Quan el poder canvia de llengua, la llengua canvia de destí

PalmaFa pocs dies sortia a la premsa –i ho anunciava també la pàgina InfoCatólica– que el papa Lleó XIV havia aprovat dos textos normatius: el Reglament General de la Cúria Romana i el Reglament General del Personal de la Cúria Romana. Aquests documents estableixen el nou marc organitzatiu i lingüístic del Vaticà i, entre altres canvis, priven el llatí de la centralitat que havia ocupat durant segles. S’hi estipula que els departaments d’assumptes eclesials i administratius han d’escriure els seus actes en llatí o en una altra llengua, una formulació que deixa sense protecció el llatí davant qualsevol idioma modern. Paral·lelament, s’hi elimina el requisit de “bon coneixement del llatí” per als empleats vaticans i s’hi adopta un model administratiu que prioritza l’italià i altres llengües contemporànies. Malgrat això, es manté la tradicional Oficina de Lletres Llatines dins la Secretaria d’Estat, encarregada de redactar i traduir al llatí tota mena de documents, inclosos els tuits del Papa.

En aquesta secció solem parlar de conceptes lingüístics i sociolingüístics, perquè el nostre centre d’interès són les llengües vives: aquelles que tenen una comunitat de parlants i que es desenvolupen dins un entramat de polítiques explícites i implícites que en condicionen tant la forma com l’ús. L’acceptació de ‘tonto’ com a forma vàlida en el registre informal per part de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no és cap casualitat: és una decisió planificada, tant com ho és que no s’hi visualitzi l’expressió “cap de fava”.

El llatí al Vaticà

Al Vaticà, el llatí és una llengua “quasi viva” perquè és mancada de parlants nadius –els últims feren el darrer badall fa estona–, però hi té vitalitat institucional. El 2008, el Papa Benet XVI ordenava que la pàgina web de la Santa Seu fos escrita també en llatí. El Lexicon Recentis Latinitatis, diccionari publicat per la Fundació Latinitas, amb seu al Vaticà, és un repertori amb més de 15.000 neologismes que permet expressar en conceptes contemporanis –des d’‘ambulància’ (‘arcera automataria’) fins a ‘gratacel’ (‘caeliscalpium’)– i serveix de guia a mitjans digitals com Ephemeris. Sens dubte, el Vaticà és un agent planificador del llatí, que ara ha decidit reduir l’exigència de conèixer-lo. La notícia d’aquesta nova mesura ens toca de prop. Quan una institució (o poder) rebaixa el nivell d’exigència d’una llengua, aquesta perd inevitablement usuaris qualificats, i això repercuteix directament en la qualitat lingüística i en les funcions socials de la llengua atès que paulatinament els usuaris perden destreses en aquesta llengua.

Les llengües no minven totes soles: necessiten l’ajuda de polítiques lingüístiques que les discriminin. Són com un jersei de llana: no s’encongeix per se, algú l’ha de posar a rentar a una temperatura elevada. El català n’és un exemple eloqüent: continua exclòs de l’etiquetatge farmacèutic i de les estrenes cinematogràfiques de les grans plataformes i distribuïdores. La seva vitalitat es troba en mans dels governs i dels governants, sovint poc inclinats a exigir un nivell òptim de llengua –posem per cas, als sanitaris. S’hi podria aplicar el lema de Carmen Rico-Godoy, que l’any 1981 deixava anar impunement: “Exigir el català als centres de currar, es pasarse, machos” [sic].

La historiografia lingüística analitza com s’ha pensat, explicat i representat una llengua al llarg del temps: quins discursos ha generat i quin prestigi –o desprestigi– li han atribuït les institucions. I és precisament la historiografia lingüística del català, especialment observada des de Mallorca, la que ens revela que el llatí –lluny de ser un simple vestigi erudit– va actuar com a barrera de contenció davant els intents de castellanització impulsats per la monarquia borbònica al segle XVIII.

Envestida lingüística

Quan el projecte de crear l’Acadèmia Medico-pràctica pretenia imposar el castellà en els estudis de Medicina –fins aleshores impartits amb manuals llatins i, viva voce, amb incursions del català–, la universitat illenca s’emparà en la llengua clàssica per frenar l’envestida de la llengua amb poder polític. El rector, Josep Reus, i diversos catedràtics al·legaren que substituir el llatí per una llengua vulgar, com era el castellà, en l’ensenyament mèdic, significava degradar-ne els estudis. Proposava que aplicassin la mesura a altres disciplines menors, com la cirurgia.

Aquest no era un raonament aïllat: a l’Europa contemporània, el llatí, com a llengua de prestigi i neutralitat, va actuar sovint com a mur protector –a Dinamarca i Hongria contra l’alemany i a Finlàndia contra el suec– davant la pressió de les llengües expansives.

Cert és que tempora mutantur i que quan el poder canvia de llengua, la llengua canvia de destí. Bones Festes i recordau que el bon vi fa bon llatí.