I el català va tornar a prendre el carrer

PalmaFranco encara era viu, però el franquisme no passava pels seus millors moments: crisi econòmica, desaparició de l’home fort del règim –Carrero Blanco–, mobilització al carrer –obrera, estudiantil i veïnal– i, en fi, tímids signes d’obertura d’aquella darrera dictadura de l’Europa occidental. Va ser llavors, ara fa cinquanta anys, quan el català va viure una veritable eclosió a tots els àmbits, gràcies al Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), al qual Can Alcover, espai de l’Obra Cultural Balear (OCB) a Palma, dedica actualment una exposició.

Va ser a una reunió al Col·legi d’Advocats de Barcelona, el gener del 1975, on el secretari de la junta del qual, Josep Maria Pi-Sunyer, va llançar la idea d’aquella mobilització general, que es perllongaria més de dos anys, fins a la tardor del 1977. Les xifres de participació donen una idea de com va ser de multitudinària aquella resurrecció pública de la llengua catalana: prop de 12.500 congressistes, 500 entitats, 15.000 persones adherides i activitats duites a terme a tots els territoris d’aquesta parla.

El desembre del 1964 ja s’havia fet a Barcelona un primer intent de congrés, aquest encara amb caràcter clandestí, de la mà d’una d’aquelles estranyes aliances que propiciava l’oposició comuna a la dictadura: el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) –els comunistes catalans– i l’Església catòlica. De fet, els dos presidents de la trobada eren el mític abat de Montserrat Aureli Escarré i l’intel·lectual Jordi Rubió, qui –en aquelles circumstàncies!– va pronunciar un discurs ple d’entusiasme sobre el futur que esperava a la llengua i la cultura catalanes.

Ara s’havia de fer realitat. Es va constituir un secretariat amb els representants de 85 entitats dels territoris de parla catalana i es va designar un comitè d’honor: el mateix Jordi Rubió en fou el president, mentre que els vicepresidents n’eren Joan Miró –per Catalunya–, Joan Fuster –País Valencià–, Francesc de Borja Moll –Illes Balears–, Pere Ponsich –Catalunya Nord– i Joan Martí i Alanis –Andorra. Sí, tots homes: encara quedava molt per arribar a la paritat. S’ha de dir que la quota illenca no era poca cosa: un català –Miró– i un menorquí –Moll–, residents tots dos a Mallorca. Miró va dissenyar un cartell per al Congrés. Tota la vida havia fet gala de la seva catalanitat i poder lluir el nom d’un artista de fama universal com a banderola d’enganxament era un valor que s’havia d’aprofitar.

El Congrés a Menorca i les Pitiüses

L’àrea d’acció del Congrés era molt ambiciosa. Es varen marcar vint-i-tres àmbits, amb pràcticament tot allò que podia ser dit, analitzat i debatut en català: des de la llengua –per descomptat– fins al fet religiós, passant per l’educació, la recerca, l’ordenació del territori, el turisme, la producció artística i els mitjans de comunicació, entre d’altres. Es dedicaren sessions i documents a cada un dels àmbits, amb la participació de representants dels diferents territoris. Assenyalant els participants, és clar que hi era el ‘qui és qui’ de les més diverses disciplines d’allò que els congressistes començaven a denominar, sense complexos, Països Catalans.

En un primer moment, l’OCB, una jove entitat creada el 1962, va entendre que li pertocava fer-se càrrec de les activitats del Congrés a les Balears. L’escriptora Joana Serra de Gayeta, aleshores a la junta de l’entitat, va rebre la proposta del llavors president, Climent Garau, de fer-hi feina. Biel Mesquida, resident a Barcelona, feia de nexe amb les Illes. “Hi havia moltes ganes de fer coses”, recorda Serra, i molta de participació en les reunions.

Ara bé, a una trobada a Barcelona es va decidir que el coordinador del Congrés a les Illes seria l’escriptor i llibreter Antoni Serra. I entre Garau i Serra hi hagué un cert desacord. El president de l’Obra entenia que era aquesta qui havia de determinar quines activitats es durien a terme, mentre que el coordinador trobava que aquell moviment popular havia de ser compartit per tots. No debades arribaren a participar-hi a Mallorca unes 45.000 persones, entre activitats a Palma i a la Part Forana.

I ‘tots’ volia dir, també, els partits polítics, que en aquells dos anys es mogueren entre la il·legalitat del darrer franquisme i les primeres eleccions de la restaurada democràcia. Segons Serra, socialistes i comunistes “tenien una posició distant, si no indiferent” cap al Congrés. Si bé, de vegades, s’encalentien els ànims: a una de les reunions, el comunista Josep Valero va comentar que “si han de caure caps al Congrés, idò en cauran”, i Serra va entendre que es referia a ell.

