Juníper Serra, ‘l’heroi nacional’ que utilitzà Franco per seduir els Estats Units

El Capitoli de Washington és la seu del Congrés dels Estats Units. Des del 1931 el frare petrer Juníper Serra (Miquel Josep de nom de fonts) és l’únic personatge no nord-americà que hi té una estàtua. Forma part d’una col·lecció dedicada al centenar de pares de la pàtria. Juntament amb el polític Ronald Reagan, el mallorquí representa l’estat de Califòrnia. Hi arribà el 1769, a 56 anys, després de dues dècades evangelitzant a Mèxic al servei del rei Carles III. Es trobà amb un territori gairebé inexplorat, on acabaria fundant nou missions. N’hi hagué que foren l’embrió de ciutats com Los Angeles, San Francisco, San Diego i Sacramento.

El pare Serra està enterrat a la localitat de San Carlos, ara Carmel. Hi morí el 1784, a 70 anys, satisfet d’haver escampat la paraula de Déu per aquelles contrades –alguns historiadors insisteixen que fou a costa de vessar molta de sang entre la població local. El 1988 seria beatificat pel papa Joan Pau II i el 2015, canonitzat pel papa Francesc. Aquesta darrera distinció desfermà les ires dels activistes indigenistes, que mutilaren diverses estàtues de l’illenc a Califòrnia amb pintades de “Sant del genocidi”.

El 28 de setembre del 1913, en ocasió del segon centenari del seu naixement, s’aixecà per subscripció popular un monument en record del missioner a la plaça de Petra. Al cap de tres dècades, el franquisme no dubtà a utilitzar-lo per a la seva causa. Així ho assegura la historiadora de l’art Begoña Martínez Rosado, una campanera d’origen peruà que està enllestint una tesi doctoral a la UIB sobre aquest tema: “El pare Serra era un símbol de la grandesa històrica i religiosa d’Espanya que Franco es comprometé a recuperar. D’ençà de la pèrdua el 1898 de les colònies ultramarines de Cuba, Puerto Rico, les Filipines i Guam, el país es trobava immers en una profunda crisi d’identitat estatal”.

Arma contra el comunisme

El 1949, deu anys després de la fi de la Guerra Civil, tingueren lloc ostentoses celebracions amb motiu del segon centenari de la partida del franciscà cap a Mèxic. En destacà la inauguració d’una creu de pedra al santuari de la Mare de Déu de Bonany. Segons la tradició, va ser en aquest punt on el pare Serra va dirigir les seves darreres paraules als petrers abans d’emprendre el viatge en companyia de la seva mà dreta, Francesc Palou, oriünd del mateix poble. Igualment es muntà una cavalcada històrica-al·legòrica per enaltir el llegat colonial espanyol a Amèrica.

En plena Guerra Freda, amb la instrumentalització del soldat de Crist mallorquí, el franquisme també pretengué cercar complicitats amb els EUA. “Era l’única sortida –afirma Martínez– que tenia per posar fi a un aïllament internacional que feia perillar la continuïtat d’un règim asfixiat per una dècada d’autarquia”. Qui s’encarregà de propiciar l’entesa va ser Dina Moore Bowden, una californiana resident a l’illa que s’havia convertit en una gran divulgadora de la figura del pare Serra. El novembre del 1952 organitzà, a la Casa Americana de Madrid, una exposició del missioner amb l’assistència d’autoritats d’ambdós països. “El petrer –ressalta la historiadora– permeté a Franco projectar una imatge d’Espanya com a protagonista de la configuració mundial. A més, representava la defensa de la cristiandat com a valor occidental i una arma espiritual enfront del comunisme”.

El 26 de setembre del 1953 ja se signaven els coneguts Pactes de Madrid. El flamant president nord-americà Dwigth D. Eisenhower s’avingué bé a legitimar la dictadura franquista. Es comprometé a ajudar-la econòmicament i militarment a canvi de poder bastir en el seu territori, d’un gran valor estratègic, una bona xarxa militar. D’aquesta època és la base nord-americana al Puig Major, que seria inaugurada el 1960. Aquella ajuda responia a una “causa de força major”: tenir un aliat, encara que fos feixista, que vigilàs qualsevol “amenaça soviètica” a la Mediterrània occidental. El 1955, amb el suport de ‘l’amic americà’, Espanya aconseguia ingressar a l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i el 1958, a l’FMI (Fons Monetari Internacional) i al Banc Mundial. Tot plegat suposà la concessió de suculents préstecs que, amb el Pla d’estabilització econòmica del 1959, feren possible el que es coneixeria com a “miracle econòmic espanyol”, amb el turisme com a vaixell insígnia.

