Els altres ‘hippies’ de les Balears

PalmaE l moviment hippy esclatà el 1965 a Califòrnia (EUA), en plena guerra del Vietnam. Eren joves que mantenien una visió del món més moderna (hip en anglès) amb lemes com ‘fes l’amor i no la guerra’. Serien batiats com els ‘fills de les flors’ en al·lusió a la seva insígnia pacifista. Es tractava, tanmateix, de fills de famílies benestants que es podien permetre el luxe de viatjar a l’altre cap de món, a llocs on poder viure lliurement.

Una de les destinacions preferides d’aquells privilegiats ‘antisistema’ foren les Pitiüses, que, en l’Espanya franquista de l’època, es presentaven com un oasi de llibertat, amb preus molt assequibles. La població local els coneixeria com a ‘peluts’ pel seu aspecte descuidat. El 1965 el director novaiorquès Edward Mann ja estrenava la pel·lícula Hallucination Generation. El protagonista és un jove de San Francisco que desembarca a Eivissa a la recerca de drogues i sexe. La cinta causà furor al festival de Canes. Amb tot, per culpa de la censura franquista, no s’estrenà al nostre país fins al 1977.

El 1969, en canvi, la dictadura no pogué aturar l’impacte que tingué More, del francosuís Barbet Schroeder. El film narrava la història d’un jove alemany que, a les Pitiüses, descobreix els plaers, però̀ també́ l’infern de les drogues en companyia d’una jove americana. La banda sonora anava a càrrec de Pink Floyd, el mític grup britànic de rock progressiu que des del 1967 era assidu de Formentera. A la portada del disc hi apareixeria el molí d’en Teuet de la Pitiüsa menor, que el 1971 sumaria dos nous homenatges musicals d’artistes residents que també s’imbuïren de l’esperit hippy: Formentera Lady, del grup britànic King Crimson, i Jo, la donya i el gripau, del català Pau Riba. Arran de l’estrena de More es disparà el nombre de turistes alemanys i francesos a les dues illes. La consagració de tota aquella moda al·lucinògena es produiria el 1976 amb la inauguració a Eivissa de la discoteca Amnesia. El seu promotor fou el filòsof madrileny Antonio Escohotado, que el 1983 escriuria Historia general de las drogas.

Nínxol de negoci turístic

Tot i que més reduït, el turisme hippy també va arribar a Mallorca i a Menorca. La seva petjada es pot resseguir en el darrer llibre de l’historiador Tomeu Canyelles titulat Cavalcar l’abisme. La cultura de la droga a les Illes Balears (Lleonard Muntaner Editor). “Entre el 1966 i el 1967 –assegura– Mallorca era considerada, juntament amb Barcelona i Melilla, com a part d’un triangle d’entrada de drogues a Europa, del qual els turistes eren els principals clients. Molts havien patit el trauma de la Segona Guerra Mundial i veieren les drogues com un mitjà d’evasió”.

Llavors hi havia grups com els Beatles i els Rolling Stones que romantitzaven el consum d’unes substàncies psicodèliques, que, tal com indica l’etimologia grega del terme, permetien fer visible (dêlos) l’ànima (psyché). El 31 de març del 1968 el Teatre Balear de Palma ja acollia el I Psychodelic Festival amb grups locals i de la Península. Un any després tindria lloc a Nova York el festival Woodstock, que donà gran projecció internacional al moviment flower power.

Les discoteques del boom turístic no dubtaren a treure profit d’aquells rics ‘peluts’, que tant criticaven o ridiculitzaven la premsa i el cinema amb pel·lícules com Una vez al año ser hippy no hace daño (1968), protagonitzada per Alfredo Landa. El 1968 l’empresari britànic Mike Jeffery obria a Palma la Sgt. Pepper’s. Situada a la plaça Mediterrani, la sala agafava el nom i la iconografia psicodèlica del revolucionari disc dels Beatles aparegut un any abans. S’inaugurà el 15 de juliol amb l’actuació de l’estrella de la guitarra del moment, el nord-americà Jimi Hendrix, de qui Jeffery era mànager. “El 10 d’agost –afirma Canyelles– Sgt. Pepper’s organitzà la primera festa hippy, el ‘Psicodelium Show’. Després, altres locals palmesans també farien el mateix, la qual cosa ajudà a popularitzar entre el públic mallorquí tota l’estètica atribuïda al hippisme: pantalons acampanats, camises de colors estridents, flors, cabells llargs, extravagants penjarolls...”.

“La majoria de drogues que es consumien –ressalta l’investigador– eren variants del cànnabis com la marihuana, l’haixix i el famós ‘chocolate’, que solien dur legionaris destinats a l’Àfrica sense que haguessin de passar per cap control. També circulava l’àcid LSD i, en menor mesura, l’heroïna. Eren unes substàncies totalment desconegudes per a la població local”. Per evitar l’efecte contagi, el 1967 la dictadura franquista creà la Brigada Especial de Estupefacientes.

