La [e] felanitxera: guia pràctica per entendre un felanitxer

PalmaHeu tractat mai amb un felanitxer? Parlam estrany, no? El subdialecte felanitxer és un dels que Joan Veny anomena ‘campanar’, aquells que destaquen per tenir característiques particulars respecte dels veïnats. Tot i això, la majoria dels trets del felanitxer són compartits amb altres varietats. Avui parlarem de vocals. En primer lloc, pronunciam la ‘a’ final de les paraules esdrúixoles acabades en ‘-ia’ (com a Artà i Capdepera), farmàcia, història o paciència; en segon lloc, abans del grup ‘lt’, [a] passa a o oberta ([ò]), deim [ò]ltre, d[ò]lt i mal[ò]lt; i, en tercer lloc, pareix que no tenim la e oberta, com també passa amb parlants de Sant Joan i Maria de la Salut. Precisament, aquest darrer tret serà el que tractarem en aquest article. La impressió no admet símbols fonètics, motiu pel qual recorrerem a l’ús de [è] per a la e oberta (cel) i de [é] per a la e tancada (vent), així com ja hem usat [ò] per a la o oberta.

Si escoltau Idò un cafè de Maria Hein comprovareu que no bevem el mateix ‘cafè’; el nostre és descafeïnat, si parlam metafòricament. Ens falta una vocal? En realitat, no. Dins del nostre repertori vocàlic, tenim la [è]. El problema –si és que se’n pot dir ‘problema’– és que per als felanitxers la diferència de pronúncia entre [è] i [é] és mínima, fet que provoca que no se’n percebi auditivament la diferència. Per tant, quan deim ‘Déu’ (divinitat) i ‘deu’ (nombre) sembla que ho pronunciam ben igual. I és per això que molt sovint ens feis dir “Déu deu deu”, per riure-us de nosaltres i pensar “que són de curtets, aquests felanitxers que no saben obrir la e”. No us equivoqueu, l’obrim (els sistemes d’anàlisi de so ho demostren), però tan poc que no és perceptible. Podríem dir que el nostre ‘cafè’ té poca cafeïna, però en té. Ara bé, no crec que desperti gaire.

Sordesa fonològica

Rosa Calafat explicà a un article de l’ARA Balears del maig del 2025 el concepte de ‘sordesa fonològica’: quan qualcú sent un so que no és propi de la seva parla i que, per tant, li és ‘estrany’, inconscientment, té tendència a identificar-lo com a un altre so, el qual sí que és conegut i emprat pel parlant. Això què vol dir? Els felanitxers, que no pronunciam el so [è] –tot i que ja hem dit que no és del tot cert, però així simplificam l’explicació–, quan sentim aquest so, el nostre cervell el relaciona amb un de semblant que coneixem: la [é]. És a dir, quan qualcú ens diu caf[è], nosaltres sentim caf[é] (tot i que hi ha excepcions, més endavant ho explicarem). Per tant, si recuperam els mots ‘Déu’/‘deu’, no només vosaltres no notau diferència quan els felanitxers els pronunciam, sinó que els felanitxers, generalment, tampoc la notam quan vosaltres els pronunciau. Un dia se’m van acudir aquests versos per il·lustrar-ho amb humor:

“No és m[é]rda, és m[è]rda. Per mi les dues fan la mateixa pudor”.

Aquesta sordesa fonològica de què parlàvem no és incurable –tampoc és una malaltia: no demaneu hora al centre de salut, per favor. D’ençà que em vaig començar a moure dins d’un entorn no felanitxer i que em vaig immergir dins del món de la lingüística, he afinat l’oïda per les [è], de cada vegada les not més. Curiosament, l’obertura de la vocal no és la mateixa per a tots els pobles i a vegades, fins i tot, depèn de la persona. Hi ha subdialectes que obren més la vocal, fet que m’ajuda a identificar-la amb més facilitat. També depèn molt del context dels receptors: el grau d’exposició que s’ha tengut amb gent no felanitxera i la finesa d’oïda lingüística de cadascú –si la fonètica és un tema que t’interessa, segurament ets capaç de destriar els sons. Per tant, ser felanitxer no significa necessàriament ‘no sentir’ les [è].

Sistema vocàlic peculiar

Podríeu considerar que el felanitxer és una rara avis, però no som els únics de les Illes Balears amb un sistema vocàlic peculiar. Per una part, tenim l’altra cara de la moneda. Alaró, Binissalem i Lloseta –el famós triangle de les Bermudes–, l’est de Menorca (Maó, Alaior i voltants) i la part més oest d’Eivissa (Sant Josep i Sant Antoni) pronuncien amb [è] paraules que la resta d’illencs pronunciam amb la vocal neutra (el so equivalent a la segona vocal de ‘casa’). A paraules com ‘peresa’ –que té per a nosaltres tres neutres–, pronuncien la tònica amb [è]: per[è]sa. Diuen, per exemple, [è]spetit[è]t, perqu[è] [è]s de Llos[è]ta. Als felanitxers ens falta la cafeïna i a ells pareix que els sobra. Per altra banda, tenim el cas del solleric, menorquí, eivissenc i formenterer, subdialectes que pronuncien com a [u] les o i u àtones (vocals en què no recau l’accent): diuen d[u]nar en lloc de d[o]nar i cotx[u] en lloc de cotx[o]. Finalment, no podem parlar de vocals sense comentar el cas dels sineuers, els quals són fàcilment identificables amb el bon di[é]. Ja ho heu vist, no hi ha rara avis, cada parlar té qualque petita particularitat. Ara bé, totes les materialitzacions del català s’assemblen més del que pensam: tenim moltes més semblances que diferències. Per qualque motiu parlam una mateixa llengua!

És complicat per a un felanitxer fer-se passar per una persona d’un altre poble. No només hem d’aprendre a fer la [è] (quan l’imitam, tendim a obrir massa la boca), també l’hem de saber identificar: quines paraules són obertes i quines tancades? Aquesta és la qüestió. Cauríem en la temptació de fer amb [è] paraules que no toca: c[è]nt i v[è]nt. Sigui com sigui, quan demanam un cafè a un bar ens entenen –si no ens entenen, no és per parlar felanitxer, sinó català, però això és una [ò]ltra història. Quan fa calor encara és pitjor, perquè demanam caf[é] amb g[é]l. Heu de tenir paci[é]ncia amb nosaltres.