d’amigues, tingues una joventut». Era un home fora de sèrie”.

Li pregunto com va descobrir el que li agradava. “Des de petita veia els cicles de Fred Astaire i Ginger Rogers i em va captivar el claqué, la dansa, cantar... I els caps de setmana fèiem rutes per Catalunya perquè la meva mare va fer el treball de final de carrera sobre el forjat. Ens passàvem hores al cotxe i torturava la meva germana mitjana perquè li deia «tu fes aquesta veu». Jo ja buscava harmonies”.

Va estudiar al col·legi Lestonnac perquè el seu pare era professor. “Les companyes pensaven que tenia favoritismes i cert professorat era més exigent perquè no pensés que en tenia. Però era molt feliç a casa perquè el meu pare jugava molt amb nosaltres”.

Germana gran

L’Àngels és la gran de tres germanes. “Som molt diferents. Amb la segona no ens arribem a portar un any i sempre vam tenir picabaralles, massa a prop. Quan va néixer la petita, em vaig fondre, me l’estimava com una filla, ens portem sis anys i soc la seva padrina. Però en independitzar-me tan d’hora hem fet vides molt separades”.

Va marxar de casa abans de complir la majoria d’edat. “Als 17 vaig entrar al món professional i vaig iniciar una relació de parella que va durar 21 anys”. Pregunto com s’ho van prendre els seus pares i recorda que no va ser fàcil, “vaig enganxar l’època del destape i tot el món de l’espectacle anava associat a una forma de vida... Al principi, quan em feia el carnet d’identitat deia amb la boca petita que era actriu”.

Va començar amb Paco Morán a l’antic teatre Martínez Soria. “Tenia un aforament de mil persones, fèiem dotze funcions setmanals i em vaig quedar afònica de seguida. No soc un bon exemple en aquest sentit, no he tingut la formació correcta, però he tingut sort”.

Té una filla de 16 anys. La convido a reflexionar sobre com fa de mare comparada amb els seus pares. “La meva mare em va tenir als 20 anys, era molt jove. No podia ser gaire conscient del que feia. Vaig tenir una corda molt curta i això va fer que jo fos més temerària. I d’això n’he après. La meva filla és l’única que tinc i va ser amb 43 anys. En vaig perdre dos abans. He tingut uns pares meravellosos, però a vegades deien coses com ara «ets un desastre». I jo això no l'hi he dit mai, a la meva filla, sempre li he fomentat l’autoestima”. I vol seguir els teus passos? “No, li agrada el bàsquet i estudia el batxillerat sociosanitari”.

Li pregunto si canviaria alguna cosa del seu passat. “No hauria iniciat una relació tan d’hora amb una persona més gran. Tenia l’exemple de casa i era tan bonic, però vist des d’ara, als 60 anys, hauria sigut lliure més temps. M’ha faltat fer un Interrail, tenir colla i voltar per Europa”.