Qui ha pagat els béns de l’Església?

PalmaFa uns dies que un jutjat de Palma va donar la raó a les monges de Sant Jeroni sobre la propietat del seu convent, i no al Bisbat, que l’havia immatriculat -és a dir, l’havia posat a nom seu. Però, de fet, les despeses de l’Església catòlica, qui les va pagar, des de la conquesta del segle XIII fins a la implantació de l’Estat liberal el XIX, foren tots els illencs a través del delme –és a dir, la desena part dels seus ingressos– i d’altres aportacions, ben igual que a la resta de l’Europa catòlica. I fou gràcies al que ara coneixem com a ajuntaments que es construïren i es mantingueren els temples.

Els historiadors de l’Església Pere Xamena i Francesc Riera expliquen que aquesta pràctica del delme, “un antic costum que es convertí en llei”, la concediren els papes als reis de la Corona d’Aragó per a les terres que conquistassin, sempre que aportassin a les esglésies “els béns necessaris per a llur subsistència”. Així s’hi comprometeren Jaume I i els seus nobles, en partir cap a Mallorca, però “quan vingué l’hora del repartiment, ni el rei ni els magnats compliren allò que havien acordat”.

Aquesta se la va guardar el papa –Gregori IX– i, quan el Conqueridor, el 1230 –l’any següent a la presa de Mallorca–, li demanà que confirmàs el seu candidat per a bisbe de la diòcesi restablerta, el pontífex –narren Xamena i Riera– li va recordar que el Bisbat “era necessari dotar-lo dignament”. Així que el monarca s’hi va haver d’avenir i va assignar al nou bisbe “i als seus successors el delme de les terres que en el repartiment li havien tocat, i hi afegí el delme de la pesca i de la moneda”.

Però el papa no es donà per satisfet, afegeixen aquests historiadors, ja que Jaume I els concedia el que ja era seu; en efecte, “els delmes i primícies de totes les terres cristianes pertanyien ja per dret a l’Església”. Seguí un estira-i-arronsa, fins que obtingueren el domini “de la desena part de les terres adquirides” per la conquesta i, per tant, els seus ingressos. “Tot aquest sistema econòmic de dotació de l’Església perduraria fins al segle XIX”.

A Eivissa, assenyala el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Jaume Oliver, a l’acta de dotació de l’església de Santa Maria, el setembre del 1235 –un mes després de la conquesta–, “es concedeixen al temple diversos predis amb els delmes i les primícies corresponents”. El delme, en el conjunt de l’Estat, se l’enduria per endavant la revolució liberal: el 1841 fou “declarat propietat de l’Estat, que n’havia de destinar la meitat a les finances públiques i l’altra meitat, al sosteniment de l’Església”.

S’hi ha d’afegir que a les diverses parròquies mallorquines, narren Riera i Xamena, “la construcció de l’església, conservació, reformes, ornaments, llibres litúrgics, cera, etc.”, ho pagaven les universitats –actuals municipis–, que afegien contribucions extraordinàries “quan es tractava de despeses grosses”. Això els donava dret a celebrar els seus plens a l’església parroquial. Fins que el bisbe Lluís de Prades, cap al 1413, ho va prohibir.

Els reis fiquen la mà a la caixa

Tot i això, aquestes potents aportacions econòmiques tenien el que avui en diríem ‘retorn’ social. Per descomptat, amb els serveis litúrgics –al llarg de segles, tots els illencs foren catòlics practicants–, però també amb la beneficència –que ha arribat fins als nostres dies, amb l’acció de Càritas. Llavors, l’actual ‘estat del benestar’ era alguna cosa impensable. Xamena i Riera registren actuacions com la del bisbe Joan Vic, a finals del segle XVI, que “distribuïa totes les rendes eclesiàstiques en almoines”; el bisbe Tomàs de Rocamora, al segle següent, que aportà “gran quantitat de diners en ajuda dels pobres i malalts”; el seu successor Pere d’Alagó, que “arribà a endeutar-se per atendre obres de caritat”; i el “molt dadivós” bisbe Juan Fernández, del XVIII.

Quan els monarques anaven curts de diners –una situació habitual, sobretot per les guerres–, recorrien als sucosos ingressos de l’Església. Així, a mitjan segle XIV, el rei d’Aragó, Pere el Cerimoniós, obligava el bisbe mallorquí Pere Galiana a cedir-li part de les rendes eclesiàstiques. El seu fill Joan I –prossegueixen els dos historiadors ja esmentats–, essent a Mallorca per fugir de la pesta, “per recaptar cabals així com fos (...) publicà una ordre que obligava els administradors dels béns de l’Església a presentar els títols justificatius de possessió sota pena de perdre’ls si no els presentaven” –així, no és estrany que, als nostres temps, s’hagi immatriculat tot el que s’ha pogut–, si bé, en tornar a Catalunya, va fer anques enrere. El valencià Alfons de Borja –futur papa Calixt III–, administrador de les rendes de la Diòcesi de Mallorca, també les va posar a disposició d’Alfons el Magnànim.

