Els mestres de Palma que prometeren el mar

A mb la insurrecció militar del juliol de 1936, a Mallorca també hi va haver docents represaliats com el tarragoní Antoni Benaiges, de 33 anys, el protagonista de l’exitosa pel·lícula El mestre que va prometre el mar (2023). Benaiges, que liderà una metodologia innovadora a l’època, va ser afusellat en un petit poble de Burgos, on estava destinat des del 1934. Els seus alumnes varen quedar sense la promesa que els havia fet: portar-los a veure el mar.

A ca nostra no faltaren professionals de la pedagogia engrescats amb utopies similars a la del català. Els més castigats varen ser els de la coneguda illeta acadèmica de Palma. L’historiador Gabriel Alomar Serra, professor jubilat de l’IES Ramon Llull, dona detalls del terme: “Al·ludeix a un complex educatiu que s’aixecà el 1916 amb cinc edificis d’estils eclèctics al voltant de l’actual plaça del Tub. Tots cinc funcionaven com a centres independents. Hi havia l’Escola d’Arts i Oficis (avui Escola Superior de Disseny), la biblioteca municipal Ramon Llull, l’Escola de Comerç, que en l’actualitat acull oficines de la UIB amb el nom d’edifici de la Riera, l’IES Joan Alcover (abans Escola Normal de Mestres) i l’IES Ramon Llull”. Inicialment aquest darrer centre es deia Institut General Tècnic i era l’únic que hi havia a Mallorca. El seu director representava la màxima autoritat dins l’àmbit educatiu a l’illa. Per damunt d’ell hi havia el rector de la Universitat de Barcelona.

L’embrió d’aquella illeta acadèmica va ser l’Institut Balear, que es creà 81 anys enrere, el 1835, a l’Estudi General Lul·lià, al cor de Palma. Després es va traslladar a l’antic convent jesuïta de Monti-sion. “Aquell –assegura Alomar– fou el primer centre d’ensenyament secundari de tot l’Estat. Per les seves aules hi passaren personalitats com Antoni Maura, el futur president del govern espanyol. L’impulsà la Societat Econòmica d’Amics del País, seguint el pla definit pel polític asturià Gaspar Melchor de Jovellanos, de tarannà liberal, que tres dècades enrere, durant el seu confinament de set anys a Mallorca, havia defensat per escrit l’educació pública”.

Cenacle intel·lectual

El 1900 es creà el Ministeri d’Instrucció Pública i els instituts provincials passaren a denominar-se “Generals i Tècnics”. Davant el deteriorament de l’edifici de Monti-sion de l’Institut Balear, es va decidir convocar un concurs públic per projectar un nou complex educatiu. Els terrenys elegits varen ser els de l’antic hort de Tirador, a un costat del torrent de la Riera i al principi de la Rambla, just al límit de la muralla renaixentista, que s’esbucà el 1902. Les obres varen començar el 1908 sota la direcció del madrileny Tomás Gómez Acebo, que morí de manera sobtada el 1911. Llavors n’agafaren el relleu els arquitectes mallorquins Jaume Alenyar i Josep Alomar. El dia de l’esperada inauguració fou el 25 de gener del 1916.

“Els claustres de la ‘illeta acadèmica’ –apunta l’historiador– estaven formats per gran part de la intel·lectualitat illenca del moment. Entre d’altres, hi havia presidents, col·laboradors i fundadors d’entitats com l’Associació per la Cultura de Mallorca, la Joventut Escolar, la Societat Arqueològica Lul·liana i la revista La Nostra Terra. També n’hi havia que estaven ficats en política. El juliol del 1936, tots ells, per tant, foren elements sospitosos pels colpistes”.

Tres mesos després de produir-se la insurrecció militar, va entrar en funcionament una comissió depuradora d’ensenyament secundari i professional (també n’hi hauria una altra per al cos de mestres). Tot i que estava presidida pel governador civil (Antonio Álvarez-Ossorio), qui en movia els fils era el prevere Bartomeu Bosch Sansó, catedràtic de llatí i director de l’Institut General i Tècnic. El setembre del 1936, en prendre possessió del càrrec, Bosch va ordenar que el centre passàs a dir-se IES Ramon Llull per fer-ne oblidar els valors liberals dels liceus francesos en què s’inspirà. Amb el canvi de nom es reivindicava la dimensió religiosa del ‘doctor il·luminat’ que havia d’‘il·luminar’ els alumnes –des del 1967 el pati del centre és presidit per una estàtua del beat, que abans, des del 1916, era a fora, a la cruïlla amb la Rambla, procedent de l’antic edifici de Monti-sion.

