El 3 de desembre del 1936 Pau Ferrer Madariaga fou un dels oficials afusellats a Melilla per no haver secundat el cop d’estat al juliol. El dia abans escrigué una carta a la seva dona en què demanava la reparació de la seva memòria un cop es restituís la democràcia. 89 anys després, el govern espanyol acaba de declarar nul el consell de guerra que el condemnà a mort
PalmaLes primeres víctimes del cop d’estat del juliol del 1936 no foren civils, sinó militars que es negaren a donar suport als seus companys rebels. Entre ells hi havia dos mallorquins, Pau Ferrer Madariaga i Josep Rotger Canals. De l’únic de qui es té informació és del primer. Nascut a Inca el 1896, a 16 anys Ferrer ingressà a l’Acadèmia d’Armes de Salamanca i el 1916 fou destinat a Melilla, que des del 1912 formava part del protectorat espanyol del Marroc.
El 1936 l’inquer era comandant del Batalló de Caçadors de Ceuta. Seguí amb atenció el nou rumb que el febrer emprengué la Segona República amb la victòria del Front Popular. A Madrid, l’ambient es començà a escalfar el 13 de juliol amb l’assassinat del diputat monàrquic José Calvo Sotelo. Antic ministre d’Hisenda durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), Calvo Sotelo era un dels líders de la dreta més combatius amb el nou govern de Manuel Azaña. Fou abatut en venjança per la mort un dia abans del tinent José del Castillo, conegut socialista, a mans d’uns pistolers d’extrema dreta. Quatre dies després esclatà tot.
Sense miraments
Des de Pamplona, Emilio Mola actuaria de ‘director’ de la conspiració militar. Els seus principals col·laboradors serien Gonzalo Queipo de Llano, destinat a Sevilla, José Sanjurgo, aleshores exiliat a Portugal, i Francisco Franco, que era el comandant general de les Canàries –abans ho havia estat de les Balears. En un primer moment, el futur Caudillo havia mostrat una actitud ambigua amb els conjurats, la qual cosa li valgué el sobrenom de Paca la culona. Finalment, però, se sumà a la revolta.
Severa Pons Ferrer ret homenatge al seu padrí jove, Pere Ferrer Madariaga, el dia de l’acte institucional de reparació de la seva memòria.Arxiu de l'Ajuntament d'Inca
El 18 de juliol es fixà com el Día del alzamiento nacional. Els fets, però, es precipitaren la matinada del 17 a Melilla. Llavors Franco era a Las Palmas per assistir a l’enterrament d’un oficial. L’endemà ja volava fins a Tetuan amb l’avió Dragon Rapide, que una setmana abans el financer mallorquí Joan March havia fet dur des de la Gran Bretanya. A Melilla, el general, de 43 anys, es posà al capdavant de l’exèrcit revoltat, que després, amb l’ajuda de l’Alemanya nazi de Hitler i la Itàlia feixista de Mussolini, travessaria l’estret de Gibraltar. La nit del 18 de juliol, aclaparat per aquell renou de sabres, Santiago Casares Quiroga, president del Consell de Ministres, presentava la dimissió a Azaña. Fou substituït per José Giral després de l’efímera presidència (un dia) de Diego Martínez Barrio. Duraria fins al setembre, quan cedí el poder a Francisco Largo Caballero.
No hi hagué miraments amb els soldats que es negaren a secundar la insurrecció. Es desconeix el nombre exacte d’assassinats. Els que sí que estan documentats són els de Pau Ferrer Madariaga i Josep Rotger Canals. Tots dos foren detinguts de seguida i sotmesos a un consell de guerra per separat. Quatre mesos després, el 3 de desembre, varen ser afusellats i enterrats a Melilla.
L’esperó de la carta
Ferrer Madariaga, de 40 anys, deixà una vídua, natural de València i filla d’un general. El novembre del 1999, al cap de sis dècades, la seva figura sortí de l’oblit gràcies a un article que el periodista Joan Riera publicà al diari Última Hora. Qui el llegí atentament va ser Margalida Rosselló Pons, que s’acabava d’estrenar com a primera consellera verda de les Balears amb el Pacte de Progrés de Francesc Antich. Tot d’una lligà caps. “Ma mare –assegura– nom Severa Pons Ferrer. Quan érem petits, als meus germans i a mi ens parlava d’un padrí jove que havia estat afusellat a l’Àfrica durant la Guerra Civil. Ella recordava una carta que als anys 40, sent una adolescent, li llegí la seva tia vídua. Li havia enviat el seu marit des de la presó el dia abans de ser executat”. L’escrit contenia un prec: “Demanava que, el dia que Espanya recuperàs la democràcia, se li rendissin els honors militars corresponents per haver mort en compliment del seu deure de defensar el govern legítim i democràtic de la República. La tia insistí a la meva mare que es preocupàs de fer realitat aquella petició en cas que ella no pogués”.