Els guanys eclesiàstics eren prou potents, sobretot el delme, “una bon font d’ingressos”, segons Riera i Xamena. Al segle XVIII, a Mallorca, les entrades per aquest concepte oscil·laven entre només 60 lliures a Campanet i 2.600 a Manacor. La majoria de municipis arribaven, com a mínim, a les 800. Per fer-nos una idea del que suposaven aquestes quantitats, llavors el preu d’una possessió se situava entre 700 i 1.500 lliures, a dir del doctor en Història Eduardo Pascual.

El ‘benefici eclesiàstic’, indiquen els autors de la Història de l’Església a Mallorca (Moll), “era el dret de percebre un conjunt de béns”, com ara el delme, a canvi d’exercir serveis litúrgics. Reiteradament “es prohibí que els beneficis fossin concedits a clergues que no fossin naturals de l’illa”; i no tan sols per favoritisme –que també–, sinó per evitar que els cobrassin aquells que no hi residien i que, per tant, no complien amb la contraprestació acordada. Un altre Borja, Roderic, nebot d’Alfons i futur papa Alexandre VI –el ‘papa Borgia’–, fou bisbe de Mallorca bàsicament per poder obtenir les rendes que li corresponien.

Amb els bons ingressos que representaven l’accés als càrrecs eclesiàstics, no és sorprenent trobar-se amb qualque cas de compra d’un d’ells, o pecat de simonia –per Simó el Mag, que oferí diners als apòstols a canvi de la seva capacitat d’obrar miracles–. L’investigador Josep Maria Quintana documenta com cap al 1778, a la Menorca britànica, el capellà Gabriel Olivar havia subornat amb mil guinees les autoritats per quedar-se amb la parròquia de Ciutadella. El governador James Murray –que, per cert, protegia un altre candidat– va immobilitzar aquells diners il·lícits per destinar-los a “usos piadosos”.

Les confiscacions de l’Estat

La pràctica de ficar la mà als diners dels eclesiàstics –que, després de tot, eren rics i poderosos– va continuar. A la Menorca dominada per Londres, segons l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, el mític governador Richard Kane, tan admirat en altres aspectes, va confiscar les rendes destinades al Bisbat de Mallorca –del qual depenien eclesiàsticament els menorquins– i les va destinar a millorar les fortificacions. Eren 4.000 lliures anuals, una quantitat gens menyspreable. Quan el protestant Kane tractà, a més, de posar l’Església catòlica menorquina sota les seves ordres i davant les protestes generades, el rei Jordi I va optar per deixar córrer aquelles novetats i només “es va mostrar inflexible”, conta Quintana, en una cosa: que no s’enviarien al bisbe de Mallorca aquelles rendes que li corresponien, sinó que es mantindrien en la caixa de les autoritats.

A començament del XIX, una altra vegada, eren les despeses de les guerres les més urgents i quantioses. El bisbe de Mallorca, Bernat Nadal, president de les Corts de Cadis el 1811, va defensar que “l’argent de les esglésies s’havia d’aplicar a les necessitats de l’Estat” –la Guerra del Francès–, segons el seu biògraf Miquel Duran. Per sufragar aquelles despeses, registren els nostres historiadors de l’Església, es lliuraren 693 llànties dels temples de Mallorca, valorades en 200.125 pessetes –“preu molt inferior a l’autèntic”. En teoria, aquests diners serien tornats en cessar “les crítiques circumstàncies que travessava Espanya”, però, com era d’esperar, mai no ho foren. A causa de la pesta del 1821, també foren recollits els objectes de plata de les esglésies, per encunyar moneda.

Però encara havia d’arribar el cop de gràcia. Cap a dos segles enrere, aquell mateix 1821, els liberals, de marcada tendència anticlerical, arribaren per primera vegada al poder i posaren en marxa la desamortització, és a dir, la confiscació i venda de béns de l’Església. Segons Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma, foren objecte d’aquesta actuació, entre d’altres, “el convent de la Cartoixa de Valldemossa, el dels mínims de Santa Maria i Campos, el monestir de la Real, el Temple... i finques que pertanyien als ordes religiosos: Mianes, Ca l’Abat de Deià o Son Xigala”. Així com la ‘Casa Negra’, la seu de la Inquisició, a l’actual plaça Major de Palma.

Una nova desamortització, i la més coneguda, la del ministre Juan Álvarez Mendizábal –1835–, va fer caure destacats edificis eclesiàstics, entre els quals el convent de Sant Domingo, a Palma. A Mallorca, segons la investigadora Joana Ferragut, foren expropiades i venudes 151 finques urbanes i 46 de rústiques. A Eivissa, diu l’economista Joan Carles Cirer, se subhastaren set finques rústiques dels dominics, 33 propietats de la Catedral i dotze més de titularitat eclesiàstica. I a Menorca, afegeix Casasnovas, “foren venuts els edificis dels convents masculins i diversos llocs de l’orde agustinià”. L’Església –d’això es tractava– ja mai no seria el poder que havia estat.