Siguem sinceres, no hi ha res millor que el compliment d’una altra dona

PalmaHi ha moltes raons per les quals admir la meva cosina. Tot i ser quatre anys menor que jo, sent que em costaria moltíssim alliçonar-la de res. Se’m cauria la cara de vergonya d’haver d’ensenyar qualsevol cosa a aquest tros de dona. A ella, que a 26 anys té el mateix esperit de supervivència que una mare soltera, divorciada, amb quatre fills. A ella, que pareix que va néixer amb mitja vida viscuda, que l’adultesa li va arribar als 18. “És un miracle que hagi sortit tan bé”, em diu sempre, amb aquest humor negre que li va venir de sèrie amb la cama brasilera que té. I és cert. M’agradaria dir que la defensaria davant de qualsevol cosa i qualsevol persona, però la veritat és que mai m’ha donat l’oportunitat de fer-ho. Ella és llesta, ràpida, viva. La seva vida és un “serial mexicà” –diu també–, però ella corre més que les desgràcies. Potser és per això que ha estat beneïda amb un cosset molt menut, però també una mirada aguda i un seny protector, que fan que gairebé tothom la prengui pel que no és i –de seguida– se n’adoni. De fet, la meva foto preferida del món és una on sortim una devora l’altra –jo, a 10 anys, i ella, a 6–, amb un nivell de desenvolupament físic tan desproporcionat que jo, al seu costat, paresc un gegant, a punt d’esclafar un nan.

Admir la seva autosuficiència. La seva capacitat de gestionar la vida, amb més bastons a les rodes que ajuda, és un misteri per mi. Sent que els seus anys són com els d’un ca, que valen per set. Si no, no m’explic que ella sàpiga molt més de què va aquest món que no jo, amb 30 anys. I, així i tot, mai trob ressentiment en ella. Qualsevol calamitat es resumeix en un “idò no et creuràs el que m’ha passat”. I ja està. Té consciència i memòria, però no recança ni orgull. Sap distanciar-se de qui no li convé, però tampoc es fa mala sang. No té temps per a això. Ella s’estima més dedicar-lo a allò que importa: ser una mestressa de ca seva o partir de festival tres dies. Aquestes són les seves dues personalitats: una padrina de 70 anys, quan convida el seu germà petit per aviciar-lo; i l’adolescent que mai va poder, quan es vesteix més raxeta que Bad Gyal per a un concert. I per això, també, l’admir.

Sigiloses, com una guineu, emmordassam la veu interna de l’altra

No sé si ella ho sap, tot això que pens. I no és just. Ella sempre té paraules bones per mi, paraules que em fan dubtar encara més que jo sigui la cosina gran, paraules d’agraïment i admiració que només la maduresa t’ensenya. Ella no és atenta per educació, ho és per naturalesa, perquè no li ha quedat més remei. Ella és la mostra de per què jo vull l’admiració de les dones, dones com ella. Vull la seva aprovació, exigent, mesurada. I el seu reconeixement, sincer i humil. Com quan, per exemple, la tenc devora i sent els seus ulls escanejant-me, tot just abans de dir-me, molt concentrada: “T’ha quedat molt bé avui la ratlla dels ulls, eh, nina”, sense deixar d’assentir, amb les celles arrufades.

Aquest és el nivell d’admiració al qual aspir, a la de dones com ella, que codifiquen el seu nivell d’exigència en la precisió dels compliments que fan. Totes ho sabem: ens deim les unes a les altres el que no som capaces de dir-nos a nosaltres mateixes. Sense saber-ho, actuam com un mirall. Ens intercanviam els reflexos per veure si trobam alguna part de nosaltres en l’altra. Ens alabam tant com ens esforçam amb nosaltres mateixes, com volent dir, necessitades: “Que bé que ho fas, esper que ho sàpigues”. Feim de fades protectores, ens ficam –sigil·loses i astutes com una guineu– dins el cap de l’altra per emmordassar la seva veu interna.

I, el més important: ho feim tant en públic com en la intimitat. Darrerament, tenc la sensació d’haver creat una caixa de ressonància amb les dones del meu entorn, a on allò que ens preocupa i ens importa sona de cada cop més fort: què passa amb les nostres amigues, perquè estam constantment esgotades, com tornar a gaudir de les petites coses… Veig, escolt o llegesc com citam allò que va dir una per explicar el que ens passa a totes, i com ens recollim les unes a les altres, amplificant exponencialment la nostra veu, fent que el món soni un poc més com nosaltres –com les nostres cançons, el nostre humor, els nostres llibres. I, per un moment, aconseguesc exorcitzar la creença estantissa que només hi havia lloc per a una, que no podia haver-n’hi més d’una fent o dient una mateixa cosa. En realitat, estàvem errades: no és que hi hagi espai per a totes, és que com més siguem –admirant-nos, citant-nos, escoltant-nos– més lloc estarem fent per a totes.