Algun home bo: Gerard Maria Thomàs

PalmaEra falangista i va ser oficial del bàndol revoltat a la Guerra Civil. Però també fou un jutge de comportament exemplar, qualificat com “tot un cavaller” per un dels detinguts en una batuda contra l’oposició clandestina i que va ordenar la que, probablement, va ser la primera exhumació d’una víctima del 36 en tot l’Estat. Home d’àmplies inquietuds culturals, creador i primer rector de l’Estudi General Lul·lià, va recuperar els estudis universitaris a les Balears. Recordam Gerard Maria Thomàs, quan fa quaranta anys de la seva mort, l’11 de desembre del 1985.

Gerard Maria Thomàs Sabater va néixer el 1905 a Palma, fill d’un menorquí –Antoni Thomàs, maquinista de la Transmediterrània– i de la manacorina Benvinguda Sabater. Era germà petit del músic i capellà Joan Maria Thomàs. Aquesta és una família ben coneguda en els àmbits de la política, la cultura i la judicatura, on han destacat els fills del magistrat: Antoni Maria –periodista, documentalista i director teatral–, Gerard Maria –fundador de Jutges per la Democràcia–, Joan Maria –historiador– o Margarida ‘Lila’–històrica feminista i parlamentària.

El jove Gerard havia estudiat Dret a la Universitat de Barcelona –aleshores no existien estudis superiors a l’Arxipèlag: s’havien suprimit l’any 1842, i ell contribuiria de manera decisiva a recuperar-los, més d’un segle després– i, com a jutge, el seu primer destí fou la seva ciutat de naixement (1931-1944), seguida de Nules, al País Valencià, i Manacor. L’any 1956 va ascendir al següent grau en l’escalafó judicial –magistrat–, i el 1973 a president de la Sala del Contenciós Administratiu de l’Audiència Territorial. El Tribunal Superior aleshores no existia, es va constituir ja amb l’autonomia.

El 1948 va tenir lloc la gran batuda, amb la caiguda de l’estructura clandestina dels comunistes a Mallorca. Aquí ja ens trobam amb un altre cas d’una nota discordant: un jutge militar, el tinent coronel Torres, que, tot i la seva fama de dur, va prendre la decisió insòlita de processar els policies que havien torturat els detinguts. Sense èxit, per descomptat. Era “bona persona”, segons va dir d’un dels represaliats.

“Un cavaller vilipendiat pels seus”

La causa va passar a la jurisdicció civil i la instrucció va correspondre a Gerard Maria Thomàs. Un dels detinguts, Llorenç Noguera, el va definir com “tot un cavaller”. Si a Noguera se li escapava alguna inconveniència a l’interrogatori, aquell jutge tan peculiar el corregia: “Això no ho diguis”, perquè no ficàs la pota. També va cursar una denúncia pels maltractaments, igualment sense resultats. I va decretar la llibertat provisional per a tots ells. “En Thomàs, després –afegia Noguera– va ser vilipendiat pels seus”, només uns anys més tard.

El jutge Thomàs els va continuar donant una mà quan ja havien quedat en llibertat. José Peralta, que l’havia arribat a amenaçar de mort perquè el seu pare estava molt malalt i a ell encara no li havien pres declaració, va aconseguir feina com a telegrafista. Però li mancava la fitxa del sindicat oficial del règim. Així que va anar a veure el jutge a ca seva i ell li va signar un document que va forçar els funcionaris a regularitzar la seva situació.

Thomàs era, òbviament, del bàndol dels vencedors. Havia fet la guerra amb els graus de brigada, alferes i tinent de complement. El 1949 va accedir a la cúpula local del Moviment, el partit únic del franquisme, com a conseller i, poc després, com a sotscap provincial, és a dir, com a segona autoritat després del governador.

Això no duraria gaire. Thomàs va obrir una investigació sobre “allò d’Artà”, un presumpte cas de corrupció dels seus companys, als quals els va mancar temps per ordir una conxorxa contra aquell entremetedor. La cosa va arribar a tal punt que el governador civil va ordenar a la Policia que el seu ‘segon’ no pogués sortir de l’illa, no fos cas que anàs a Madrid a posar al descobert aquella mangarrufa. El jutge falangista fou destituït fulminantment. Els implicats celebraren a les totes la derrota d’aquell dissident tan perillós.

L’exhumació d’una víctima del 36

Thomàs encara era sotscap del Moviment quan el 1953 va intervenir, a Manacor, en un altre assumpte sorprenent: l’exhumació d’una víctima dels crims del 36, molt probablement, la primera de tot l’Estat. Aquells no eren temps per a la memòria democràtica, ni de bon tros. Gabriela Grimalt, una dona de marcades creences religioses, havia denunciat un veí, Joan Llull, perquè havia ficat el seu ramat a pasturar a les seves terres. Unes setmanes més tard, Grimalt, en companyia de dues dones més, es va topar amb Llull, voluntari falangista, armat, el qual la va retenir mentre deixava marxar les seves companyes. Allò era l’1 de setembre del 1936. No se l’havia tornat a veure des de llavors.

