Déu parla català?

PalmaParla Déu en català? Sens dubte, per als creients, ja que és omnipotent. Ara bé, al llarg de segles, l’Església catòlica es va expressar, al seu cerimonial, en llatí –la llengua de l’imperi romà, que llançava els primers cristians a les feres del circ: paradoxes de la vida. No va ser fins als anys seixanta del segle passat que el Concili Vaticà II va establir que les misses es farien en ‘llengua vernacla’: ara fa sis decennis, l’Església de les Illes vivia una encesa controvèrsia sobre quina havia de ser aquella llengua.

Que la vernacla era el català ho havia tingut claríssim el catolicisme illenc pràcticament des de la conquesta medieval. Ni tan sols el creixent centralisme de l’Estat el va fer canviar de posició. El molt liberal bisbe de Mallorca Bernat Nadal va fer publicar el 1801 el catecisme en català. El bisbe Pere Joan Campins va crear al seminari una càtedra de Llengua i literatura mallorquines. El bisbe Josep Miralles, tot i el seu suport al cop d’estat del 36, ja havia posat peu en paret amb les ànsies castellanitzadores de Primo de Rivera i, en el primer franquisme, va defensar la predicació en català i va publicar una darrera edició del catecisme en la mateixa llengua, el 1937.

Ara bé, des de llavors havien passat vint-i-cinc anys de dictadura franquista –de pau, com proclamava el règim; sí, la dels cementeris– i una part de l’Església de les Illes, i també una part de la societat, entenien el castellà com la llengua de prestigi i de cultura. No tota, és clar: a Lluc, talment com si fos l’aldea d’Astèrix, el religiós Pere Riutort promovia llibres de text en català normatiu, va dur-hi exemplars de la revista Cavall Fort des de Barcelona i, en traslladar-se al País Valencià, continuaria la seva tasca en favor de la presència del català a l’àmbit eclesiàstic.

El 1961 era bisbe de Mallorca el basc Jesús Enciso. Persona que, per tant, tenia una certa idea de què era allò d’una llengua autòctona. Va donar instruccions de traduir al català el catecisme comú per a tot l’Estat i que s’ensenyassin les oracions als nins en la mateixa llengua. Però es va trobar amb l’oposició dels catequistes mateixos, que continuaren fent servir el castellà. Sobretot, les monges, “els pitjors enemics del mallorquí”, segons confessà Enciso al lingüista Francesc de Borja Moll.

El dia de la ignomínia

El detonant perquè tot allò s’agitàs va venir des de Roma, fins aleshores inamovible i bona aliada de Franco. Amb aquella expressió seva d’“obrir les finestres”, el papa Joan XXIII va convocar un concili, el Vaticà II, que, del 1962 al 1965, va representar un gir copernicà en les posicions de l’Església. També en qüestió idiomàtica: un document conciliar del 1963 introduïa “la llengua vernacla tant en la missa com en l’administració dels sagraments”. Es va establir el març del 1965 com a data per a la posada en marxa d’aquesta novetat.

Ara bé, quina era, la ‘llengua vernacla’ que s’havia de fer servir, d’aquest moment en endavant, a les esglésies de les Illes? La resposta semblava evident: el català, el que es parlava de feia més de set segles. No era tan senzill. Arran del boom turístic, l’Arxipèlag disposava ja d’una comunitat més que significativa de castellanoparlants. El castellà era l’idioma del règim, de l’escola, de l’Administració, dels mitjans de comunicació. Parlar català als nouvinguts semblava de mala educació –sí, fins als nostres dies. El castellà, aquest era l’argument irrefutable, l’entenia tothom.

Per poder fer la litúrgia en català, el que es necessitava eren els textos corresponents, traduïts a la llengua pròpia i a les varietats illenques. L’Obra Cultural Balear, acabada de crear el 1962, es va oferir a pagar les despeses que aquelles edicions poguessin suposar. El bisbe Enciso va encarregar al vicari general, Francesc Payeras, que es formàs una comissió amb aquest objectiu.