A la resta de l’Arxipèlag varen aparèixer les habituals suspicàcies cap a l’illa més grossa. Des de Menorca, des del primer moment, es va reclamar una representació autònoma al Congrés per part de Joan Pons Moll i Josep Maria Quintana, dos referents essencials d’aquest esdeveniment a l’illa. Tot i que Quintana va ser present a l’acte de presentació del Congrés a la plaça Major de Palma, el 27 de juny del 1976, amb l’assistència de 6.000 persones, els menorquins entenien que aquest acte, com recull Nel Martí, “no era ni representatiu ni suficient per a ells”.

Així com a Mallorca va ser el Col·legi d’Arquitectes qui va cedir les seves instal·lacions com a seu del Congrés, a Menorca aquesta funció la va fer l’Ateneu de Maó, certament una entitat amb un llarg i destacat recorregut científic i cultural. L’Obra Cultural Balear de Menorca, Joventuts Musicals, els cineclubs Ateneu i Ciutadella, les Colònies d’Estiu, l’Escola de Teologia i la companyia de teatre Delfí Serra foren les entitats que impulsaren les actuacions del Congrés en aquesta illa. El Festival de la Cançó Menorquina, les Setmanes de Teatre Independent dels Països Catalans o una iniciativa per recuperar el topònim ‘Maó’ en varen ser algunes de les accions més destacades.

A les Pitiüses, qui va acceptar aquell repte que suposava el Congrés va ser l’Institut d’Estudis Eivissencs –representat a la comissió central per Esperança Bonet–, el qual, justament, es trobava en un moment prou precari, amb unes pèssimes relacions amb els estaments del règim. A Menorca fou al contrari: el batle de Ciutadella –encara de designació franquista– es va referir a “l’amistat que uneix els pobles dels Països Catalans”.

Cooficialitat o oficialitat?

Dues de les activitats més sonades del Congrés, a Eivissa i a Menorca respectivament, foren els homenatges que es rendiren a sengles personalitats de la cultura en català: Marià Villangómez i Francesc de Borja Moll. En vida, com s’han de fer aquestes coses. Moll fou protagonista d’una exposició dedicada al Diccionari català-valencià-balear i d’un sopar, el febrer del 1976, amb adhesions rebudes de tot Menorca. Al poeta eivissenc se li va dedicar un acte el desembre següent amb la representació d’una versió seva de S’assemblea de ses dones, d’Aristòfanes.

El Congrés va voler que cadascun dels seus àmbits visqués una cloenda a un lloc diferent. A Menorca li va correspondre, el juliol del 1977, el tancament de l’àmbit de música, a Ciutadella, amb un concert de la Capella Davídica. A Eivissa, el setembre següent, el d’arts plàstiques, al Museu d’Art Contemporani de Vila. S’hi havia programat també una gran pintada a l’Alamera, a la qual havien de participar Miró i Tàpies, amb alguna pinzellada. Però allò no va arribar a quallar i els plafons s’acabarien retirant “igual com els havien instal·lat”, com recull Felip Cirer.

Una qüestió com l’idioma era inconcebible que no aixecàs alguna discrepància. I, en efecte, tot d’una en anunciar l’Institut d’Estudis Eivissencs la seva participació en el Congrés, es generà amb una carta al director del Diario de Ibiza una polèmica de mesos sobre la catalanitat –o no– de la cultura de les Pitiüses. A Mallorca, l’arquitecte Gabriel Alomar va expressar les seves reticències cap al terme ‘Països Catalans’ i cap al ‘pancatalanisme’.

El més curiós –o potser no tant– és que els desacords es produïren entre els mateixos congressistes. Un sector representat per Aina Moll es mostrava més fidel a la normativa de Pompeu Fabra, i un altre, cas d’Antoni Artigues i Jaume Corbera, més partidari de donar cabuda als dialectes. La resolució de l’àmbit de llengua fou salomònica: s’hi varen incloure totes dues propostes. Era l’únic punt en què no es va aconseguir la unanimitat.

Encara més encesa fou la polèmica sobre a quin grau de reconeixement havia d’arribar el català en el futur imminent. L’Obra Cultural Balear i el Col·legi de Llicenciats havien posat en marxa una campanya en favor de la “cooficialitat de la llengua catalana” –juntament amb el castellà, és clar. Allò va semblar poca cosa al nacionalisme més entusiasta, que en va encetar una altra, aquesta per “l’oficialitat”: no bastava amb el bilingüisme.

Foren, com assenyalava Aina Moll en una entrevista a El Mundo/El Día de Baleares el 2002, “uns mesos de tensió” en què semblava que aquella convergència aconseguida perillava per dues lletres. Però també les paraules varen fer el miracle: la campanya seria per “l’ús oficial del català”. Tothom en va quedar content i el Congrés va arribar a bon port, les darreres setmanes del 1977, amb els deures fets.

Informació elaborada a partir de textos de Margalida Mateu, Miquel Payeras, Nel Martí, Felip Cirer Costa, Aina Moll, Antoni I. Alomar, Maurici Cuesta, Miquel Vidal i José María Gago González, les memòries d’Antoni Serra i Miquel Rosselló i el volum col·lectiu El mallorquinisme polític (1936-2024).