A mi tampoc m’agradava Nadal fins que no vàrem ser un matriarcat

PalmaDesitjava tant tenir una família que es cuidàs. Durant un temps, m’ho vaig pensar, que es cuidava. I jo participava d’aquesta posada en escena. L’horabaixa de la Nit de Nadal, convertia la sala d’estar de cals padrins en una impremta que funcionava a tota màquina. Postals, neules, el menú del sopar… La feina se m’acumulava i jo, la meva petita pròpia cap, m’atabalava tota sola veient com passaven les hores i encara no havia plastificat les felicitacions o la cola que aferrava la purpurina no s’havia eixugat. Sempre he estat una nina ridículament complaent i aplicada, poc transgressora, però molt procrastinadora. Arribava l’hora de seure a taula i jo m’enfadava perquè ningú no s’esperava que jo col·locàs sota el plat de cada un dels comensals tot el material de papereria que havia elaborat, amb dedicatòries personalitzades per a cada un. Fins que me’n vaig cansar, o em vaig fer gran. No sé quina de les dues coses va arribar abans.

Si aconseguesc entrellucar la memòria, puc accedir als fotogrames d’aquells sopars, opulents, escandalosos, estereotipats. “Belén, campanas de Belén” a tot drap, que soni ben fort, tan fort que no sentim els nostres remordiments. I una palangana enorme, directament treta del forn, amb una porcella brillant, fent aparició per la porta de vidre del menjador. La duu un dels meus oncles, irònicament triomfal, i darrere –un poc més avall, més petita– ve la meva padrina, disposada a fer els honors i a reservar-me la coeta de l’animal per mi, que sap que m’agrada, ben cruixent i arrissada. Ella serveix, ningú no l’espera, i a mi m’estranya, perquè mon pare sempre em diu que s’ha d’esperar tothom abans de començar a menjar. Els meus oncles engoleixen, es fan bòfegues de tant que crema el menjar. Quan els plats ja són mig buits la meva padrina seu, beu el tassó d’aigua que el metge li ha recomanat abans de totes les menjades per reduir la fam i atipar-se abans, resa el pare nostre i comença a sopar.

Ho tenim tot: el concert de Raphael de fons, les copes de vi, les de cava, un primer, un segon i tot l’assortiment de torrons, polvorons i bombons del Syp. Però ningú no es demana res. Si de cas, s’escridassen alguna cosa o es fan gracietes. Mai no es tenen converses. El que sí que se sent cada any és un “Estàs amargada” o un “No fumeu a dins, feu el favor, que hi són els nins”. No veuen Nadal com a excusa per estar junts. Estar junts és l’excusa per menjar. Menjar i menjar fins a fer un rot i desbotonar-se el pantaló. Fins a quedar tan plens que no poden remenar-se de la cadira en tot el vespre. I jo, de cada cop més buida. Cada any, més forma i menys contingut. I això que feim el mateix –o més– que a la resta de cases. Les famílies de les meves amigues són més alternatives, i no van de performar tant aquest Nadal d’El Corte Inglés. Al principi, sentia llàstima per elles. I, ara, un poc per mi també. A ca meva ens encomanam al teatre que dura aquests 14 dies. Ens autocomplaem fent allò que creim que fa tothom. Així, ni tan sols nosaltres mateixos sospitarem que alguna cosa falla.

Passa el temps. Em cans i em faig gran. I també torn una amargada. Perquè la decadència és antònim de Nadal i sinònim de la meva família. Perquè són incompatibles, però em decebran per igual. Arrib amb recel a la data. “Hi anam per fer contenta la padrina. Sopam i partim cap a casa”: és el pacte que signam ma mare i jo, cada pic, amb el dit ja posat a l’intèrfon, just abans de picar, fent encara més dramàtica la irreversibilitat de la decisió. Totes dues arribam a la conclusió que no ens agrada Nadal. Metonímia. La part pel tot. Jo encara no sé quina part és la que falla –beure, menjar, els regals, la família, nosaltres–; em resistesc a aïllar la x.

Passa més temps. Em faig més gran i entenc per què era una amargada i perquè ara ja no. Ma mare ens demana a la meva cosina i a mi que ens vestim de vermell per sopar a ca seva la Nit de Nadal. Diu que vol que ens facem totes tres una foto familiar nadalenca. No la reconec. Estic a punt de demanar-li que em mostri un altre pic la cicatriu de la cesària, com quan ho va fer davant la porta d’una discoteca per demostrar que era la meva mare. Fins i tot, duu unes arracades en forma de barrets de papà Noel en miniatura, vermelles i daurades. La meva cosina i jo feim fotos de la taula, que li ha quedat preciosa, tota decorada amb espelmes i branques de pi. Entre totes, tallam el torró, enfornam un formatge camembert amb tomàtigues cirera i, de fons, posam el disc de Rigoberta Bandini. D’una en una, ens acostam a l’arbre de Nadal per deixar-hi els nostres regals, que són molts i petits. Perquè són detalls, coses precises, el que ens fa pensar les unes en les altres. Sopam. La meva cosina ens explica una història que no s’acaba mai, com sempre. Reim. Ma mare diu que ja va gata amb una copa de vi. Així i tot, treim el cava i brindam.