Jo era una nina “amb panxeta” i no volia saber-ho

PalmaEn Marc ve a classe d’entrenament ‘funcional’ amb mi. En algun moment, ‘funcional’ va esdevenir una paraula per referir-nos a un tipus d’exercici físic i totes ho vàrem acceptar. A mi se’m fa estrany. ‘Funcional’ em sona a “el mínim que pots fer per anar per la vida”. M’agradaria saber per què ho és, funcional. Et fa funcional a tu? Entenc que sí, que et poses forta per poder ser funcional com a ésser humà. Que és la raó per la qual m’hi he apuntat jo. Per tenir certa força, en un futur, per ser autònoma, controlar els meus esfínters i no compixar-me a damunt després d’haver parit (si és que ho faig mai), per exemple, o per poder carregar brics de llet i no haver de menester l’ajut d’aquests fills que hauré parit. No ho sé. No sé per què ho pens en termes de maternitat. La cosa és que, si no hi pos remei, la meva musculatura començarà a desprendre’s més i més dels meus ossos, fins a ser totalment disfuncional. Ara ho veig d’aquesta manera, en termes pràctics. Però durant molt de temps no va ser així: era en termes estètics que ho pensava. I pas pena que a en Marc li acabi passant el mateix.

En Marc té deu anys i fa esquats i abdominals envoltat de dones d’entre 30 i 60 anys, els dimecres horabaixa. El cerc amb la mirada cada pic que rotam d’exercici, intentant desxifrar què està pensant, si se sent estrany entre nosaltres, si n’és conscient. En Marc, amb el seu cul d’abella i la seva panxa encara convexa, de bebè, em recorda a mi. Perquè els i les que hem estat infants panxuts tenim aquesta connexió, ens miram als ulls i ens entenem. Ens uneix el nostre moment més humil: el d’haver semblat dones de 70 anys quan no havíem ni acabat la Primària. Ens detectam i, en silenci i comunió, ens guardam aquest secret. No li ho direm a ningú, fora d’aquí continuarem sans i estalvis.

Això és el que pareix en Marc, una padrina a classe de pilates, quan la professora de ‘funcional’ el fa ajupir i mantenir la pilota de fitnesaferrada a la paret amb l’esquena. És molt graciós i a totes els pareix una monada. A mi, en part, també. I dic en part perquè d’ençà que he entrat per la porta no deix de demanar-me què fa un nin aquí. La meva primera suposició ha estat que sa mare, que també fa classe amb nosaltres, no ha aconseguit alliberar-se d’ell ni l’hora que dura l’entrenament i que l’ha hagut de dur amb ella. Però tot d’una que percep la seva insistència perquè en Marc faci bé els exercicis, descart aquesta hipòtesi. I comença a agafar força la teoria que, així, mataven dos pardals d’un tret. L’interès perquè el nin acabi les repeticions –i no per tenir-lo entretingut– em fa pensar que aquesta era la millor solució per posar-se tots dos en forma.

En Marc, entrenant amb sa mare, em recorda a mi, anant a caminar amb la meva, a cinquè o sisè de Primària, passeig Marítim amunt i avall. Em deman si a en Marc tampoc no li agraden els esports. Si, ni tan sols, el futbol li interessa, encara que sigui per mimetisme; si ja han tingut prou paciència amb ell, com la varen tenir amb mi, per provar d’enganxar-lo a alguna extraescolar. I em deman què passa gust de fer, en Marc; si s’estimaria més ser a ca seva, pintant, o a la biblioteca, llegint un llibre sobre insectes. En què deu pensar, en Marc, quan li fan botar la pilota medicinal a terra, amb força? Em deman si tot això, en algun moment, li farà treure conclusions errònies. Em deman si el seu capet un dia, en el camí de l’escola a entrenament ‘funcional’, s’aturarà a pensar perquè ha d’anar allà, si no s’ho passa gens bé; si trobarà la resposta a per què li cal fer esport. I, el que més em preocupa: si aquesta resposta li passarà de llarg o si li quedarà amagada, en algun racó del cervell, per aparèixer en plena adolescència, sense eines per domar-la.

A mi em va quedar latent, aquesta resposta, el motiu pel qual en un moment donat em va convenir fer esport. “Aquesta nina té panxeta” o alguna cosa així vaig sentir-li dir al pediatre poc abans que a casa tot tornàs desnatat, integral i sense sucre, i que em posassin a caminar. Aleshores, els canvis varen donar resultat i supòs que vaig tornar al pes recomanat. A canvi, vaig aprendre que A+B=C i, més tard, vaig provar de replicar la mateixa fórmula, amb pitjors resultats. Diguem que la dismòrfia d’un cos adolescent és una bomba de rellotgeria quan ja t’han ensenyat la drecera per minvar les teves carns.

Amb el temps, m’ho he demanat. Per què caminar? Per què no una activitat amb altres nines? Per què no un esport per competir-hi, per jugar-hi, per passar-ho bé? I, després, record que res no em va agradar prou per dir als meus pares “hi vull tornar”. Ni les classes de natació, ni les d’hípica, ni les de patinatge; ni tan sols el ball: vaig abandonar batuka, ballet i hip-hop. Supòs que per això mateix som aquí, amb en Marc, fent entrenament ‘funcional’ els dimecres.