“Visit Petra”

El maig del 1957 la revista National Geographic ja publicava un reportatge totalment propagandístic, titulat ‘The Balearics are Booming’. Destacava la vida barata a l’Arxipèlag, sense, però, fer cap menció al règim autoritari que el sostenia. El 1959, coincidint amb l’aniversari de la fundació de la ciutat de San Francisco, el bisbe de Mallorca, Jesús Enciso Viana, fundà l’Instituto Junípero Serra. L’objectiu era enviar a Amèrica sacerdots que continuassin amb la tasca evangelitzadora del franciscà. El juliol d’aquell any també s’inaugurà a Petra un museu dedicat a la seva figura, obra de l’arquitecte Gabriel Alomar. Fou a instàncies de l’Associació d’Amics de Fra Juníper Serra, fundada el 1955. Llavors, s’elaboraren cartells promocionals als EUA que deien: “Visit Petra (Mallorca). Birthplace of fray Junípero Serra, the founder of California”.

El 21 de desembre del 1959, sis anys després dels Pactes de Madrid, Franco rebia a Madrid Eisenhower. 50.000 persones l’aclamaren a l’aeroport. Aquella va ser la millor campanya propagandística de la dictadura. La imatge sorprenia tenint en compte que el mandatari nord-americà era l’heroi de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, en la qual el dictador espanyol havia fet costat a Hitler. El 1960 ambdós països tornaren a exhibir bona sintonia. “El 12 d’octubre, el Dia de la hispanitat –apunta Martínez–, el ministre d’Afers Exteriors, Fernando María Castiella, i l’ambaixador dels EUA, Mr. Lodge, dipositaren una corona de flors al monument del pare Serra a la seva vila natal”.

‘Forjador de América’

El 1963 es dugueren a terme a Mallorca els actes commemoratius del 250è aniversari del petrer. “L’efemèride –assegura la investigadora– coincidí amb la celebració a Palma dels Festivales de España, que, a més de promoure la cohesió estatal, cercaven atreure turistes i projectar una imatge positiva a l’exterior d’una dictadura que continuava matant presos polítics com Julián Grimau”. El NO-DO, el noticiari propagandístic del règim, s’encarregà d’immortalitzar-ho tot sota l’atenta supervisió del ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga. “Un dels moments més significatius dels actes va ser la visita del president del Tribunal Suprem dels Estats Units, Mr. Earl Warren, al nou Palau de Justícia de Palma. Va ser rebut pel seu homòleg Ruiz Jarbo, que va destacar la identificació entre els ideals de Justícia dels EUA i Espanya, basats en el cristianisme i la pau”.

El 1964, l’any de la campanya XXV Años de Paz per celebrar els 25 anys de la fi de la Guerra Civil, a Nova York s’inaugurà una Exposició Universal. Els mitjans de comunicació destacaren el pavelló espanyol. Estava presidit per una estàtua del pare Serra, que connectava amb la història americana. “Un any abans es feren segells amb la imatge del mallorquí. Formava part d’una col·lecció titulada Forjadores de América, que inclogué altres ‘herois nacionals’, com l’extremeny Vasco Núñez de Balboa, el primer europeu a arribar a les costes del Pacífic”.

Vol Nova York-Palma

El 1965 el pare Serra ja disposà d’una estàtua pròpia a Palma. Fou una altra de les iniciatives de la californiana, mallorquina d’adopció, Dina Moore Bowden. L’encàrrec va anar a parar al famós artista d’origen basc Horacio de Eguía. Els doblers sortiren d’una campanya de captació de donacions engegada pel diari falangista Baleares. El resultat fou una peça de bronze de tres metres amb el missioner alçant una creu i amb un nin indi al costat. Inicialment s’havia de col·locar davant la catedral, a imitació de la colossal estàtua de Cristòfol Colom que des del 1888, arran de l’Exposició Universal, presidia el port de Barcelona. Finalment, però, s’ubicà davant del convent de Sant Francesc de Ciutat, on el petrer s’havia format de jovenet.

