‘Prima nativitatis recipe’

PalmaNovembre tombava el coll no fa gaire, el final de l’any semblava resistir-se a acabar perquè el fred no tenia marge d’acció. Foren les setmanes de pluja intermitent les que insinuaren que era possible que el temps canviàs i en un no res ens hem trobat a la meitat del darrer mes i amb les festes anunciant-se a tot arreu. Demà encetarem el tercer diumenge d’Advent i ja només en quedarà un altre abans que comenci Nadal, una de les festes més importants del calendari cristià.

L’Advent és el temps litúrgic que obre l’any cristià i prepara la celebració de Nadal. Comença quatre diumenges abans del 25 de desembre i acaba la vigília de Nadal. És, per tant, un període d’unes quatre setmanes, variable segons el calendari, que convida a l’espera, la preparació i l’esperança. La paraula ‘advent’ prové del llatí ‘adventus’(‘vinguda’, ‘arribada’). Inicialment feia referència tant a la vinguda de Crist en el temps com a la vinguda futura al final dels temps. Tradicionalment, el temps d’Advent era vist com un temps de calma i recolliment. A l’Església ortodoxa l’Advent és una època en què es practica una abstinència estricta de certs aliments. També aquí suposava un període de penitència que era qualificat de la Quaresma de Nadal. Miquel de Binifar conta a La cuina dels ermitans (Miquel Font, 1996) que els cartoixans només feien una menjada forta els dies d’Advent i s’abstenien de consumir ous i productes lactis.

L’afirmació de vida i gastronomia

Després de setmanes d’Advent, la taula de Nadal és una afirmació de vida, de família, una de les dates primordials del nostre calendari. Les festes van estretament lligades a la gastronomia, als àpats familiars abundants i llargs. La porcella, els escaldums, la sopa i l’aviram són alguns dels aliments més presents a taula aquests dies, talment com els torrons, els amargos i les mantegades. N’hi havia d’altres que es consumien de cap a cap d’any, però que per les festes de Nadal adquirien significats diferents i formaven part de costums desapareguts, com és el cas de les aplanades, refentes, primes o raïsses. En tots els casos es tracta d’una coca plana que es feia amb les restes de la pasta del pa. Segons el DCVB la raïssa és una coca feta de la pasta que queda aferrada a la pastera quan han fet els pans o una coca esclafada i sense tallades. La prima és un pa aplanat, més prim que els ordinaris i amb un forat enmig, que es cou amb els altres pans, però es treu del forn abans que se’n rosteixi la cotna. A Tortosa, en canvi, és una coca rodona, de molt poca gruixa, feta de farina sense quarta ni segó, amb llevat, oli i llavoretes, i generalment amb panses o nous que es fa per a certes festivitats, sobretot pels dies de Sant Nicolau i de Santa Caterina. El Receptari Llabrés (s. XIX) estotja dues receptes de primes, les primes de Santa Magdalena, on a més del llevat s’afegeix sucre clarificat i ous, i la prima d’oli, molt més senzilla i que es cuinen afegint oli a la pasta del pa. Altres versions aprofitaran els raïssons de les matances o només s’enriquiran amb una mica de sucre, com ocorre amb la prima que Antoni Tugores recull a Campanet per a la seva obra Memòria de la cuina mallorquina. Segons el pare Ginard, a Inca era costum que les dones s’amagassin aquest tipus de coca a davall del mantell per anar al sermó de la Calenda. Els nins, bocabadats, creien que el sermoner les llençava des de dalt. Llavors les dones, aprofitant l’ocasió, les tiraven en terra i els infants se les menjaven allà mateix sense adonar-se de l’engany. Les coques arribades del cel devien fer la missa més entretinguda i bona de dur per als més petits, que a aquelles hores devien tenir el pensament posat en les llepolies més que no pas en els predicadors.

La recepta d’avui és una versió de les primes d’oli publicada per Tomeu Arbona a La rebosteria tradicional de Mallorca. Es tracta d’una fórmula senzilla on l’únic inconvenient és el fred a l’hora de tovar.