Societat 27/11/2021

La vida cultural canvia la ciutat

Revisat per Mercedes Laguens i Alfons Sard
3 min
Obra de Mercedes Laguens, sense títol.

PalmaEn la nova situació política, la jove democràcia municipal va fer emergir una tal quantitat de noves accions culturals i d’artistes que crearen un clima social que no tenia igual, encara que podria ser semblant a la intensitat cultural que hi va haver els anys de la República, fins a la Guerra Civil.

La composició de la població de Palma dels anys 80 era molt diferent de l’actual. Els estrangers no arribaven al 4% i els nascuts a Ciutat eren majoria. Els ciutadans provinents d’altres pobles de Mallorca tenien un pes fonamental, però no massa gran. Avui la població estrangera arriba quasi al 30% i la nascuda a Palma és minoritària. Per l’aeroport hi passaven 11 milions de passatgers i el 2019 n’arribaven 30 milions.

Aquestes pinzellades socioeconòmiques faciliten entendre com va ser l’explosió cultural dels anys 80. Hi havia moltes ganes de conèixer la millor cultura que circulava per altres ciutats espanyoles i europees, així com establir un diàleg creatiu amb els artistes de Mallorca. D’aquesta manera ho va entendre l’Ajuntament i va impulsar unes iniciatives culturals que cada any se superaven, tant en nombre d’assistents com en la qualitat dels artistes i creadors.

Les iniciatives municipals estaven dirigides per Colau Llaneras, polític atípic, que va deixar una petjada inoblidable. Les activitats anaven encaminades al foment d’artistes i d’iniciatives culturals pròpies, però també a donar a conèixer grans artistes espanyols i estrangers. Varen continuar amb programes exitosos com els premis Ciutat de Palma i varen crear noves institucions com el Palau Solleric o la Fundació Miró, i programes cosmopolites com el Festival de Teatre i el Festival de Jazz. També varen estimular el debat intel·lectual amb el cicle de conferències Cultura fi de segle i la creació musical amb el Concurs de Pop Rock i també el Festival de Música Clàssica amb una programació de primera.

Fins a l’arribada de la democràcia, Palma no va disposar d’un espai institucional compromès amb l’art contemporani, que sols era present a les galeries privades. La galeria 4 Gats, que va rebre el suport explícit de Joan Miró, i la galeria Pelaires eren les més rellevants. El 1975 l’Ajuntament va comprar Ca’n Morell, un casal construït pel marquès de Solleric la segona meitat del segle XVIII que, juntament amb altres inversions privades i públiques, començaven a crear un nou paisatge urbà a l’antic llit de la Riera. Quan va arribar l’Ajuntament democràtic va decidir fer un centre d’art contemporani i les obres varen durar del 1982 al 1985. Amb certa dificultat per despenjar el mural fet pels joves artistes Menéndez Rojas, Thierry Job, Mercedes Laguens, Alfons Sard i Pere Joan, teló que ocultava totalment la façana restaurada per Olivier Winkler i autor de la idea, va quedar inaugurat amb el nom de Palau Solleric, Centre d’exposicions i Documentació d’Art Contemporani. A la fi la ciutat va disposar d’un espai artístic per gaudir de moltes bones exposicions de les arts visuals contemporànies durant aquells anys.

El nou espai d’art contemporani es va inaugurar amb l’exposició Els Sorolla de l’Havana, formada per 31 quadres de Sorolla, propietat del Museo Nacional de Bellas Artes de Cuba. Després varen seguir exposicions excel·lents de pintors d’aquí, com per exemple una exposició magnífica d’Antoni Gelabert, o artistes de prestigi internacional com Robert Motherwell, representant de l’anomenada Escola de Nova York. Ja acabant la dècada, el 1990 es va fer al Palau Solleric una exposició de Milton Glasser, un dels artistes més importants de la història del disseny, conegut per pòsters com el de la ciutat de Nova York. Palma havia intentat una nova imatge corporativa de la ciutat a través de tots els serveis municipals, autobusos i publicacions corporatives, però no va tenir èxit i va sofrir una contestació especialment crítica al diari Última Hora.

Una peça cultural de màxima importància per a la ciutat d’aquella dècada va ser la Fundació Pilar i Joan Miró. Impulsada pel mateix pintor durant els primers anys 80 i amb suport de l’Ajuntament, va tenir una activitat molt important, engrandida amb el nou edifici que l’Ajuntament va encarregar el 1986 a Rafael Moneo, que, com Sert, fou el director de l’Escola d’Arquitectura de Harvard. El nou edifici s’inauguraria el 1992 amb un cost molt més elevat que el pressupostat, de manera que la família Miró va subhastar per Sotheby’s a l’hotel Ritz de Madrid 42 obres del pintor, i obtingué més de 504 milions de pessetes, amb els quals es va poder fer front al final de l’obra.

stats