Ben aviat l’estàtua de Palma i el museu del pare Serra al seu poble natal es convertirien en un punt de peregrinació important per als visitants més devots. Als voltants de la carretera de Petra es posaren cartells amb la imatge del franciscà que indicaven la direcció a seguir. Avui, en plena globalització, Mallorca ja no necessita cap ‘heroi nacional’ per ser promocionada a la superpotència mundial. El juny del 2022, a instàncies del Consell Insular, en mans dels socialistes, s’obrí un vol directe Nova York-Palma, la qual cosa ha tingut com a conseqüència el desembarcament d’immobiliàries nord-americanes. El 2024, segons dades de Turespaña, arribaren a les Balears prop de 279.000 viatgers provinents dels EUA.

L’‘amic americà’, el gran inversor

L’investigador inquer Joan Buades ha estudiat la influència dels Estats Units en la creació de la indústria turística al nostre arxipèlag. En parla al llibre On brilla el sol. Turisme a les Balears abans del ‘boom’ (2002). Buades situa la relació entre ambdós països abans dels pactes de Madrid del 1953. Ja el 1950, en plena Guerra Freda i amb el president Truman a la Casa Blanca, hi ha constància de visites de la Sisena Flota al port de Palma. “Mallorca –assegura– va començar a ser un balneari turístic molt preuat per a la soldadesca nord-americana en moments decisius per decantar l’opinió de Washington en favor de Franco”.

L’interès per atreure la simpatia de l’‘amic americà’ s’escenificà el 1956, un any després de l’admissió de l’Espanya franquista a l’ONU. El juliol, el vicepresident d’Eisenhower, Richard Nixon, feu escala a Mallorca en el seu viatge de retorn de Turquia a Washington. Era el viatge de més alt nivell fet per un mandatari nord-americà a Espanya en dècades. Nixon només passà un dia a l’illa. En un xalet d’Illetes (Calvià) dinà amb el ministre d’Afers Exteriors de Franco, Alberto Martín Artajo. “Aquell estiu –apunta Buades– s’esperava que hi hagués un boom del turisme nord-americà a Europa i fossin ‘més d’un milió de turistes’. Hi havia qui parlava d’un ‘pla Marshall turístic’ de 500 milions de dòlars. Espanya posava Mallorca com a esca per pescar un bon tros d’aquest preuat botí”.

El maig del 1960 ja aterrava a Mallorca Paul F. Craig, tècnic del Banc Mundial. Ho feu convidat per Joan Nigorra, del Banc de Crèdit Balear i conseller delegat d’IMISA, la seva filial immobiliària. Els fruits d’aquella reunió arribaren el 1968. Un crèdit de 238 milions de pessetes permetia inaugurar la primera autopista de l’illa, la de l’aeroport de Son Sant Joan. Aquell projecte va ser un dels tres aprovats en el primer paquet de subvencions per al Pla de carreteres del Banc Mundial al règim de Franco. Els altres dos varen ser les autopistes Madrid-Alacant-Barcelona i Oviedo-Figaredo.

“A redós d’aquests contactes –afirma l’investigador– la inversió de capitals nord-americans a Mallorca era constant”. El 1963 es creà la delegació a les Balears del Consolat General dels Estats Units de Barcelona. Fins al 2007 el seu representant va ser Bartomeu Bestard Bonet. A l’època, va ser l’únic agent consular dels EUA no natiu. Bestard era fill del director de la sucursal del Banc d’Espanya a Palma. Exercia de delegat a l’Arxipèlag de Tetracero, una transnacional de formigó d’origen peninsular. El 1964, a totes les Illes ja hi havia prop de 1.500 residents nord-americans. El 1961 dos d’ells, antics pilots en la segona guerra xinesa i japonesa (1937-1945), havien fet una forta inversió en la inauguració de l’hotel Son Vida de Palma, que es convertiria en la nova meca del glamur a la Mediterrània.