Carles Rebassa: “D'ençà que tenc 13 anys, rep atacs per no canviar al castellà”

PalmaN’hi ha que el recorden com el monitor que durant les colònies de l’Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana (AJELC) de l’any 1996, que es fer a la Colònia de Sant Pere, corria pel passadís tot cridant “tenc la missió de salvar la llengua catalana”. Trenta anys després, el mallorquí Carles Rebassa (Palma, 1977) va dir més o manco el mateix en un context molt diferent. Va ser en recollir el premi Sant Jordi per la novel·la Prometeu de les mil maneres, que sortirà a la venda el pròxim 24 de març. “Hem de tenir una legislació que faci que el català sigui imprescindible per viure als Països Catalans”, va dir.

Us han donat més l’enhorabona pel premi o pel discurs?

— Més o menys igual, per les dues coses. Duia el discurs ben preparat, perquè quan tens un micròfon has d’aprofitar per dir determinades coses. Crec que és més interessant que dir si estic content o no. És per sentit de responsabilitat, més en un moment com l’actual, en què sembla que tot va bé i no hi va.

Ho sembla? Aquest dilluns el PP i VOX han pactat eliminar el requisit del català per a les places de docents de difícil cobertura.

— Na Margalida Prohens diu sempre que aquesta no és una legislatura de conflicte. I quan veig la poca resposta que hi ha davant els atacs tan forts que rebem, em fa l’efecte que vivim en un temps de conformisme. Com si et matassin a poc a poc i tu no et defensassis. El mateix passa a Barcelona i al Principat, amb governs que parlen de pacificació després de la revolta, mentre t’arriben notícies que diuen que l’ús del català baixa cada dia. La manca de polítiques per defensar-nos és anar en contra dels nostres drets. Són drets recollits a l’Estatut i a la Constitució, els quals no són ideològics. 

Hi va haver un moment en què es varen fer passes importants en aquest sentit, però sembla que hagin quedat en no-res.

— En els darrers anys no s’ha fet res. I no parl només del PP i Vox, el govern d’Armengol es va caracteritzar per no fer res per evitar el desastre que tenim actualment. Hi ha una obsessió per relacionar llengua i determinades ideologies polítiques que és perversa. S’associa el català a independentistes, separatistes, racistes… A Barcelona, es relaciona amb gent amb doblers, com si la classe treballadora no parlàs català, o amb una cosa antiga.

El vostre discurs de dissabte ha estat molt aplaudit. No sé si més per extraordinari o per necessari. 

— Està molt bé celebrar que es fan llibres i donar premis, però s’ha de posar com a tema central que la principal causa de discriminació a Barcelona és parlar català. Gent que no t’entén, gent que rep insults… Casos delirants que són racisme: racisme social, xenofòbia i, en definitiva, franquisme. La literatura catalana és una literatura minoritzada, que no té les facilitats d’altres literatures que disposen d'un estat al darrere i unes polítiques lingüístiques a favor. És molt necessari que tots els sectors implicats en la llengua, i parl d’escriptors, però també de docents i periodistes, facin una crida a exigir mesures per revertir aquesta situació.

Fa trenta anys ja predicàveu que la vostra missió era salvar la llengua catalana a unes colònies de l’AJELC a la Colònia de Sant Pere, no sé si ho recordau.

— La veritat és que no en record gaire, d’aquelles colònies, perquè devia fer aquests crits en situació d’alegria etílica [Riu]. Però jo sempre he tengut aquest pensament. Em vaig determinar lingüísticament a 13 anys i des del minut zero vaig rebre atacs per no canviar al castellà.

Què va passar quan teníeu 13 anys?

— Que vaig veure que a la meva classe hi havia o al·lots que només parlaven en castellà o al·lots que canviaven de llengua, i vaig decidir que jo no canviaria més. Va ser una manera de trobar-me a mi mateix, de donar-me identitat com a individu. Sempre m’ha agradat llegir i vaig sentir aquesta afiliació cap a la catalanitat com una part de mi, com una manera de ser al món. Vaig decidir deixar de xerrar en castellà, que era com m’havien ensenyat que s’havia de fer.

