Ramon Llull al servei del nacionalcatolicisme

R amon Llull és el místic eixelebrat de les lletres catalanes. Nascut a Palma el 1232, era fill de repobladors nobles catalans arribats arran de la conquesta de Jaume I. A la trentena, la seva vida frívola i mundana feu un gir de 360 graus després d’escoltar un sermó del bisbe de Mallorca sobre sant Francesc d’Assís. Prèviament presencià cinc aparicions de la imatge de Crist crucificat. Llavors abandonà la dona i els dos fills per dedicar-se en cos i ànima a elaborar la seva famosa Ars, un mètode universal per combatre els ‘errors’ dels infidels i pel qual seria considerat el precursor de la informàtica. Per tenir més aliats en aquesta causa, a Miramar, a la costa de Valldemossa, fundaria una escola missional amb el patrocini del rei Jaume II. També viatjaria arreu d’Europa per captar el suport de papes, monarques i senyors.

Un cop mort el 1315 a 83 anys, el palmesà de seguida rebé culte local com a beat per aclamació popular. No només, però, es convertí en tot un referent religiós, sinó també intel·lectual. El 1483, sota la seva advocació, es creà el primer centre d’ensenyament superior de Mallorca, l’Estudi General Lul·lià, amb seu inicial a l’antic convent jesuïta de Monti-sion. El 1691 la institució es transformà en Universitat Pontifícia, també coneguda com a Universitat Lul·liana –estigué en funcionament fins al 1842.

Va ser a partir de la segona meitat del segle XIX que la figura de Llull es començà a reivindicar com un dels pares de la pàtria. La veu cantant la dugueren els prohoms de la Renaixença, un moviment intel·lectual nascut sota la influència del Romanticisme anglès i alemany. En aquests dos països ja hi havia hagut intents d’homenatjar amb estàtues els seus grans tòtems nacionals del passat. El mateix farien els renaixentistes mallorquins amb el seu beat. Fou l’inici de la secularització de tot un símbol religiós. El 1863 el batle de Palma, Estanislau Lluís Piñano, i l’advocat Antoni Prohens ja plantejaren col·locar una estàtua de Llull al centre de la plaça d’Abastos, l’actual plaça Major, per ser l’indret on es creia que havia nascut. Altres, en canvi, eren més partidaris d’ubicar-la a la plaça de Sant Francesc, al costat de l’església on tenia sepultura. Tanmateix, cap de les dues propostes arribà a prosperar.

Un Llull colossal a Randa

El 1872 l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria comprà la possessió lul·liana de Miramar. El 1880, amb motiu de la commemoració del sisè centenari de la fundació de l’escola missional, encomanà al reputat artista italià Giovanni Doupée una estàtua de marbre del filòsof. La peça fou col·locada dins la coneguda capella del Pont, construïda sobre una penya. El 1975 un llamp va ensorrar part de la construcció i va malmetre les dues mans de l’escultura. De resultes del succés, la peça seria traslladada a la finca de Son Moragues.

Durant aquest temps fracassaren una sèrie de projectes de monuments cívics dedicats a Llull, que només es plasmaren en paper. També n’hi hagué un de religiós ben important que no veié la llum. Fou el que promogueren els franciscans al puig de Randa (Algaida), on el savi rebé la revelació, la famosa ‘il·luminació’, sobre la seva Ars. El cim havia de ser coronat amb una estàtua de dimensions colossals similar a l’estàtua de la Llibertat de Nova York. La idea s’acabaria descartant perquè era del tot inviable logísticament. Amb tot, el 1919 s’aconseguiria aixecar una altra escultura, encara que més petita, a l’entrada del santuari de Cura.

La institució més interessada a honrar la figura del ‘Doctor Il·luminat’ va ser la Societat Arqueològica Lul·liana (SAL), creada el 1880 per iniciativa de Bartomeu Ferrà. La seva primera seu fou el col·legi lul·lià de la Sapiència, que s’aixecà el 1629 a la plaça de sant Jeroni de Palma. El 1888 la SAL feu col·locar una placa sobre el pòrtic de l’actual plaça Major, en la suposada casa natalícia del beat. El 1892 els artistes Llorenç Ferrer i Guillem Galmés esculpiren una estàtua del mallorquí més universal per al claustre de l’Institut Balear, fundat el 1835 a l’antic edifici de l’Estudi General Lul·lià –el 1929 la Sapiència també en tindria una. El 1916 l’escultura formà part de la mudança del centre a una infraestructura educativa que s’inaugurà prop del torrent de la Riera, la coneguda ‘illeta acadèmica’. Llavors es col·locà davant del nou recinte, a la cruïlla entre les actuals avingudes d’Alemanya i de Portugal amb via Roma.

