Rosa Sureda: “Has de fer moltes hores per ser autònoma i dur una botiga”

ManacorQuan a finals de 2015 Rosa Sureda Jaume va decidir agafar l’antiga botiga de barri, Walt Disney, a la plaça Berard, era novella en l’art de dur una clientela. “Era molt tímida al principi, i passava molta de pena… ara ja no!”. Rebatiada com Botiga Sa Placeta, el present i futur del comerç de proximitat no sembla que tenguin els dies comptats a Sa Torre.

Creu que les botigues de barri encara tenen futur?

Jo crec que sí, que tira-tira se n’aniran posant més i tot; perquè en contra del que passa als hipermercats, aquí hi ha escalfor. Estic molt contenta amb la gent, els estim, t’estimen, t’ajuden, els ajudes tu com pots. La veritat és que disfrut molt d’aquí. Als súpers sempre hi ha la mateixa temperatura, i no te coneixen.

Quan va arribar aquí i com va ser? 

— Fa 10 anys… pel novembre del 2015. Perquè allà on feia feina també va anar malament i clar, la gent se n’anava i jo vaig decidir partir també. Vaig veure que la botiga l’acabaven de deixar i estava buida. Li vaig demanar a la propietària a veure si la podia emprar novament per botiga. I tot d’una ja vaig començar.

Ja hi venia a comprar abans?

— Sí, aquesta botiga es deia Walt Disney. Feia molts d’anys que la varen obrir el pare i la mare de na Magdalena Sansó Melis. Record que aquesta zona ja era botiga i la part del davant era una llibreria amb revistes i coses de papereria: quaderns Rubio, bolis, llàpissos… I la gent venia a comprar molt. Tenien una camilla d’aquí on s’escalfaven els dos vellets… diumenges i tot.

Tenia experiència duent un comerç?

— No gens, gens ni mica. El que passa és que, clar, després de les perles on feia feina, una persona quan ja té cinquanta i pico d’anys, segons a on no l’agafen. I va passar això, que aquí estava buit i vaig dir: “Per què no ho intentes?”. Al principi estava assustada perquè no coneixia res de tot això. M’assustava més la gent que no vendre. Ho vaig passar malament al principi.

Quina relació té amb els clients?

— Amb els veïnats estic contentíssima. Un dia me robaven dues botelles d’oli i van a un parell els hi van sortir darrera. Aquí, de veritat, me sent molt protegida i ja te dic, és superimportant. I res, que sí, que cada vegada n’hi haurà. És evident que la compra grossa la fan a Mercadona. Si a mi m’omplissin dos carros grossos, me buiden la botiga! [riu], que m’aniria bé perquè amb dues hores podria tancar. 

Què és el que més es ven?

— Un poc de fruita, un poc de verdures, sobretot descuits. També paper de vàter, conserves, un poc de pernil, embutits, sobretot, sense importar que se’n duguin el paquet o la peça de formatge sencera. Aigua, begudes fresques… feim entrepans també. I tot el que és de forn. La fruita i la verdura és que proximitat, de coneguts i amics de foravila.

Quin horari fa? És dur aixecar-se prest?

— Faig horari de 5.30 fins les 20.30h, aturant per dinar i els dilluns i divendres capvespres. Me despert ben prest. Has de fer molts de feina per ser autònoma i dur una botiga. A les 5.30h ja me venen els forners, en Biel Papa, que és el primer que ve; després ja en Benyó, en Montserrat, i els pans de Costitx. Una estona més tard kja començ a fer entrepans. O venen a cercar fruita o verdures, o se’n duen un cafè de camí a la feina.

A quines botigues recorda anar de petita?

— Record que al carrer Remei de Fartàritx n’hi havia dues, una a cada cap de cantó. Una era de les sucretes i l’altra no me’n record. Però és que abans dels súpers n’hi havia moltíssimes a totes les barriades.

Els deus conèixer a tots ja en 10 anys…

— A quasi tots. I gent que no coneixia i que vivia en aquest carrer, ara ja els conec. De petita primer vam viure a Fartàritx, després a Santa Catalina fins als 9 anys, i d’ençà que sempre he viscut a Sa Torre, al carrer de Sant Rafel.