El microcrosmos de Deià

Els ‘peluts’ acabaren penetrant al cor de la serra de Tramuntana, a Deià, un poblet de pescadors que el 1929 havia descobert l’escriptor britànic Robert Graves. La seva presència, però, incomodà l’autor de La deessa blanca (1948), que curiosament s’havia convertit en el llibre de capçalera del flower power als EUA. El 1969, en una carta, escrigué: “Al fems hippy se li ha dit que abandoni el poble”. El fill petit del savi d’Oxford, Tomás Graves, de 72 anys, rememora aquell ambient a Afinando al alba, la traducció al castellà que acaba d’editar Libros del Kultrum, 21 anys després de la seva publicació en anglès. “La forta emigració que havia patit el poble –diu– havia deixat moltes cases buides, que es llogaven a molt bon preu. Aquí, amb tot, es distingien dues castes de hippies. Hi havia els que vivien de manera molt precària, com a ocupes, a Cala Deià, fent nudisme i robant taronges als horts per sobreviure. Eren els que causaven més rebuig entre els deianencs. Enfront tenien els que no havien de passar gens de pena gràcies als doblers que els enviaven els pares”.

La figura del progenitor de Tomás Graves atrauria fins a Deià una legió de músics, entre ells l’australià Daevid Allen. “El 1966 pujà a una muntanya, on tingué una espècie d’epifania que el dugué a crear una de les bandes més reconegudes de la psicodèlia anglesa: Soft Machine. Ho feu amb l’ajuda dels britànics Kevin Ayers, Mike Ratledge i Robert Wyatt”. Eren moltes les festes que s’organitzaven al poble. “En record especialment una de quan tenia 14 anys. Vaig obrir la gelera i hi vaig trobar haixix dins d’un pot de mantega. Jo mai no vaig tastar cap droga, ni quan vaig ser gran i vaig començar a tocar amb el meu germà Joan amb la Pa Amb Oli Band. Com a fumador passiu que era, ja em ‘col·locava’ amb l’LSD concentrat que es respirava pertot. A Deià aquest àcid entrà molt fort gràcies a un italoamericà anomenat Paul Arnaboldi”.

Joan Bibiloni

El 1968 Allen creà a la seva casa de la zona del Puig The Bananamoon Observatory. Era una comunitat dedicada a cultivar l’esperit, l’art i la música, que posteriorment esdevindria la llavor de la banda experimental Gong. El 1971 l’artista australià es mudaria a una casa del barri del Clot, que habilità com un estudi de gravació des d’on ajudà a enregistrar discs d’amics seus com el català Pau Riba i el valencià Pep Laguarda.

Qui també passà per l’estudi d’Allen va ser el guitarrista manacorí Joan Bibiloni. Avui, a 73 anys, es manté incombustible amb la publicació del seu darrer vinil titulat Les parpelles del cor. “Jo aleshores –afirma– vivia a Llucalcari i solia anar molt a Deià. Els concerts al bar Las Palmeras eren memorables. Allò era una illa dins d’una illa”. El 2013, una de les ànimes d’aquell ambient, el britànic Kevin Ayers, volgué que les seves cendres fossin dipositades al cementeri del seu refugi mediterrani. Descansaria al costat de dos companys de disbauxes: el guitarrista anglès Ollie Halsall (1949-1992) i l’artista judeoalemany Mati Klarwein (1932-2002), el dissenyador de les psicodèliques portades dels discs de Carlos Santana.

Moviment desvirtuat

A part de Deià, les comunes hippies s’estengueren a altres zones de Mallorca relativament aïllades com Cala Mondragó, Cala Figuera i Portopetro (Santanyí), Biniaraix (Sóller), Estellencs i Banyalbufar. Alguns ‘peluts’ hi arribaren procedents d’Eivissa i Formentera, d’on havien estat expulsats a partir del 1968 amb la posada en funcionament del Juzgado Especial de Vagos y Maleantes de Baleares. En un primer moment, la dictadura els havia vist com els perfectes aliats per projectar una imatge de tolerància a l’exterior que permetia atreure més turistes. Aviat, però, passà a considerar-los uns “elements indesitjables” a causa del problema moral que representaven.

L’ona expansiva del flower power també arribà a Menorca, on tingué com a epicentre les antigues necròpolis de Cales Coves. Situades a nou quilòmetres al sud d’Alaior, eren un dels llocs més emblemàtics del passat talaiòtic de l’illa. A la dècada dels 80 s’hi establí una nova generació de hippies nudistes. El 2000 el Consell Insular els desallotjà de les cavitats i en bloquejà l’accés amb planxes metàl·liques. “Avui –lamenta l’historiador Tomeu Canyelles– el neoliberalisme ha convertit un moviment contracultural com el hippisme en un producte més de consum al servei de l’hedonisme”.