Llull decapitat

El 15 d’abril del 1931, l’endemà de la proclamació de la Segona República, aquesta estàtua aparegué decapitada. “Per a alguns joves republicans incontrolats –assegura l’historiador Gabriel Alomar–, Llull representava l’antic règim, en què la religió i l’església marcaven el poder polític”. El març del 1932, la Federació Balear d’Estudiants Catòlics s’encarregà de sufragar pel seu compte les despeses de restauració de l’escultura. Aquell any es commemorava precisament el setè centenari del naixement del beat. L’obra s’inaugurà al cap de dos mesos amb l’assistència d’estudiants, professors i representants de l’Ajuntament. “Cinc dies després d’aquell acte vandàlic, el claustre de l’Institut Balear ja havia fet una declaració de suport a la República amb l’esperança que defensàs la millora de l’educació i promogués els ideals de la cultura i de la llibertat”.

L’únic membre del claustre que votà en contra d’aquella declaració va ser el catedràtic de Llatí, el prevere Bartomeu Bosch. És la mateixa persona que després del cop d’estat del juliol del 1936 es convertí en director de l’Institut Balear i president dels diferents tribunals de depuració de mestres i professors. A proposta seva, el centre passà a dir-se IES Ramon Llull per fer-ne oblidar els valors liberals dels liceus francesos en què s’inspirà. “Amb el canvi de nom –afirma Alomar– es volgué fer una exaltació de la religió catòlica i destacar Llull com a model per a l’educació i per a la joventut”.

‘Raimundo Lulio’, un patriota espanyol

Acabada la Guerra Civil, la ‘illeta acadèmica’ presidida per l’estàtua de Llull fou el punt neuràlgic dels actes de celebració de la ‘victòria’ el 19 de maig del 1939. “Per davant seu –apunta l’investigador– hi passà la gran desfilada. Al llarg dels anys, al seu voltant, també s’hi convocarien misses, accions de gràcies, processons, resos multitudinaris del rosari...”. El 1967 l’escultura lul·liana seria traslladada a l’interior del pati de l’IES Ramon Llull. Va ser a conseqüència del nou pla urbanístic de Palma que implicà suprimir l’ampli passeig que hi havia enmig de les avingudes i que albergava el conjunt escultòric.

L’historiador Pere Fullana explica l’interès que tingué el franquisme en la figura de Llull: “Fou vist com un gran aliat del nacionalcatolicisme, obviant, evidentment, el seu vessant com a pare del català literari. Persones com l’arquebisbe de Madrid, Leopoldo Eijo Garay (1922-1963), reivindicaren la figura del missioner que durant l’Edat Mitjana es dedicà a convertir els infidels musulmans [hauria viatjat a Bugia, Tunis, Xipre, Jerusalem i fins i tot a Egipte, Etiòpia i Armènia]. El mateix havia fet al segle XVIII el petrer Juníper Serra amb els pobles indígenes de Mèxic i Califòrnia. Per això, ambdós varen ser considerats uns grans patriotes espanyols i formaren part de la biblioteca d’autors cristians del franquisme. Llavors, el nostre beat passà a dir-se ‘Raimundo Lulio’ i moltes de les seves obres es traduïren al castellà”. Mentrestant, el 1957 l’estudiós Friedrich Stegmüller fundà a Fribourg (Alemanya) el Raimundus Lullus Institut, convertit avui en el gran referent mundial de recerca lul·liana.

Des de Mallorca, qui feu una lectura interessada del pensament de Llull va ser el franciscà Pere Joan Cerdà Colom, natural de Bunyola. El 1925 ja havia impulsat a Inca la construcció del Col·legi Beat Ramon Llull, conegut popularment com a Sant Francesc. “El 1937 –apunta Fullana– feu un sermó a Palma en el qual parlava de l’artífex de l’Ars com l’emblema del nou estat catòlic i modèlic que s’havia d’imposar”. Durant el franquisme es continuaren col·locant més estàtues del ‘Doctor Il·luminat’ en altres llocs: la mítica cova de Cura on rebé la ‘il·luminació’ (1943), el monestir de la Real a Palma (1952) –un dels seus centres de formació–, el pati del Seminari Nou al barri del Rafal (1961) i fins i tot alguns espais privats.

El 1967 tingué lloc la inauguració del monument més important, al passeig de Sagrera. Era una iniciativa que a final del segle XIX ja havia impulsat Bartomeu Ferrà i que no havia acabat de prosperar. El batle franquista Màxim Alomar la reactivà i l’encarregà al prestigiós artista d’origen basc Horacio de Eguía, el mateix que el 1965 ja havia erigit la famosa escultura de fra Juníper Serra davant del convent de Sant Francesc. L’obra, feta de bronze i de més de tres mestres d’alçada, s’aixeca sobre un pedestal que conté versicles del beat en català, àrab i llatí, les llengües en què predicà.