Iñaki urdangarin ha tornat a l’escena pública i, tot i estar divorciat ja de la infanta Cristina, encara segueix els passos de qui va ser el seu sogre. Comissionistes tots dos, apartats de la Corona i repudiats socialment (un va pagar amb presó; l’altre, no), han reaparegut amb una estratègia idèntica: la publicació de biografies intranscendents per blanquejar-se i l’absència d’autocrítica. L’excunyat de Felip VI insisteix ara que la seva condemna va ser “desproporcionada” i oblida que va ser ratificada pel Suprem: 5 anys i 8 mesos per delictes provats de prevaricació continuada i malversació, tràfic d’influències, frau a l’Administració i dos delictes fiscals.
L’amnèsia selectiva d’Urdangarin el fa oblidar que va pagar empleats fantasma a través de Nóos, que va facturar al Govern centenars de milers d’euros per consultories que varen resultar fum i que va passar de negar qualsevol supervisió de la Casa Reial a dir que no feia un pas sense la seva supervisió. Llavors, el que ell i el seu soci feien encara es deia consultoria i avui, coaching. De fet, aquest és el futur laboral que s’està forjant. Valor, cal tenir-ne, per contractar els seus serveis. Sigui el que sigui el que vingui.
Va ser tan lamentable com apassionant seguir aquell judici en què la infanta Cristina es va presentar com una dona submisa i preconstitucional que semblava comportar-se com una empleada de llar, pagada, per cert, també amb fons desviats de Nóos.
El coach basc té tot el dret del món a la reinserció, a començar una nova vida i, fins i tot, a l’oblit. Però no a negar uns fets provats. Parlar bé de l’Emèrit, possible referent en els negocis, no és precisament el més assenyat. El morbo a les esferes del cuore rau a saber per què se li va trencar l’amor amb la infanta, generalitats que ha reservat per a la revista Hola!, perquè a cada públic cal donar-li el que demanda. No necessitam llegir les seves memòries per descobrir què hi explica. Coaching de la pitjor estirp. Si és que n’hi ha cap de bona.
A mi l’Urdangarin que m’interessa és el que signava correus com “el Duc Em-Palma-Do”, que es comportava en públic amb aires de rei, que tancava acords amb Jaume Matas a Marivent jugant a pàdel i que balbucejava al judici cada vegada que incorria en una contradicció. El renascut el deix per als lectors del seu llibre. Si en algun moment diu: “em vaig equivocar”, que algú m’avisi. Si no, a les regates amb l’Emèrit.
