Els lingüistes de la salut

Palma“Quines sortides té estudiar Lingüística?”. Aquesta és la pregunta més comuna que ens fan els pares, germans i amics, quan declaram, amb l’alegria d’haver superat la Selectivitat i la llum als ulls de la joventut, que volem fer aquests estudis. Això també val per a qualsevulla de les filologies. Sempre se sol pensar en la docència (és la sortida majoritària, no ens enganem), però trobarem filòlegs i lingüistes a llibreries, a editorials, a biblioteques, a serveis de correcció lingüística de moltes entitats públiques i privades, sense oblidar la ràdio o la televisió. Molta gent sol pensar: “És clar, és una persona de lletres”.

Parlem d’una sortida que emergeix i que d’uns anys ençà va guanyant cada vegada més força: la lingüística clínica. Semblava que aquest substantiu i aquest adjectiu no es podien ajuntar, però sí, i de fet fa més anys que no ens pensam que un grupet de lingüistes es dedica a estudiar el llenguatge des de la perspectiva clínica. És a dir, què passa quan un factor clínic afecta el llenguatge d’una persona. És ver que inicialment aquests estudis foren impulsats per psiquiatres i psicòlegs, però la frontera esdevé difusa entre la lingüística i la psicologia i en aquests darrers anys es veuen més i més persones formades en lingüística general o en una filologia concreta que es dediquen a aquest àmbit.

Àrea de Broca

El s. XIX, el metge Paul Broca va detectar una àrea relacionada amb el llenguatge, precisament perquè un pacient seu la tenia afectada i la seva capacitat del llenguatge estava malmesa. Avui dia la coneixem com l’àrea de Broca i es relaciona –entre altres coses–, amb la capacitat del parlant d’estructurar allò que diu. A la mateixa època el psiquiatre Carl Wernicke localitzà una àrea que es relacionava amb la comprensió de les paraules (i sí, avui dia la coneixem com l’àrea de Wernicke). Aquests foren dos dels pilars principals que han fet que la lingüística es faci preguntes com les següents: a quines regions del nostre cervell es troba el llenguatge? A banda d’aquestes àrees, n’hi ha més? Com es relacionen, com treballen les unes amb les altres?

Havien de passar encara molts d’anys fins que es tingués accés a les modernes tècniques de neuroimatge que de vegades es veuen a la televisió, sigui a pel·lícules, a sèries o a documentals. Però això no va ser un impediment per continuar investigant com era que el llenguatge es desenvolupava al cervell dels infants, d’una manera tan extraordinàriament ràpida; molts de pares comentaven que “d’un dia per l’altre” el seu infant ja deia paraules i, de cop en sec, oracions, gairebé sense que se n’haguessin temut. D’altres lingüistes, seguint el camí iniciat pels doctors Broca i Wernicke, estaven interessats en quins aspectes del llenguatge es veuen afectats amb l’edat, o quins es veuen afectats quan la persona pateix un ictus. Els lingüistes no són (la majoria) experts en biologia ni en física o en anatomia. Però poden ser molt precisos quan veuen com s’expressa una persona. Per exemple, hi ha casos en què la persona, després d’un ictus, entén què diu la gent, però quan vol parlar ho fa de manera desordenada; n’hi ha que ho fan de manera desordenada, però trien les paraules equivocades. D’altres s’equivoquen amb els sons de les paraules. D’altres diuen paraules, però no de totes les classes. S’ha detectat que hi ha paraules que funcionen com enllaços, les quals ajunten altres mots i fan que l’oració estigui ben formada. Però certes patologies poden afectar justament aquests mots.

David Crystal publicà un dels llibres més influents sobre aquesta àrea de recerca. I, a més a més, el títol posà nom a l’àrea: Clinical Linguistics. Avui dia la lingüística clínica està agafant molta força com a línia d’investigació per diversos motius. Els lingüistes es demanen com funciona el llenguatge, i durant segles han descrit cents de llengües diferents. Però ara la nostra societat té accés al funcionament del cervell i és per això que es formen equips interdisciplinaris: neuropsicòlegs amb lingüistes, amb psiquiatres, amb genetistes i biòlegs. S’ha abandonat aquell prejudici sobre si una persona és ‘de lletres’ o ‘de ciències’. Aquesta divisió artificial de les persones s’ha esvaït i podem trobar persones de diferents àmbits investigant com certes patologies afecten el llenguatge. Per exemple, Antonio Benítez Burraco, genetista, ha estudiat també sobre lingüística i avui investiga –entre moltes altres coses– els gens que es relacionen amb el llenguatge. En la mateixa línia, d’altres s’interessen en com determinades alteracions genètiques afecten uns aspectes específics del llenguatge. El psicòleg Albert Costa –que desgraciadament ens deixà massa prest, el 2018– va realitzar una tasca de recerca impressionant sobre com funciona el llenguatge en el cervell de persones bilingües.

Lingüística clínica

Avui dia es poden trobar programes d’estudi de grau que inclouen assignatures com psicolingüística, neurolingüística o biolingüística. Existeixen arreu d’Europa màsters d’especialització en lingüística clínica.

La lingüística clínica ha esdevingut un punt de trobada de moltes d’àrees de la ciència, en el qual cada vegada més participen persones que s’han format inicialment en lingüística general o en una filologia concreta. Aprofundir en com és afectat el llenguatge en una determinada situació clínica pot ajudar després altres especialistes a produir materials de suport docent més especialitzats. O pot ajudar un neuròleg a entendre millor què està passant al cervell del seu pacient.

Mai no sabem on ens durà la vida. La majoria de filòlegs i lingüistes que avui investiguen en l’àmbit clínic no s’ho pensaven gens ni mica, quan just començaven els seus estudis. Per tot això, sembla convenient arraconar les etiquetes ‘de lletres’ i ‘de ciències’ i obrir la ment cap a nous horitzons en els quals el treball multidisciplinari sigui d’allò més normal.