Què ens diu el llenguatge quan no segueix el camí previst?

PalmaCom s’organitza el llenguatge al cervell humà? Què fa possible que una criatura adquireixi una llengua en pocs anys, que aquesta capacitat es mantingui al llarg de la vida o que, després d’una lesió, el sistema trobi maneres de reorganitzar-se? Aquestes preguntes, que fa molts anys que lingüistes, psicòlegs, metges i neurocientífics intenten resoldre, no són només pròpies de l’àmbit acadèmic: interpel·len qualsevol persona interessada a entendre com funciona una de les capacitats més bàsiques i, alhora, més complexes de l’espècie humana.

Quan pensam en el llenguatge, sovint ho feim a partir d’una imatge força definida: parlants que adquireixen la llengua sense dificultats aparents, que la fan servir amb fluïdesa i que mantenen aquesta competència al llarg del temps. Aquesta imatge ha estat el punt de partida de bona part de la recerca lingüística, psicològica i neurocientífica, i ha permès construir models sòlids sobre l’organització del llenguatge i la seva relació amb el cervell. Ara bé, aquest perfil no recull tota la diversitat de trajectòries possibles.

Quan el desenvolupament lingüístic no segueix el recorregut esperat, quan alguns components del sistema avancen de manera desigual o quan el llenguatge s’ha de reorganitzar després d’una alteració neurològica, emergeixen dades que obliguen a ajustar moltes d’aquestes hipòtesis. Analitzar aquests perfils permet entendre millor com funciona el llenguatge, perquè fa visibles aspectes del sistema que en contextos més habituals tendeixen a passar desapercebuts.

Lingüística clínica

Fa uns mesos, en aquest mateix diari, Lluís Barceló reflexionava sobre la presència creixent de la lingüística en l’àmbit de la salut i sobre el paper que poden tenir els lingüistes en equips interdisciplinaris. Aquella reflexió apuntava cap al fet que el contacte amb la clínica incideix directament en la manera de pensar el llenguatge i de formular preguntes sobre com funciona, la qual cosa és, precisament, l’àmbit d’estudi de la lingüística clínica.

Aquesta disciplina utilitza les eines de la lingüística teòrica i descriptiva per analitzar el llenguatge de parlants amb perfils molt diversos: infants amb trastorns del desenvolupament del llenguatge, persones amb trastorn de l’espectre autista o amb síndromes genètiques com la de Down, la de Williams o la de Prader-Willi, adults amb afàsies després d’un ictus o amb malalties neurodegeneratives com l’Alzheimer o el Parkinson. L’objectiu no és establir diagnòstics (tasca que correspon a altres professionals), sinó descriure amb precisió com funciona el sistema lingüístic en cadascun d’aquests contextos.

Aquesta mirada parteix de la idea que el llenguatge no és una capacitat uniforme. En parlants considerats típics, la coordinació entre fonologia, morfologia, sintaxi, semàntica i pragmàtica sol passar desapercebuda. En canvi, en perfils clínics, es poden fer visibles certes dissociacions que aporten informació rellevant sobre l’organització interna del sistema lingüístic.

El passat 3 de febrer, la Universitat de les Illes Balears va acollir un seminari internacional de lingüística clínica que va oferir una panoràmica d’aquest enfocament. Les recerques presentades partien de dades empíriques diverses (produccions orals espontànies, narracions, tasques de comprensió i producció o proves experimentals dissenyades per a poblacions específiques) i abordaven qüestions molt variades, sempre a partir de l’anàlisi detallada de la comprensió, el processament i l’ús real del llenguatge.

Una de les preguntes que va aparèixer de manera recurrent va ser fins a quin punt les particularitats gramaticals observades en certs trastorns reflecteixen un desenvolupament més lent respecte a les trajectòries habituals o responen a una organització qualitativament diferent del sistema. Les dades comparatives indiquen que aquesta distinció no sempre és clara i que, sovint, cal parlar de trajectòries amb regularitats pròpies.

En aquesta línia, diversos treballs varen mostrar el valor de les comparacions transversals entre perfils clínics diferents. Així, analitzar com comprenen i produeixen el llenguatge persones amb perfils diversos (trastorn de l’espectre autista, síndrome de Williams, trastorn del desenvolupament del llenguatge, síndrome de Down o síndrome de Prader-Willi, entre d’altres) permet detectar patrons que no emergeixen quan cada grup s’estudia de manera aïllada. De la mateixa manera, el contrast entre llengües tipològicament diferents, com l’anglès, el basc, el francès, el neerlandès, el català o el serbocroat, ajuda a distingir què depèn de les propietats de cada llengua i què sembla respondre a mecanismes més generals.

Bilingüisme

El seminari també va dedicar una atenció especial al bilingüisme, tant en poblacions considerades típiques com en parlants amb trastorns del llenguatge o del desenvolupament. En contextos com el català, el canadenc o el basc, en què el contacte entre llengües forma part de la vida quotidiana, aquesta qüestió és especialment rellevant. Les dades presentades mostren, un cop més, que l’exposició a més d’una llengua no implica necessàriament dificultats afegides ni introdueix interferències sistemàtiques en el desenvolupament lingüístic. Així, doncs, pràctiques habituals com la de privar alguns infants de l’accés a certes llengües no tenen cap mena de sentit.

Altres aportacions varen ampliar el focus cap a etapes de la vida menys tractades, com l’edat adulta o la vellesa. L’estudi del llenguatge en malalties neurodegeneratives mostra que les alteracions comunicatives poden anar més enllà de problemes motors o de memòria i afectar, també, aspectes de la pragmàtica i del discurs.

Finalment, la recerca en lingüística clínica convida a revisar el vocabulari amb què descrivim els perfils lingüístics. Termes com ‘dèficit’, ‘preservació’ o ‘afectació’ sovint són esbiaixats o simplifiquen realitats complexes de manera inadequada. Així, les dades mostren sistemes lingüístics amb estructura, regularitats internes i capacitat d’adaptació, encara que segueixin trajectòries diferents de les més freqüents.

En definitiva, observar el llenguatge des d’aquests perfils permet ampliar el camp d’anàlisi i entendre millor com funciona el llenguatge en general, tant quan s’ajusta als patrons esperats com quan se’n desvia. Al cap i a la fi, en tots els casos continua sent un sistema organitzat i dinàmic, estretament vinculat a la manera com els humans interactuam amb el món i amb els altres.