Mentre s’apropava la data prevista per a la introducció del ‘vernacle’, Jesús Enciso va deixar aquest món, el setembre del 1964. I, molt en consonància amb la lentitud característica mallorquina, aquella feina suposadament encarregada no semblava avançar gaire. El capellà Pere Joan Llabrés, home compromès amb la llengua, es va adreçar fins i tot a Roma; on li varen respondre, lògicament, que era al bisbe de cada diòcesi a qui pertocava d’aprovar els textos corresponents. El problema era que a Mallorca no n’hi havia, de bisbe, perquè no se n’havia designat un de nou per cobrir la vacant d’Enciso.

El que arribava de l’administració de la diòcesi, en aquell interregne, no resultava gens tranquil·litzador. El tècnic de litúrgia va declarar al diari Baleares que, donades les “grans dificultats” per disposar dels textos en català, es faria servir el castellà. Francesc de Borja Moll –hereu de la tasca d’un altre capellà, Antoni Maria Alcover, aquest inequívocament compromès amb el català– va expressar la seva protesta al vicari general. I aquest li va retreure d’instigar l’allau de cartes de desacord que arribaren al palau del bisbe –la qual cosa, a més, no era certa.

Semblant situació es va produir a Menorca. Hi destacava Josep Salord, capellà, a més d’historiador i lingüista, per la defensa de la litúrgia en català als seus articles. Això li havia de valer una bona estirada d’orelles per part del bisbe Bartomeu Pascual.

Mentrestant, va arribar la data assenyalada i el clergat illenc va donar per bona alguna cosa tan surrealista com que la llengua ‘vernacla’ era el castellà. Diumenge 7 de març del 1965, en allò que el capellà Miquel Julià va qualificar de dia d’“ignomínia”, la pràctica totalitat de les parròquies mallorquines oficiaren la missa en la “llengua de l’Imperi”.

La declaració dels bisbes del 1975

Aquell mateix març del 1965 va arribar un nou bisbe, l’andalús Rafael Álvarez Lara, qui es va trobar amb aquella controvèrsia que, molt probablement, no devia entendre en absolut: “Un sant home a qui la mitra li venia gran”, en paraules de Moll. Ja abans de prendre’n possessió, l’Obra Cultural li havia fet arribar la seva sol·licitud que la litúrgia fos en català. Ell ja havia anunciat que la seva intenció era d’aprendre la llengua pròpia. Però el sector immobilista li assegurava que no n’hi havia cap, de problema, en qüestió idiomàtica.

Començava el 1966 –ara d’això fa seixanta anys– quan Miquel Julià va demanar, un pic més, què s’havia fet d’aquella famosa comissió que, suposadament, havia de redactar els textos per a la litúrgia en català. Només feia uns mesos que Moll mateix havia participat en un congrés litúrgic a Montserrat, on havia proposat uns criteris per a l’adaptació dels textos de Catalunya a les modalitats illenques.

Allò podia ser un començament i, en efecte, el palau episcopal de Palma va acollir una reunió a la qual participaren tant Moll com Pere Joan Llabrés i el prestigiós lingüista Antoni Badia i Margarit, qui ja havia col·laborat a Catalunya en els nous textos litúrgics. Aquell 1966 es va designar una nova comissió, de la qual formaven part Llabrés i Moll, a més de menorquins i eivissencs que s’hi afegiren. Aquesta vegada sí que anaren per feina: el desembre següent es publicava l’ordinari de la missa, és a dir, les oracions que la integren, en la llengua pròpia de les Illes.

La posició de l’Església de l’Arxipèlag quedaria expressada de manera meridiànament nítida amb la declaració del juny del 1975 –amb Franco encara viu– de Teodor Úbeda, nou bisbe de Mallorca i administrador de la diòcesi d’Eivissa, i de Miquel Moncadas, bisbe de Menorca, on qualificaven la llengua pròpia com a “veu normal de la cultura de tot un poble” i afirmaven que “apreciar, promoure i difondre l’ús de la nostra llengua” era responsabilitat de tots els cristians de les Illes. Ara quedava clar que sí: que Déu parla català.

Informació elaborada a partir de textos de Miquel Julià, Pere Joan Llabrés, Antoni Janer Torrens, Josep Amengual i Pere Fullana, Antoni I. Alomar, Gabriel Seguí i Trobat i Climent Garau, les memòries de Francesc de Borja Moll i Antoni Serra i el volum col·lectiu El mallorquinisme polític (1936-2024).