20 coses que he après durant la vintena

PalmaM’acomiad dels vint i encet els trenta. En un parell de dies, se suposa que entraré en la veritable edat adulta, tot i que –a efectes pràctics– l’únic canvi que experimentaré és la pèrdua immediata de tots els descomptes del Carnet Jove. Fa tant de temps que don per fet que som una persona de 30 anys –és el que té fer anys a finals de setembre–, que no tenc la sensació d’estrenar aquesta dècada, sinó d’arribar-hi amb pressa i llevant-me un pes de damunt, com si ja fes tard. Fins ara, em sentia en uns llimbs: ja no estava justificat fer segons quines coses, perquè ja en tenia 29 –sortir de festa un dia qualsevol entre setmana, per exemple–; però tampoc segons quines altres, perquè encara en tenia 29 –decidir quedar a casa un dissabte vespre, per exemple. Els 29 són com de mel i sucre, com un any de subscripció gratuïta a la vintena, és a dir, sense cap benefici. O com un any sabàtic, d’aquells que la gent es pren per reflexionar abans de prendre una decisió. Sols que els 30 no es decideixen (tot i que n’hi ha que, voluntàriament o involuntàriament, acaben quedant atrapats a la vintena per sempre). Els 30 arriben i punt.

Per sort, aquest període de transició que són els 29 m’ha servit per assimilar aquesta dècada, en què he passat de viure amb els meus millors amics a un pis d’estudiants pagat pels meus pares a intentar independitzar-me abans que no se m’espassi l’edat fèrtil. La vintena és un camí de tombs, corbes, cops de volant, avançaments perillosos i alguna punxada. I tot, en un moment en què t’acabes de treure el carnet. Així que, per força, he hagut d’aprendre que:

1. No puc triar la meva família, però sí la relació que hi tenc. La família no és un deute, ni és incondicional, ni és per a sempre. Tenir la mateixa sang no vol dir absolutament res.

2. No he d’agradar-li a tothom. Tampoc puc intentar estar sempre a l’altura per evitar qualsevol retret de qualsevol persona. La gent entén que, a darrera hora, no vulgui quedar perquè estic molt cansada.

3. Intentar controlar-ho tot és esgotador i fa que la vida sigui més tensa i avorrida. És important saber amollar, demanar ajuda i mostrar-se vulnerable.

4.Els còctels poden millorar qualsevol dia de merda, però també fer que m’arruïni. Millor aprendre’ls a fer a casa. Ah! I el secret per a un bon espresso martini és afegir-hi sucre o caramel quan el cafè encara és calent.

5. Passar temps a soles amb nosaltres mateixes hauria de ser un dret i un deure.

6.1. Puc fer amics i amigues a qualsevol edat, però és cert que els de veres es poden comptar amb els dits d’una mà (o, com a molt, d’una mà i mitja). Així que n’hi ha que hauré de deixar anar per fer lloc als nous. 6.2. Les amigues de les amigues també són amigues. 6.3. Les amigues s’han de cuidar com fossin una parella.

7. L’experiència de ser dona en aquesta societat és un repte sufocant i enriquidor. I, amb les eines necessàries, pot ser apassionant.

8. Les coses han de ser fàcils: amb la parella, els amics, la feina, la família. Per a això, cada una de les dues parts ha de posar un 50%.

9. Les metxes rosses estan sobrevalorades. Res no supera la brillantor dels cabells sans.

10. En la vida en parella, gairebé tot és qüestió de cures. I no només a mi m’agrada que em cuidin.

11. És tan important decidir si tindràs fills, o no, com amb qui els tindràs.

12. La relació amb ma mare és una cosa complexa, fascinant i commovedora que mai no deixarà de sorprendre’m. Estic orgullosa de nosaltres.

13. Les padrines no són éssers de llum: idealitzar-les tant no els fa cap bé ni a elles ni a nosaltres.

14. Si hi ha tantes dones agredides sexualment, però tots els homes neguen ser agressors, és que tots ho són en potència?

15. Les parelles perfectes no existeixen. Encara que sigui un clixé, és molt millor aprendre dels errors: cada dificultat superada és una capa de sediment més que s’afegeix als fonaments de la relació, fent-la més forta.

16. Els recursos públics són el millor de viure en aquesta part del planeta. Només el transport públic, la sanitat i els serveis socials ens acostaran a la igualtat de condicions.

17. Mallorca és el lloc on vull viure, encara que no s’hi pugui viure.

18. La skincare, com més bàsica, millor. Els productes de farmàcia no tenen competidor. I prou d’intentar petar-se els grans, si no vols una ferida enorme que després serà una cicatriu que després serà una marca.

19. Cada vegada que un mareig o mal de cap em faci sentir que he de morir és més probable que estigui patint ansietat que no un ictus o un atac de cor.

20.1. Si he de reclamar-li alguna decisió a algú, millor que sigui a mi mateixa: el més intel·ligent és fer les coses perquè, en un determinat moment, ens valen la pena. 20.2. Puc aturar i tornar a començar. Això no vol dir fracassar. El que importa és saber si vull quedar allà on som.