En morir la vídua, la fillola telefonà a una de les seves cosines germanes per preguntar-li per la famosa carta. S’endugué una bona sorpresa. “Li digué que ja no la tenien i que els morts ja estaven bé on estaven”. El 2006 Rosselló i els seus germans es proposaren ajudar la mare. “Sol·licitàrem al Ministeri de Defensa els papers de la causa de Ferrer Madariaga. Jo mateixa em vaig haver de desplaçar fins a Sevilla per consultar la sentència del consell de guerra”. Mentrestant, el 2007 el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero aprovava la primera Llei estatal de memòria històrica. El 2011 la norma es quedà sense pressupost amb el nou executiu popular de Mariano Rajoy. Aquella deixadesa fou criticada el 2014 per Pablo de Greiff, relator especial de Nacions Unides. Ho explica la jurista Catalina Moragues. “De Greiff es va entrevistar a Madrid amb el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, el qual es defensà dient que la reconciliació exigia l’oblit”.
Davant la manca d’interès del govern estatal, les comunitats autònomes de signe progressista començaren a dissenyar el seu propi marc legal memorialístic. El 2016 el govern de Francina Armengol aprovà la Llei balear de fosses, que el 2018 es completà amb una específica de memòria històrica. Llavors Moragues animà Rosselló, amiga seva, a contactar amb la Direcció General de Memòria Històrica perquè Ferrer Madariaga tingués el reconeixement de víctima del franquisme. El febrer del 2025 ja se li dedicava una pedra de la memòria (Stolpersteine) a l’entrada de la caserna General Luque d’Inca. Fa unes setmanes la família de Rosselló ha vist complida la darrera voluntat del seu parent. “89 anys després, hem aconseguit que el govern espanyol hagi reconegut la il·legalitat del consell de guerra que el condemnà a mort. El passat 3 de desembre férem a Inca l’acte institucional de reparació. Va ser molt emotiu que hi assistís la nostra mare, que avui té 97 anys. Ella ha estat l’ànima de tot aquest llarg procés”.
Militars antifranquistes
Presenciant aquell acte també hi havia Manuel Pardo de Donlebún Montesino, un oficial retirat de 72 anys, oriünd de Cadis. Des del 2019 presideix l’Asociación por la Memoria Militar Democrática (AMMD). L’entitat es creà enmig d’un fort clima de tensió. “El juliol de 2018 –afirma– el socialista Pedro Sánchez arribà a la Moncloa gràcies a una moció de censura. Un dels seus anuncis estrella fou l’exhumació de Franco del conegut Valle de los Caídos [rebatiat el 2022 com el Valle de Cuelgamuros]. Llavors un grup de 181 militars retirats s’hi oposà amb una Declaración de Respeto y Desagravio al General Francisco Franco Bahamonde, soldado de España. Prop de mil militars s’adheriren a la iniciativa. De seguida jo i altres companys li’n férem la rèplica amb la publicació del Manifiesto en contra del franquismo en las Fuerzas Armadas. Teníem clar que no es podia tenir cap respecte per un soldat que s’havia rebel·lat contra el govern legítim de la República i que havia instaurat una dictadura opressiva durant gairebé 40 anys”.
Aquell manifest ‘heterodox’ fou l’embrió de l’AMMD, que treballa amb dos objectius: combatre la mentalitat franquista dins l’estament militar i recuperar la dignitat dels soldats que moriren en defensa de la República. Entre els seus membres hi ha oficials de l’antiga Unión Militar Democrática (UMD), que es creà l’agost del 1974 per promoure la democratització de l’exèrcit davant la mort imminent de Franco. Quan estava en actiu, Pardo ja va patir represàlies per no compartir certs posicionaments reaccionaris dels seus superiors. Reconeix que són una veu predicant en el desert: “Tan sols som una trentena de socis. Sentim impotència i frustració en veure la manca de respecte per les idees alienes que encara hi ha en el nostre estament”.