I ja llavors vàreu rebre atacs?

— Sí, record anar a una floristeria a comprar un ram per la meva padrina i rebre una repolsa d’una dona. La florista, que era qui m’havia parlat inicialment en castellà, em va arribar a defensar. Perquè aquella dona no podia consentir que hi hagués un xitxarel·lo que fes això. Va ser una manera de determinar-me, cosa que pens que hauríem de fer tots els catalanoparlants. Determinar-nos, dir “fins aquí hem arribat”.

Fa més de quaranta anys, doncs, d’aquesta determinació vostra, i seguiu amb la mateixa convicció, tot i que hi hagi hagut tants retrocessos. 

— És que jo hi crec, en aquestes coses. No em vull arronsar davant aquest pessimisme general, perquè jo crec que les coses es poden revertir. Tot es pot revertir, però per fer-ho, com per crear, fa falta voluntat. Si hi ha voluntat, tot es pot fer, i la política és això: la realització de la voluntat. Gent com Margalida Prohens i els seus amics fatxes tenen la voluntat de destruir-nos, de convertir Mallorca en un parc temàtic turístic i deixar-nos a nosaltres com una cosa anecdòtica. Tenen la voluntat de fer-ho i, si els deixam, ho faran.

Aquest canvi que ha viscut i viu Mallorca, i en concret Palma, és present a Prometeu de les mil maneres. La novel·la connecta amb la vostra experiència com a cambrer del desaparegut cafè Món de Ciutat.

— Va ser precisament quan hi feia feina que vaig començar a pensar a escriure aquest llibre, l’any 2000.

Quan va tancar el Món encara ens sorprenia el tancament de llocs defnitoris de la ciutat.

— Les franquícies encara no havien arribat. No crec que el cafè Món fos dels que tenien més solera de Palma, però era un bon lloc. En aquell moment, si tancava un lloc, volia dir que s’acabava qualque cosa. La dinàmica actual és que en comença una altra que generalment és mentida. No són llocs amb personalitat, són escenaris que es repeteixen i provoquen una uniformització de la vida, a més de la precarització dels treballadors, que hi fan feina amb males condicions i amb males expectatives.

Quina va ser la llavor del llibre, aquelles primeres idees de fa 26 anys?

— Volia ajuntar algunes coses. En primer lloc, Prometeu com a mite. Aquest fill de Zeus que l’enganava per acostar-se als homes i que li va robar el foc per donar-los-el i que, a causa d’això, va ser castigat durament. Ho volia ajuntar amb la vida d’un al·lot de Palma que fa aquesta feina però que, com se sol dir, 'té mal pel cap i no són crosteres'. També hi volia afegir l’Auca de Bartomeu Rosselló Pòrcel, un poema que és una descripció de vegades irònica, de vegades entusiasmada i de veades crítica de Palma. Tenia ganes de xerrar d’aquesta ciutat, la meva, amb la qual tenc una relació d’atracció i rebuig. La veig tan canviada, tan venuda, tan ocupada i tan castellanitzada que, de vegades, és com si ja no fos Palma.

Hi ha qualque racó que encara ho sigui?

— Mira, n’hi ha un que surt bastant al llibre, la plaça de Can Tagamanent. Pareix que no hi ha passat el temps, amb aquell pedrís i amb la tranqui·litat del carrer de Sant Bartomeu. En canvi, on vivia jo de petit, a prop de plaça París, és un lloc completament diferent. Vaig aprendre a anar en bicicleta per allà, als solars que hi havia darrere l’Escorxador. Mon pare me’n va ensenyar per allà, i llavors anar fins a l’antiga presó era com anar a l’altra punta del món. No en queda res, de tot això.