L’acusació contra Joan Llull per, suposadament, fer avortar la seva dona –sembla que era també un maltractador–, va animar Miquel Mesquida, fill de la desapareguda, a denunciar aquell crim de feia disset anys. Allò va conduir a la detenció de Llull, qui, per descomptat, va negar ser-ne el culpable. Però dos testimonis varen relatar com els havia obligat, fusell en mà, a cavar un clot, on varen enterrar el cos de Gabriela Grimalt.

Com a jutge d’instrucció, Thomàs va prendre una decisió històrica: exhumar el cadàver de la dona, allà on l’havien deixat i que un forense n’examinàs les restes. S’al·legaren arguments a favor de Llull, com ara ser falangista. Episodi surrealista d’aquell règim: el mateix jutge va haver de redactar, com a sotscap del Moviment, un document en aquest sentit, amb la informació que proporcionà l’Ajuntament de Manacor. Tanmateix, Llull fou acusat d’assassinat. Però havia passat massa temps i el seu delicte havia prescrit. Thomàs va haver de tancar el cas.

Des de la seva destitució el 1955, Thomàs es va distanciar d’aquell règim del qual ell havia format part. Encara va tractar –sense gaire èxit– de fer servir els seus antics contactes per donar una mà al seu gendre Miquel Rosselló, militant comunista, a qui havien ficat a la presó. Va parlar amb Alejandro Rodríguez de Valcárcel, exgovernador provincial de Balears i aleshores president de les Corts franquistes per aconseguir-li el tercer grau. “Els roigs no tenen privilegis” va ser la resposta.

Un altre tret característic de Gerard Maria Thomàs va ser el seu interès per la cultura. En particular, per personatges com Ramon Llull i Juníper Serra. Fou autor de l’estudi Consideraciones sobre las ideas de unidad y de paz en el pensamiento jurídico de Ramón Llull. També, pel patrimoni històric, com els molins de Mallorca. El 1926, amb només vint-i-un anys, havia estat un dels fundadors de l’Associació Bach per a la música antiga i contemporània, promoguda pel seu germà Joan Maria i que representava un alè d’aire fresc dins l’entorn illenc estantís i acomodatici.

Degué ser per això, i també per la posició que aleshores encara ocupava al partit únic, que es va pensar en ell quan el llavors governador civil, José Manuel Pardo, va posar en marxa el nou Estudi General Lul·lià, el 1951. Gerard Maria Thomàs es va encarregar de redactar-ne els estatuts, modificant l’esborrany inicial, de manera que l’Estudi General no fos tan dependent del Moviment, ni del mateix governador. En contra dels criteris dels qui volien fer d’aquesta entitat una institució netament del règim, es va posar sota l’autoritat de la Universitat de Barcelona, amb un objectiu ben nítid: que a les Illes es tornàs a impartir l’ensenyament superior, com així es va produir.

De la seva condició d’home dialogant n’és bona prova el fet que el governador Pardo confiàs en Thomàs per llimar les asprors amb la Maioricensis Schola Lullisica, una entitat ja existent, a la qual aquella nova criatura ‘lul·liana’ causava una gens dissimulada inquietud. El jutge i rector es va entrevistar diverses vegades amb el seu cap, Francesc Sureda Blanes.

Thomàs va ser el primer rector del nou Estudi General. Va disposar de la col·laboració d’algunes personalitats no gaire entusiastes del règim, com ara l’editor i filòleg Francesc de Borja Moll, a qui l’unia una bona amistat —i lligams familiars, pel matrimoni dels seus respectius fills, Benvinguda Thomàs i Joan Moll. El jutge també va donar cabuda a altres elements considerats manifestament sospitosos pel règim: entre el 1971 i el 1976, l’Obra Cultural Balear, fundada pel mateix Moll, va dur a terme a l’Estudi la major part de les seves activitats.

Gerard Maria Thomàs va morir a Palma l’11 de desembre del 1985. Segons la seva filla Lila Thomàs, havia seguit amb molt d’interès l’evolució política d’aquells darrers anys, amb la Transició i l’arribada de la democràcia: “Era una persona molt dialogant i que escoltava. De mentalitat oberta, que veia la realitat. No era cap nostàlgic del franquisme”. Certament, l’havia conegut bé, des de dedins. I el que hi havia vist ben cert que no havia estat del seu gust.

Informació elaborada a partir de textos de David Ginard, Joan Mas Quetglas, Antoni Tugores i Román Piña Homs, les memòries de Francesc de Borja Moll i Miquel Rosselló i els testimonis de Lila Thomàs i Antoni Maria Thomàs.