L’Escola d’Arts i Oficis de la illeta acadèmica va acollir el Tribunal militar encarregat de la majoria dels consells de guerra. Les acusacions que es feien als professors eren diverses. “Podien –apunta Alomar– ser acusats de ser catalanistes només per haver signat el manifest de la Resposta al missatge dels catalans del juny del 1936. També estava mal vist haver defensat els postulats de la Institució Lliure de l’Ensenyament (ILE). I finalment es penalitzava haver estat afiliat al sindicat de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FTE) i haver simpatitzat amb la maçoneria o amb qualsevol partit de l’àmbit del Front Popular”.

Les resolucions més comunes de la comissió depuradora eren: jubilació forçosa, inhabilitació de per vida per a la tasca docent o trasllat de destinació i la suspensió de sou i de feina mentre no es resolgués l’expedient. L’inspector en cap d’educació Joan Capó era l’encarregat d’elaborar les llistes negres a partir d’uns informes que, en cada localitat, anaven signats pel capellà, la Guàrdia Civil, el batle i un pare de família. Avui molts d’aquests informes es troben a Inca, a l’Arxiu i Museu de l’Educació de les Illes Balears (AMEIB). Segons dades recollides al portal de Memòria Democràtica del Govern balear, 312 docents de l’Arxipèlag foren depurats i altres 15, executats (set mestres i vuit professors). També n’hi hagué que, en ser inhabilitats, varen caure en depressions i acabaren suïcidant-se.

Assassinats

A la illeta acadèmica de Palma la depuració va ser important. “Varen ser condemnats –afirma Alomar– vuit dels 11 catedràtics que tenia l’Institut Balear el 1936, deu professors numeraris, nou ajudants de ciències, de lletres o de dibuix, dos mestres de taller, cinc inspectors d’ensenyament primari i fins i tot dos auxiliars administratius i un porter”. Hi hagué quatre docents més que varen ser assassinats. La peça de caça major va ser el director de l’Escola d’Arts i Oficis, l’escultor Dionisio Pastor Valsero, natural de Saragossa. Acusat de maçó, va ser afusellat sense cap judici el 9 de gener del 1937. Aquell mateix dia acabava de ser ‘alliberat’ del camp de concentració dels Banys de Sant Joan de la Fontsanta (Campos). Tenia 68 anys.

Qui tampoc va passar per cap judici va ser el madrileny Fernando Leal Crespo, de 40 anys. Era inspector del primer ensenyament a les Balears i membre d’Esquerra Republicana Balear. Va ser torturat abans de ser executat a la carretera de Sóller la nit del 26 d’agost del 1936. El mateix destí es trobà en ser posat ‘en llibertat’ Josep Lluís Stengel Boscà, de 24 anys, professor de Matemàtiques a l’Escola de Comerç, detingut per ser del Partit Comunista. El novembre va ser el torn de José María Olmos Escobar, catedràtic de l’Escola Normal de Mestres. Després d’haver estat jutjat per la seva afiliació maçònica, va ser afusellat al cementeri de Palma. Tenia 41 anys.

Víctimes col·laterals

De la illeta acadèmica hi hagué altres tres docents que, tot i que no varen ser afusellats, varen morir immediatament després del seu alliberament o depuració. El primer va ser Docmael López Palop, catedràtic de Matemàtiques de l’Institut General i Tècnic. Natural d’Énguera (València), va ser tinent de batle amb Emili Darder. També va ser vicepresident de la Diputació Provincial. Havent estat tancat a Can Mir, el 1938 un consell de guerra el condemnà a 30 anys de reclusió sota l’acusació de “rebel·lió per inducció”. Les deplorables condicions de la presó agreujarien els problemes pulmonars de López, que, al cap d’un any, fou traslladat a l’Hospital Provincial de Palma, on finalment morí el 28 de febrer del 1939. Tenia 57 anys.

La guerra també va ser una estamenejada important per a Sebastià Font Salvà, catedràtic de Filosofia de l’Institut General i Tècnic i director del centre des del 1918. El setembre del 1936 va ser destituït i obligat a jubilar-se. Morí pocs mesos després, el 1937, a 66 anys. Una altra víctima del trauma de la Guerra Civil va ser José Ayaralar Almazán, professor de Matemàtiques de l’Escola Normal, natural de Guadalajara. Acusat de simpatitzar amb el Partit Socialista i el sindicat FTE, va ser condemnat a presó fins al 1944. Llavors aconseguí l’autorització per fer de mestre d’escola a la graduada d’Inca. Morí, però, al cap de pocs mesos, a 44 anys.

Des de març del 2022, tots els docents de Palma represaliats durant el franquisme són recordats amb una placa a la plaça del Tub, l’epicentre de la famosa illeta acadèmica. A part dels mencionats, hi apareixen una setantena més de noms, entre els quals també hi ha dones com María José López Cots i Magdalena Lladó Oliver. El memorial va ser iniciativa de Llorenç Carrió Crespí, aleshores regidor per MÉS d’Educació i Política Lingüística. “Avui –conclou Alomar– gairebé cap docent coneix el calvari que patiren els seus predecessors durant el franquisme”.