Malgrat les pressions, el 24 de febrer del 2019 Franco fou tret del Valle de los Caídos. Els militars incrementaren encara més les seves crítiques cap a un govern que qualificaren de “socialcomunista amb el suport de filoetarres i independentistes”. El 2020 en un grup de WhatsApp d’alts comandaments retirats de l’Exèrcit de l’Aire es demanà la “purga dels rojos” i es parlava d’“aniquilar 26 milions” d’espanyols. “Per aquestes manifestacions antidemocràtiques –lamenta el president de l’AMMD– no s’obrí cap procés judicial ni disciplinari”.
Pardo considera que avui Espanya és víctima d’una mala Transició. “Franco morí al llit, no com Hitler, que fou derrotat. Aleshores els aparells de l’Estat arribaren a la conclusió que, ja que era impossible sostenir el franquisme com a forma de govern, el mantindrien amb una monarquia parlamentària, adaptada als estàndards europeus. La democràcia que s’hi instaurà fou molt limitada perquè estava tutelada per la jerarquia militar, l’única preocupació de la qual era preservar la unitat de la pàtria. En cap moment es demanà als espanyols si volien una República”.
Fill d'una feminista pionera
La mare de Pau Ferrer Madariaga era la pedagoga Severa Madariaga Basterrechea. Nascuda el 1871 a la ciutat basca de Guernica, es formà com a mestra a Logroño. A Inca hi arribà pel seu marit, Pere Ferrer Alzina, tinent coronel d’Infanteria, que a principi del segle XX també seria batle liberal de la capital del Raiguer. El matrimoni tindria 7 fills. Madariaga formà part de la primera generació de dones de final del segle XIX que s’implicà de valent en la reforma de la societat a través de l’educació. A Inca obrí una acadèmia per a nines que oferia tant estudis elementals com superiors. “Per les seves aules –afirma el cronista oficial del municipi Miquel Pieras– hi passaren sobretot filles de la petita burgesia local, però també joves de famílies amb pocs recursos econòmics que aconseguiren una beca”.
La pedagoga basca fou una col·laboradora habitual de la premsa i ostentà diferents càrrecs com la presidència de la Creu Roja. Era molt sol·licitada per a qualsevol acte cultural i benèfic. “Fou –recalca Pieras– la primera dona a manifestar públicament idees feministes a Inca. Llavors el feminisme era una ideologia encara incipient i no era del tot rupturista. En aquest sentit té un escrit prou revelador que diu: ‘Eduquem la dona, però no la facem doctora, ja que així esborrarem la seva encantadora personalitat’”.
Pieras ha tirat d’hemeroteca per analitzar algunes conferències que impartí Madariaga. “El 1894, en el centre militar de Palma, denunciava que els homes tractassin totes les dones com a frívoles, volubles i poc profundes en el seu pensament. A parer seu, però, aquesta situació provenia d’una manca clara d’educació escolar”. El 1900 tingué lloc a Inca una altra xerrada força vehement. “En aquella ocasió es va dirigir directament a les dones presents i les va animar que despertassin, que s’interessassin per una nova visió de la vida i que, en comptes d’ambicionar una reputació distingida, treballassin per assolir una il·lustració adequada”.
L’exconsellera verda Margalida Rosselló Pons se sent orgullosa de ser reneta d’aquesta pionera del feminisme, que morí el 1946, a 75 anys. “Deixà petjada a Inca. Durant la Transició exalumnes seves demanaren que li fessin un homenatge, que no arribà fins al 2009, quan la declararen Filla Adoptiva del municipi. És l’única que ostenta aquest títol honorífic. També té un carrer dedicat. La família sempre hem pensat que aquest reconeixement no es feu abans per ser la mare d’un militar que el 1936 fou assassinat per defensar la República. Ella hagué de patir en silenci la mort del fill. És lamentable que ara el govern del PP, en connivència amb Vox, vulgui derogar la Llei balear de memòria històrica”.
![Severa Pons Ferrer ret homenatge al seu padrí jove, Pere Ferrer Madariaga, el dia de l’acte institucional de reparació de la seva memòria.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 1280 853"%3E%3C/svg%3E)
![Primer acte d'homenatge a Aurora Picornell al cementeri de Porreres el 8 de gener de 1978](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
